Cervesa, el vi corrupte de Roma.

“Posa’m cinc cerveses”. Demana l'emperador August  aixecant dos dits, en aquesta imatge trucada.

Aquest enginyós acudit corre per la xarxa amb diferents imatges. Però avui no parlarem del sentit de l’humor, sinó de la cervesa que demanaven els romans. Sí, la cervesa. Molts saberuts deuen haver criticat l’acudit tot dient: “Cervesa no! Vi, si eren romans” o “La cervesa era habitual a Egipte, no a Roma!”. Bé, tot seguit explicarem com s’equivoquen.

És ben cert que la cervesa tenia mala fama entre les classes privilegiades, els grans autors clàssics ens ho demostren. La cervesa va esdevenir popular en tots els sentits de la paraula, però també va ser considerada una beguda corrupta, freda i efeminada.

Potser el primer pas el va fer Teofrast (372 aC-287 aC) quan va dir que l’elaboració de la cervesa no tenia res de diví, que només es devia a la manipulació i a l’enginy humans.

Així va començar el seu concepte negatiu. El mal ús d’una planta destinada a l’elaboració d’un aliment més digne, el pa (recordem Homer dient que l’home civilitzat és aquell que menja pa blanc). Plató, a “Les Lleis”, classifica els homes en millors o pitjors segons com són les seves terres, els seus cossos, les seves ànimes i els seus aliments. Aristòtil i Hipòcrates faran si fa o no fa; la qualitat dels homes venia determinada per la geografia i el clima; on el fred no permet el conreu de la vinya, els homes no poden ser bons.

És cert que fer cervesa és més difícil que fer vi. Per fermentar cal dessecar i matar els brots tendres del cereal i, per tant, matar la nova vida de la noble planta. Aquest procés era concebut com una descomposició, una corrupció. En el vi, aquest procés no es desenvolupava igual als ulls dels antics, no calia forçar la fermentació, aquesta venia sola amb els llevats naturals, sempre presents a la natura. La noblesa del vi no era present a la cervesa.

Si el concepte ja no era positiu, a més a més durant el segle V d.C. trobem una nova campanya de desprestigi; campanya protagonitzada pels bàrbars, famosos pel seu consum desaforat d’aquest líquid.

Però ara parlarem més sobre la elaboració. Per començar, cal convertir els midons i els sucres no solubles en solubles, i la manera més antiga de fer-ho és mitjançant la masticació amb saliva (és millor que no pensem gaire en les cerveses arcaiques).

El maltatge s’aconsegueix amb la germinació i el desenvolupament dels enzims que ataquen els sucres no solubles. Ara, amb l’assecat, al sol o al forn, es disparen els sucres solubles i, amb ells, el gust i el color d’un caldo que encara no podem anomenar cervesa. La maceració posterior s’obté per immersió en aigua calenta quan s’alliberen més sucres per donar pas a la fermentació. Aquesta comença quan l’aire envaeix el maltatge, i els llevats salvatges poden començar la seva feina. De fet, aquests llevats encara poden restar actius a les tines d’elaboracions anteriors. Finalment s’hi poden afegir diferents tipus de plantes, fruites o mel, sempre que tinguin sucres que potenciïn la fermentació. Els resultats són difícilment inestables i previsibles. Però, és dolent, això?

I on tenia lloc, l’elaboració? Hi havia fàbriques?

Des del segle VI a.C. fins al segle IV d.C. trobem diferents restes arqueològiques al nord d’Europa que semblen indicar-ho; a Bois de Ronchinne (Bèlgica) una vila espaiosa sembla respondre a unes instal·lacions dels processos esmentats. Trobem una altra vila romana similar a Anthée. Al sud d’Alemanya hi ha dues possibles fàbriques; a Rattisbona i al costat de Stuttgard. A Anglaterra, unes restes de Vindolanda també responen a aquesta descripció. Sembla doncs que la cervesa, a part de ser un aliment, també era un complement de guerra entre els romans; després n’escoltarem un testimoni.

Però encara no hem dit amb quin cereal es treballava. De fet, tot depenia de la regió:

A Egipte, des de ben antic i a diferència del món romà, la cervesa era molt valorada com a aliment i moneda de canvi. A les riberes del Nil, l’elaboració d’aquesta beguda era casolana i comptava amb moltes varietats: dàtils, mandràgora, comí, tramussos.

A Hispania, sembla bastant clar que al segle III a.C. la cervesa era una beguda d’elit al món iber. La llegenda assegura que va ser l’última beguda dels valents numantins. Polibi parla de “vi d’ordi” en un recipient de luxe en un palau hispà, i Pau Orosi al V d.C. ens deixà una recepta hispànica.

