¿Los romanos despreciaban a los druidas?

Es posible detectar un claro cambio de tono en las actitudes hacia los druidas entre los textos del s. I a.C.  y los del s. I d.C. Estos últimos cronistas son mucho más negativos, combinando la hostilidad y el desprecio.  César, Diodoro y Estrabón reflejan interés en las prácticas y enseñanzas druídicas, aunque con cierto matiz de desaprobación hacia lo que creían un comportamiento chocante, especialmente en lo que se refería al sacrificio humano. Pero Plinio, Suetonio, Tácito y Lucano hablan de los druidas con repugnancia, refiriéndose a ellos como personas toscas y salvajes. En su Vida de Claudio, Suetonio alude a la “religión bárbara e inhumana de los druidas”. Lucano hace una referencia a su “religión malévola”. Plinio insinúa de forma misteriosa actos tan atroces como el canibalismo ritual.

El cambio de tono presente en las crónicas del siglo I d.C. refleja

tanto un declive interno del prestigio de los druidas como la actitud de los romanos hacia la Galia, ahora una provincia recién conquistada. Ya no se percibía a los druidas como una curiosidad que despertara interés, sino como una amenaza para el mundo civilizado, del qua la Galia se había convertido en parte y ahora había que proteger. Pero se podría mantener que, incluso a mediados del s. I a.C., la influencia de los druidas ya estaba menguando: la sociedad gala (y quizás también la británica) estaba en proceso de cambio y se acercaba al sistema romano; algunos regímenes de gobierno estaban pasando a ser magistraturas, en vez de (su tradicional sistema) de estructuras monárquicas.

TEXTO EXTRAIDO DE:

MIRANDA J. GREEN; El mundo de los celtas. Akal grandes temas, 2010. pág. 52.)

La Venus de Baetulo

La deessa Venus sempre ha estat fascinant i avui en el segon video desenvolupat especialment per aquest blog, comentarem la figura d'aquesta divinitat trobada a l'antiga Baetulo i conservada a l'actual Museu Municipal de Badalona.

Gravació i muntatge fruit de la col·laboració amb projecte92

Dofins. Protectors i salvavides.

El dofí és un animal bastant present en l’art minoic, i podria haver estat tan important com la serpent, el brau o el colom. En aquells temps ja corrien les històries de com aquests animals ajudaven a humans en perill de mort, o de com guiaven i protegien les naus nedant al seu costat.

 

Megarón de la reina Cnossos.

Aquestes històries van donar a aquest mamífer una aura benefactora i protectora pròpia, i al món romà passaren a ser un element que protegia de les adversitats a mariners, vaixells i ciutats portuàries, per la qual cosa era representat en tot tipus de decoracions, estàtues i com a amulet.

Altres associacions mitològiques el relacionen amb Venus, deessa de l’amor (pel que sembla, els dofins son monògams), que va néixer de l’escuma del mar, potser per protegir-la. De fet, el dofí, com el brau i el cavall, eren animals consagrats a Neptú, rei dels mars. Tanmateix, les nereides o nimfes d’aigua, filles del rei del Mar, els usaven habitualment com a muntura. 

Mite d'Arió. Estamno d'Etruria (M.A.N. Madrid).

Un d’aquests mamífers va salvar Dionís d'un naufragi i va ser immortalitzat com la constel·lació del Dofí. A Arió, poeta de Lesbos, li ocorregué que, després de guanyar un certamen a Sicília i mentre tornava a casa –evidentment, en vaixell- la tripulació va decidir tirar-lo per la borda per quedar-se el premi. Arió demanà com a última voluntat que el deixessin cantar per darrer cop però, en caure a l’aigua, fou recollit per un dofí enviat per Apol·lo. Aquest l’acostà a les platges de Corint, on informà de l’assumpte al tirà Periandre, que va ordenar la detenció i l’execució dels pirates. Telèmac, fill d’Ulisses, fou salvat de morir ofegat gràcies a uns dofins, per això aquest animal formava part de l’escut del seu pare. 

Amb aquests antecedents, no ens estranya que el cristianisme associés aquesta criatura amb la resurrecció, potser per la seva semblança amb la balena de Jonàs (aquest personatge bíblic va romandre al seu ventre tres dies, abans de tornar a la vida, com Jesús va estar tres dies a la tomba abans de ressuscitar).

Però, com altres cops, les llegendes mitològiques tenen alguna cosa de reals. Actualment, es comptabilitza que cada any els dofins rescaten uns 1500 nàufrags i bussos. Així doncs, el relat de Plini el Vell sobre el noi que cada dia creuava el llac Lucri per anar a l’escola a lloms d’aquestes nobles criatures se’ns fa més creïble.

