L’efecte solar de l’emperador Adrià.

És fàcil adonar-se de la magnificència de Roma capital en temps de l’Emperador Adrià, quan encara trobem grans monuments relacionats amb aquest personatge, però avui descobrirem que la relació entre ells és literalment astronòmica.

Panteó d'Agripa (Model proposat per IDIA).

Els documentals dels canals La 2 i Historia ens tenen acostumats a informar-nos que pobles més antics, com l’egipci, el mesopotàmic, i fins i tot l’amerindi, orientaven les seves concepcions espirituals i arquitectòniques vers les estrelles i l’estel del nostre sistema solar. Ens resulta d’allò més normal associar el culte solar d’aquestes cultures i religions, allunyades del nostre pensament lògic o racional. Cal assenyalar que l’aparició de la lògica no va suposar la fi del pensament mític, ni a l’antiga Grècia ni a Roma i, de fet, tampoc ha desaparegut en l’actualitat.

Agripa expulsà totes les bruixes de la capital i, avui dia, tenen canals propis de televisió. La lectura dels astres que feien els mesopotàmics i la seva influència en els homes ara ocupen una secció fixa a qualsevol diari, i algunes llegendes urbanes tenen més credibilitat que el periodisme professional. Però no cal posar-se sarcàstic, gran part del pensament mític actual l’hem heretat de formes de la iconografia, la tradició i la història sagrades de l’església catòlica apostòlica romana i de l’ortodoxa, com per exemple els cultes als àngels de la New Age, fora de l’església tradicional. Només vull dir que seguim sentint el misteri del cosmos al nostre voltant i creem noves formes d’entendre’l, com el jedisme que, de fet, només és una nova forma d’una antiga inquietud. Dins el nostre cervell, el nexe històric d’unió és Roma.

Així doncs, les persones que van viure durant la República i l’Imperi Romà no eren pas tan diferents de nosaltres. Com a la resta del món antic, l’astre solar no era només font de llum, sinó també de vida. Era una divinitat, o més d’una en realitat; Hèlios “el que ho veu tot” i Apol·lo “el que fereix des de lluny” ja havien estat déus solars entre els grecs i havien estat descrits així per Homer. Més enllà de la mort d’Adrià, la comunió entre Mitra, Hèlios i El Gabal (variant solar siriana) fou anomenada Sol Invicte.

La identificació de l’emperador amb l’astre rei és un fenomen ideològic i de propaganda molt important. L’ordre de les estacions i del pas del temps dóna sensació de control i d’estabilitat, per tant, sempre ha estat una gran eina de poder. La divinitat de l’emperador estava esdevenint inqüestionable gràcies a la política d’estat i a les seves obres públiques i privades.

Ara Pacis o altar de la Pau Augusta.

Podríem dir que el primer antecedent de propaganda política institucional solar va ser idea del primer emperador, August, quan aquest va decidir retre culte al diví Juli Cèsar, assassinat en construir l’altar de la pau, l’Ara Pacis. Era un altar construït per celebrar la fi de la guerra civil entre romans després de la derrota egípcia de Marc Antoni i Cleòpatra. Aquest monument estava acompanyat, a certa distància, d’un obelisc egipci de granit roig -recordem que, per als egipcis, l’obelisc era ja en si un símbol del raig solar, que feia d’enorme maneta de rellotge de sol (gnòmon). En la data concreta de l’idus de març, l’ombra de l’obelisc travessava l’ombra de l’altar, com el cometa que travessà el cel el dia en què 23 ferros portaren la negra mort al cos del diví Juli. August començava a crear la figura divina d’emperador dins el món romà. Actualment, tant l’obelisc com l’altar estan reubicats, i han estat els models digitals i els càlculs astronòmics computeritzats del laboratori IDIA, de la Universitat Estatal de Ball (EUA), els que ens han pogut confirmar aquesta història.

Però tornem a Adrià, sense abandonar els estudis del Dr. Robert Hannah i de l’IDIA Lab.

El famós panteó aixecat per Agripa va ser construït originàriament com a temple dedicat a tots els déus, o més aviat a les set divinitats planetàries (el Sol, la Lluna, Venus, Saturn, Júpiter, Mercuri i Mart). Però fou greument malmès per un incendi l’any 80, i va ser modificat i reconstruït entre els anys 118 i 128, ara també amb una intencionalitat política. El seu oculus característic al bell mig del sostre semiesfèric deixava entrar la llum a l’edifici durant tot l’any, però el matí del 21 d’abril, dia de commemoració de la fundació de Roma, el raig de llum incidia directament l’entrada principal per on entrava Adrià. Així doncs, el poder diví del sol acompanyava el màxim governant el dia més important per al Senat i per al Poble de Roma a la casa mateixa dels déus. Qui tenia bona vista, podia veure a l’esquena de l’emperador, lluny però visible, el mausoleu d’Adrià (ara Castell Sant’Angelo). Adrià donava l’esquena a la seva pròpia mort sota l’escalfor dels raigs solars de la divinitat.

El Castell Sant’Angelo encara és impressionant, però al capdamunt on ara hi ha una estàtua de l’Arcàngel Sant Miquel antigament s’hi podia veure l’estàtua d’Adrià representat com Apol·lo fent d’auriga d’un carro de quatre cavalls. Aquestes figures es podien veure retallades contra l’astre rei a la posta de sol del solstici d’estiu des de l’entrada i les escales del Panteó. Com si les divinitats astronòmiques poguessis celebrar la victòria absoluta de la llum sobre la foscor mirant l’emperador, o com si la divinitat solar beneís la terra, a través del seu governant, amb més hores de llum.

Però el sol també tenia un gran significat de renovació i de resurrecció, idea fermament arrelada a Egipte, on havia estat Adrià i on morí l’amor de la seva vida ofegat a les aigües del Nil, el jove Antínoo. Aquesta idea la trobem a la Vil·la Adriana, la residència d’aquest emperador –o, millor dit, la seva ciutat privada. Als jardins de la Vil·la, durant el solstici d’estiu, l’alineació del edificis de Roccabruna amb l’Acadèmia permet que entri un raig de sol al temple anomenat de l’Ornacina, que incideix directament a l’espai on els arqueòlegs pensen que hi havia una estàtua de la deessa Isis, Senyora de la màgia, celebrada en aquesta data i relacionada -com el seu marit Osiris- directament amb la resurrecció. Així doncs, és fàcil relacionar aquest espai amb la pèrdua emocional de l’emperador i amb la seva voluntat de relacionar-se amb el món dels mites.

BIBLIOGRAFIA

IDIA Lab. Projects

EL UNIVERSO, MISTERIOS ANCESTRALES: INGENIERÍA ROMANA (documental del canal historia)