Els gals eren grans bevedors de cervesa de blat amb mel, sense fer escarafalls a la cervesa d’ordi. Pel que sembla, les enriquien amb plantes narcòtiques com el jull o la zitzània. Hem d’agraïr als antics francesos l’ús de les tines de fusta com a envàs habitual per la seva elaboració i transport. L’anècdota la donen els seus famosos mostatxos, ja que segons la llegenda els feien servir de filtre per beure.

Dels germànics ens parla Juli Cèsar: “no toleren entre ells de cap manera el vi importat, ja que creuen que els homes es tornen tous i incapaços de suportar el treball dur”. De fet, eren grans productors de cervesa, amb calderes de 500 litres. Barrejaven pans mig cuits amb aigua per aconseguir una fermentació, un líquid al qual afegien escorça de roure, fulla d’àlber o pollancre per donar-li gust. Tàcit, a la seva obra “Germania”, ens parla de grans lluitadors i bevedors “d’un líquid d’ordi o blat que, un cop podrit, té una certa semblança al vi”. Els colons romans s’aficionaren a la cervesa, i trobem l’epitafi d’un cervesarius de Trier de l’any 260 d.C.

Finalment, a Britannia, el primer en escriure sobre el tema fou Píteas de Marsella (s. IV a.C.) quan descriu una beguda de cereals i mel. Quan Roma va arribar a les illes (55-54 a.C.) totes les tropes auxiliars en bevien. En aquest moment ja existien parades a les carreteres on s’anunciava el seu consum, amb pals on es clavaven fulles perennes (ale-stake, origen dels actuals pubs). A Vindolanda troben tauletes escrites amb referències a la producció i al consum (8 monedes de bronze la mesura). De fet, tenim la carta del decurió Masculus al prefecte Flavius Cerealis on l’informa que “els meus soldats no tenen cervesa, si et plau, ordena que n’enviïn”.

Queda ben clar que, al món romà, la cervesa era la beguda de la no elit. La cervesa del poble i dels soldats, malgrat els segles, no era gaire diferent del pa líquid dels antics mesopotàmics, els seus descobridors.

Cannaba legionis: Los asentamientos civiles tras los campamentos militares.

En principio podemos entender estas cannabae como poblados de chabolas, aunque con el tiempo ganaban una forma más planificada, lo cual nos hace pensar en cierta participación del personal militar. Normalmente tiene forma lineal a lo largo del camino que lleva a alguno de los accesos del campamento, o también alrededor de éste.

Según el diccionario cannaba significa cabaña, pero también almacén, depósito y bodega. Es fácil relacionar el concepto con una estructura ligera, fácil de montar y desmontar dependiendo de la movilidad del campamento militar al que siguiese. Esta itinerancia definirá a su población, la que sigue habitualmente a las tropas facilitándole servicios o productos. Pero también a aquellos que podemos llamar “ocasionales”, que por distintas razones de proximidad o interés se les acercan en un momento dado, entre ellos actores, médicos o comerciantes de esclavos y, más que seguro, espías.

Vindobona

 Los asentamientos civiles crecían rápidamente en torno a todas las bases romanas. Cuando Cesar describe el ataque sorpresa sufrido por uno de sus campamentos de invierno en el año 53 a.C. menciona de pasada la presencia de comerciantes acampados en las afueras de la fortificación. Las pequeñas chozas de piedra que se esparcen al lado de los campamentos romanos del asedio de Masada, en Judea, son muestra de que los mercaderes y los seguidores del campamento permanecieron con el ejército durante el asedio, en el año 74 d.C. pese a las condiciones extremas del desierto. Estos asentamientos temporales eran los cannabae. No sabemos si era allí donde vivían las familias de los soldados, pero parece lógico que así fuese hasta que se levantasen los barracones definitivos cuando los campamentos eran permanentes. Está claro que la gente que seguía al ejército y vivía entorno a sus bases proveía de servicios y artículos diversos a las tropas. Los mercaderes (comerciantes, artesanos, taberneros) podían vender comida o bebida adicional para complementar sus raciones, así que muchos productos eran para hacer más placentera la vida del soldado. La paga que recibían los soldados regularmente era en forma de moneda lo que permitía el intercambio de todo tipo de mercancías o servicios; entre otros, las cannabae proporcionaban entretenimiento, desde música y bares a burdeles: Un veterano de la Legio II Augusta pagó un monumento en honor a una tal Polla Matidia, también conocida como Olimpia, bailarina o artista de variedades en Asciburgium, Germania. Titus Aelius Iustus, músico de la Legio II Aduitrix y experto en el órgano de agua (interesante tema para otro artículo), estaba casado con Aelia Sabina, cantante y también música, considerada incluso mejor que su marido.