 A la nostra zona, en ciutats marineres com les antigues Iluro o Baetulo, tenim diverses restes arqueològiques on podem trobar testimonis de la predilecció dels romans pels dofins. Tant al museu de Mataró com al museu de Badalona podem trobar figures de Venus Anadyomene amb dofins (o així ho sembla, en el cas de Badalona), així com mosaics als paviments de cases benestants amb figures d’aquest animal i, per descomptat, pintures murals.

A la casa dels dofins de Badalona podríem imaginar-nos els dofins, dibuixats amb tessel·les, a l’impluvi, movent-se al ritme de la pluja que, sacsejant-se entre les onades de l’aigua i la resta de la decoració geomètrica del fons, transferia vida a l’espai i, qui diu que no, fins i tot protegia la sala i l’entrada de la fascinant domus.

Mosaic de la casa dels dofins de Badalona. Detall.

Les investigacions actuals apunten que, amb el seu sistema de radar, els dofins identifiquen els humans com una forma de vida mamífera que els resulta semblant. Amb el seu sistema d’ultrasons descobreixen una forma òssia similar a ells mateixos, sense espines, amb caixa toràcica i pulmons, però també si l’ésser humà en qüestió és una dona embarassada (gràcies als batecs del segon cor).

 Casos actuals de rescats de dofins.

La Dama de la Justícia

Legislative Council Building. Hong Kong.

Pensem que l’ iconografia de la justícia ens ve d’època clàssica i no és ben bé així. La figura d'una jove amb els ulls embenats que porta una espasa a una mà i una balança a l’altra és una suma de símbols de diferents divinitats antigues.

Juan de la Badia. s XV. MNAC.

La balança com a símbol de la igualtat, i la metàfora del judici com l’equilibri entre l'acusació i la defensa, arribà amb el concepte dels antics egipcis del judici de l’ànima, on aquesta es pesava amb la ploma de la veritat de la deessa Maat. De fet, en la iconografia cristiana es pot veure el mateix motiu en la figura de l'arcàngel Miquel.

Hi ha qui apunta que espasa pertanyia a Nèmesi, la deessa de la venjança. Així doncs, la justícia és la reguladora de la revenja però l’espasa és també la millor imatge del càstig. Nèmesi castigava a aquells que no obeïen a qui per dret natural els podien manar, com per exemple els fills desobedients de llurs pares. Però de fet aquesta deessa era coneguda per castigar la “desmesura”, i personificava la frase tradicional de “qualsevol excés és dolent”, així doncs Nèmesi equilibrava els excessos.

Actualment diem que la justícia es cega, imparcial, no té en compte estatus ni riquesa i es igual per a tothom, per això porta els ulls tapats, però aquesta imatge comença a aparèixer al s XV, ja que anteriorment la virginitat de la donzella ( i Iustitia ho era) era sinònim de imparcialitat, no havia pres partit de ningú, restava immaculada, intocablem com desitgem actualment que sigui la justícia.

Però qui era Iustitia? Era la deessa romana anomenada Dike pels grecs,  filla d'Urà i Themis, anomenada per primer cop per Hesíode, aquest explica que els actes dels humans horroritzaren tant a la deessa que tot plorant i embolicada en una boira els procurà el mal. Per Pausànies, Dike és castigadora i l'anomena Adikía (Injustícia); mentre que per a Eurípides és la qui atrapa els criminals.

Gerechtigkeit, Lucas Cranach el Vell, 1537

Arat de Soli al s III a. C. escrigué:

Mireu quina mena de raça han deixat els pares de l'Edat d'or! Molt pitjors de com eren ells! Però vosaltres criareu una progènie encara pitjor! Certament les guerres i la sang vessada cruelment estaran entre els humans i greus afliccions cauran sobre ells.

(Phaenomena 123)

Però fer justícia no ha estat mai fàcil, la figura de Dike i la de Iustitia són difícils de diferenciar d'altres divinitats relacionades amb aquests conceptes com Fortuna (destí) o Tyche (atzar), almenys en un món on els termes destí i l’atzar eren forces de la natura i tenien cos propi.

Llamps des de Júpiter

Per a Plini el Vell, El Sol immens és l’ànima, la ment, l’àrbitre, la divinitat primordial de la natura, proporciona les estacions, serena l'esperit humà, així com els núvols. El sol deixa la seva llum als altres astres. El color dels objectes celestes varia segons la seva altitud, prenent el color de l'aire en què se situen i també amb la proximitat a altres elements del cel. Cada un té el seu propi color: Júpiter és brillant, Saturn blanc, Mart igni, Mercuri radiant, la lluna tènue.

Dels planetes superiors, sobretot de Júpiter, és d'on procedeixen els llamps, potser perquè així expulsa la humitat absorbida pel cercle superior de planetes i la calor del cercle inferior. Així com la fusta cremant cruix deixant anar carbó així sorgeixen els raigs en moments de gran convulsió atmosfèrica, probablement perquè la humitat provoca una sobrecàrrega.