También podemos pensar que en estos “poblados provisionales” se establecían los veteranos, tullidos y heridos licenciados que no volvían a su hogar, con ellos sus amantes (focariae) o mujeres con las que tenían relaciones ilegítimas. Hay quien defiende que convivían con ellas dentro y fuera del campamento, también quizás con sus hijos y esclavos.

En algunas bibiografías también les llaman "vicus"

INFORMACIÓN EXTRAÍDA DE

 Et altrii

Guia pràctica per a construir un campament militar. Polybius dixit.

Anava l’altre dia amb en Polibi en el metro cap a la feina, quan va començar a explicar-me com es construïen els campaments romans en època republicana; ho vaig trobar força curiós.

Abans d'acampar calia trobar una localització adequada, això només podia ser tasca d'exploradors especials, centurions i tribuns militars. Havien d'escollir un espai obert preferiblement elevat i sense obstacles on l’enemic es pogués amagar. El campament s’hauria d’estendre en 700m², i la tenda del cònsul, assenyalada amb una bandera blanca, havia de ser el lloc amb millor visibilitat.

La resta de les tendes, de diferents comandaments i tropes (extraordinarii, per exemple), eren organitzades ortogonalment i permetien el més absolut control de moviments dins del campament. El castrum o campament quedaria dividit en quatre sectors gràcies als 2 carrers perpendiculars que es creuaven al praetorium (tenda del cònsol) i portaven a les 4 portes exteriors. Dins del perímetre i per la seva importància, la font d’aigua era marcada amb una bandera roja. Tota legió i manípul estava doncs perfectament ordenat i regulant dins del campament.

El castrum acabaria envoltat d’un fos de gairebé un metre de fondària per un metre vint d’amplada. Amb la terra extreta es creava un terraplè o agger al costat interior del fossat. Dues legions construïen les defenses a la part frontal i unes altres dues la part posterior, les proteccions laterals eren tasca de les alae, dreta i esquerra respectivament, tot coordinat per centurions i tribuns militars.

Si el campament era massa a prop de l'enemic, les defenses havien de ser més fortes, assumpte difícil d’aconseguir mentre sofrien atacs durant les obres. En aquesta situació, un cop escollit l’emplaçament; la cavalleria, la infanteria lleugera i la meitat de la infanteria pesada formaven en posició de combat davant l’excavació del fossat, davant les posicions enemigues. Les provisions i la resta del exèrcit es quedava darrere muntant el campament i les defenses. La primera línia de defensa només es retirava, i progressivament, a mesura que avançaven els treballs. En aquesta situació el fossat era més profund, amb 2,70 m d’alt i 3,60 metres d’amplada. En el terraplè es clavaven les estaques de fusta que carretejaven els soldats durant la marxa per formar una empal·liada.

Les primeres tendes eren a 60 metres del agger, aquest espai era l’intervallum i protegia les tendes dels projectils enemics, però també era el lloc on es formaven les tropes abans de sortir del campament a combatre.

En realitat aquests campaments només protegien d’atacs sorpresa, no haurien aguantat un veritable setge. De fet si l’atac era detectat, la reacció romana era treure les tropes fora del campament.

Mira quines coses més interessants es poden aprendre quan portes a un historiador famós a la falda.

Espionatge militar a les guerres púniques.

Comencem especificant que, en aquest article, com diu el seu títol, no tractarem les xarxes d’espionatge privat, que generalment corresponien a la xarxa social de parentela i contactes dels grans personatges.

Si bé sembla que l’espionatge és tan vell com la guerra, també sembla que la mentalitat romana concebia aquestes tasques com una mena de deslleialtat vers les divinitats. La seva concepció de la guerra (recordem per exemple que hi havia tot un ritual complex només per declarar la guerra) no era amiga de la nocturnitat, ni l’espionatge. De fet, a Titus Livi i Polibi (pot ser que el primer copies al segon) els faltà poc per escandalitzar-se quan parlaven de les disfresses dels cartaginesos i de la “púnica lleialtat” que els permetia trair els seus aliats quan simplement els convenia. Però aquests plantejaments canviaren amb la guerra Annibàlica.

L’únic relat d’espionatge que tenim dins els món romà anterior a la invasió cartaginesa és narrat per Titus Livi i Sext Juli Frontí. Ambdós expliquen que, durant la guerra de Roma contra Veyes, Quint Fabi Màxim envià el seu germà Cesó Fabi Vibulà, que dominava la llengua etrusca, disfressat al bosc de Cimini (actual província de Viterbo) a recopilar la informació que va fer possible l’èxit de la guerra.

Durant la segona guerra púnica, la intel·ligència militar d’Anníbal va impactar tant als romans com la seva astúcia. S’explicava que tenia espies als campaments i, fins i tot, a Roma. Corria el rumor que els espies cartaginesos es podien reconèixer gràcies a gestos secrets. De fet, coneixem el càstig per espionatge gràcies al pobre desgraciat al qual se li van amputar les dues mans. Anníbal era bastant exigent amb els seus espies: va crucificar-ne un perquè el va obligar a fer una gran volta al confondre Casinum amb Casilinum.

Publi Corneli Escipió Africà no va trigar gaire a aprendre de l’astut cartaginès. Al 206 a. C. va enviar una delegació de emissarii, que generalment ja eren observats com a espies, al rei númida Sifax. Entre els esclaus de la delegació hi havia en realitat alguns centurions, disfressats per a recórrer i estudiar l’enemic. Luci Estatori, a vegades també esmentat com Quint Estatori, era un d’ells.

Luci Estatori, el 213 a. C. i sota les ordres de Gneu i Publi Corneli Escipió, havia ensinistrat la infanteria lleugera númida, ara però feia d’espia al campament de Sifax. Quan va córrer el risc d’ésser reconegut va ser fuetejat públicament com un esclau per eliminar sospites. Aquest càstig no s’aplicava mai a un ciutadà romà i, per tant, tampoc a un soldat. De fet, estem veient com els espies del món romà són sempre gent de confiança amb estatus.

Però no tots els personatges que recollien informació militar tenien tant glamur, ja que moure milers i milers d’homes en una campanya militar obligava a conèixer el territori i els seus recursos. Dins el castra peregrina o exèrcit en campanya trobaríem els exploratorii (exploradors), els frumentarii o precursors que s’encarregaven d’aconseguir avitualles i els especulatorii, aquests sí  que serien el que entenem ara per espies, els infiltrats en territori enemic. Com no, sempre s’agraïa la informació proporcionada després d’un pagament a indices o delatores, encara que si eren de condició esclava generalment eren recompensats, si ho valien, amb la llibertat.

Després d’aquest gran conflicte ni Roma ni la guerra tornarien a ser com abans, el mateix Escipió Africà realitzaria atacs nocturns amb traïdoria. Juli Cèsar crearia codis secrets per enviar missatges i pintaria els vaixells de negre per travessar el canal de la Mànega de nit i atacar Britannia. August crearia el cursus publicus, primer sistema de correu d’alta velocitat a cavall, que va permetre que tota la informació estratègica interessant li arribés ràpidament ben custodiada o codificada.

Socis extraordinaris.

Fa uns anys van saltar a la fama els "immortals", cos d'elit del exèrcit de Xerxes I, el rei persa, gràcies al cinema i la pel·lícula 300. Avui volem donar a conèixer els "extraordinaris" de l'exèrcit republicà.

Durant la república, l’exèrcit romà s’alimentava amb soldats de pobles aliats llatins, els socii. Aquests s’organitzaven militarment en alae. Cada ala tenia el mateix nombre de soldats que la infanteria de la legió romana, però el doble de cavalleria; era constituïda per 20 turmae ("eixams”, esquadrons de cavalleria) i 10 cohorts* d'infanteria, dues de les quals eren conegudes com els extraordinarii. De fet, constituïen 1/3 de la cavalleria i 1/5 de la infanteria aliada. El seu nombre es difícil de precisar perquè, si fem cas a Polibi, les unitats aliades es formaven només amb homes de cada poble o nació i, per tant, el seu nombre depenia de la quantitat d'habitants de cada regió.

Els millors soldats dels socii, comandats per ciutadans romans (praefecti sociorum), eren una força d’elit independent a disposició del cònsol. Habitualment eren els que encapçalaven la marxa i, en cas de retirada, es disposaven ràpidament a la rereguarda. Aquests soldats extraordinaris eren seleccionats entre els millors dels millors dels exèrcits aliats, i només ells podien acampar al costat de la tenda del cònsol, on estaven a la seva disposició com a guàrdies. Sorprèn que, durant la batalla, es formaven amb la resta dels seus compatriotes.

 *En els seus inicis la cohort era una unitat administrativa, tàctica de combat de la legió romana de variable composició, nombre de maniples i subdivisions