Âmfora grega del 470-460 aC. Museu del Louvre (peça G204).

Per què? Perquè Saturn, és l’astre més elevat, de natura rígida i freda. Mart, vermell pel foc, crema per la seva proximitat al sol i, com Júpiter que està entremig, és un astre temperat i saludable.

En canvi Hesíode, en la seva Teogonia ens explica que de la unió de Gea (la terra), i Urà (el Cel), nasqueren entre altres, els dos astres de llum per mortals i immortals, però també Cronos deu del temps. Quan Cronos gobernava, engolia a tots els seus fills que tenia amb la seva germana i esposa Rea (“flux” o “facilitat”). Així van néixer: Deméter, Hades, Hera, Hestia, Posidó i Zeus. Un cop alliberats per Zeus aquests el van recompensar amb el tro i el flamejant llamp, que abans els amagava la immensa Gea.

Imatge del videojoc God of War 2

De fet la història de Júpiter va començar, és ben sabut, amb el nom de Zeus a Grècia, allí era el déu del cel, la llum diürna, el temps atmosfèric i en conseqüència del llamp i el tro. Epítets com Fulgur o Fulgurator, ens ho fan saber. L'epítet més curiòs és Elicius, el que porta el llamp del cel i permet als mags fer el mateix, de fet aquest va ser un culte instituït per Numa, el rei mag. Serà en el món romà on Zeus, ara Júpiter, esdevindrà el poder suprem, la figura de la més alta autoritat, Júpiter Òptim Màxim, imatge a la qual es vincularan molts emperadors.

Ser mort a l’antiga Roma

Els cementiris o necròpolis sempre eren fora de les ciutats; era una mesura profilàctica per a garantir la salut dels pobladors. Dit d’aquesta manera, sembla mentida que es situessin a ambdós costats dels camins i a poca distància dels centres habitats. El que es pretenia era mantenir el contacte i la memòria dels que havien estat veïns i familiars.

Recordem que l’esperança de vida rondava els 35-40 anys (menor entre les dones pels problemes durant l’embaràs i el part), que la meitat dels vailets nascuts morien abans de complir 5 anys (per mancances alimentàries i mèdiques) i que només un 6% sobrevivia els 60 anys. En poques paraules, la mortalitat dins d’una mateixa família, per exemple, era molt elevada, de manera que els antics romans de ben joves ja estaven acostumats a sentir els efectes de la mort i no n’eren immunes, al contrari, li retien homenatge.

El batec de la vida que recorria aquelles antigues carreteres i camins, una vida que es relacionava amb els avantpassats, el demanaven les inscripcions funeràries: “tu, viator, atura’t i llegeix la meva làpida”. Els difunts mostren orgullosos les seves vides amb imatges que gairebé recorden escenes de còmic, des d’Emerita Augusta, la tavernera Sentia Amarantis ens mostra com servia vi al seu local, els treballadors del cuir ensenyen els seus treballs i les seves eines esculpides a la pedra, els rics i poderosos ens expliquen quines tasques desenvolupaven, quines obres construïen i els càrrecs que obtingueren. Ningú no vol ser oblidat, de fet, mentre algú llegeixi i recordi el seu nom serien immortals, ningú no volia perdre’s en la foscor d’un temps perdut.

Els déus eren immortals per negar-se a l’oblit i els morts pretenien tenir la mateixa sort. Les històries mitològiques estan farcides de càstigs contra negatives a satisfer la voluntat i els sacrificis divins. Les ànimes dels avantpassats buscaven el mateix joc quan no eren tractades segons els costums, quan se’ls negaven els rituals i les ofrenes o una bona sepultura, aleshores aquestes ànimes tranquil·les esdevenien portadores de mala sort, desgràcies i malalties. Són conegudes les ofrenes de violetes, de roses i, al calendari màgic romà, dies com el mundus patet, moments de l’any en què les portes de l’Hades resten obertes i els pares de família han de conjurar els fantasmes de la seva llar que hi poden haver entrat.

Però cal parlar també de les ofrenes funeràries i dels objectes que el difunt s’enduia a la tomba, al costat del cors sempre s’hi dipositaven els objectes predilectes del difunt, incloses les joguines dels més menuts. Els vius hi deixaven el seu desconsol i esperança en forma de llànties d’oli, per desitjar-li a qui partia que mai no li faltessin la llum i l’escalfor. Ampolletes de perfum potser per millorar les condicions de corrupció que assumirà el cos els propers dies. Amb la mentalitat actual això ens sorprèn, però a l’antiguitat l’ànima del difunt és sensitiva, els vius quan dediquen una esquela a un mort li desitgen obertament que la terra et sigui lleu, precisament per això.

Al món clàssic, si un difunt era oblidat es perdia el record del seu origen i de la seva història, l’individu era efímer. El més important era la família i el seu nom, sense nom ningú no existeix. No tenir família era no tenir passat, no tenir res. El pitjor que podia passar-li a un jove era morir sense fills que vetllessin per la seva ànima, ni pel seu record, ja que sense passat no podia existir la identitat. Per tot això era necessari tenir cura dels rituals, de les tombes i dels seus jardins, encara que fossin terra de serpents i llops. Es defensava la coexistència dels vius i dels morts, on la consciència de passat, cultura i sentiments podia més que el mal irremeiable del pas del temps.

S(ic) T(ibi) T(erra) L(evis)

1 de Marzo. Procesión de los Ancilia.

Los ancilia eran escudos sagrados. Cuenta la leyenda que Júpiter había enviado a Numa un escudo al que estaba unido el destino de Roma. A fin de evitar su robo, Numa hizo que se construyeran otros once iguales al primero e instituyó el colegio sacerdotal de los Salios para que se encargaran de su custodia. El encargado de dirigir a Roma a una guerra tenía que pasar al vestíbulo del templo de Marte antes de marchar, donde, después de haber golpeado los escudos y de haber tocado la lanza del Dios, exclamaba: «Marte vigila; Marte despiértate». En este día se sacaban en procesión por la ciudad.

Quan els nens no venien amb la cigonya.

El 15 de Febrer era la festa de la Lupercalia, es dedicava a Faune déu de la fertilitat, Faune era anomenat també Lupercus (“el qui protegeix del llop”) i era invocat pels pastors per protegir el bestiar.

Durant el regnat de Ròmul, les romanes es varen veure afectades d’esterilitat i l’oracle de la deessa Juno proclamà: “Mares del Laci, que sigueu fecundades un boc pelut”. Així comença el ritual anual sacrificant un boc a la cova del Lupercal (on la lloba alletà Ròmul i Rem). Després el sacerdot feia un fuet amb la pell de la víctima i el cedia als Luperci, un grup de nois joves nus (que també duien la cara bruta amb la sang del boc) perque poguessin perseguir i fuetejar a les dones que volien ser mares. Ja veieu que sempre han existit històries fantàstiques per explicar d’on venen els nens; de París, els portava la cigonya.

Ovidi explica al llibre segon dels Fastos que gràcies a la intervenció de Juno, protectora de les dones i la seva fertilitat, les dones podien engendrar fàcilment, com si al bosc de la deessa les copes dels arbres sagrats estiguessin plenes de nius amb nens i les dones que allí acudissin només haguessin de triar el seu.

Los siete nombres de las puertas.

Son numerosos los artículos sobre las domi romanas, sobre sus estancias y costumbres. Nos suelen fascinar por su riqueza y boato, sin embargo toda vivienda comparte el mismo tipo de elementos habitualmente ignorados, las puertas.

 Generalmente la única mencionada es la puerta principal, aquella barrera que separa la transitada calle de la intimidad doméstica. Recordemos que el vestibulum, no era un pasillo, sino un corto tránsito al atrio, este patio interior era el centro de proyección social de la familia y el corazón tradicional de la casa romana adinerada. Dichas puertas recibían diferentes nombres: fauces, si te dirigías a la casa desde el exterior para ser engullido por esta. Foris, “exterior” si el recorrido era inverso. También denominadas como ianua, las puertas solían ser altas de madera, y si la riqueza lo permitía de bronce remachado, en verdad las hojas de la puerta propiamente dichas eran las valvae. Solo las mansiones del más alto estatus podían permitirse abrir dichas hojas ocupando el espacio público de la calle.

Su antítesis serían las puertas interiores u ostium, y las puertas exteriores de servicio o posticum, siempre relacionadas con actividades secretas o indignas. De echo en el interior de las domi faltaban muchas puertas sustituidas por cortinas, como también sucedía en las viviendas más humiles.

La intimidad de la casa a menudo era protegida no sólo por mosaicos de perros guardines, sino con porteros cuya fama era tan proverbial como los vigilantes de las discotecas actuales. En verdad la barrera que suponía la puerta se convirtió en un tópico literario de la separación entre los amantes o de queja de los clientes. Pero hubo puertas que fueron excepciones, como las de los tribunos de la plebe que siempre debían permanecer abiertas para facilitar el auxilio de su pueblo. Recordemos también que cuando el estado iniciaba una guerra, las puertas del templo de Jano tampoco se cerraban hasta que concluía.

Hablando de templos, el termino porta solamente se utilizaba para las grandes puertas de templos, murallas o campamentos. Las puertas de la ciudad a diferencia de la muralla no eran consideradas sagradas debido a  las impurezas que transitaban por ella (como los cadáveres), quizás por eso necesitaban de una protección especial, un portero divino, y este era Jano. Jano, en sí mismo es un concepto complejo, protege las entradas y salidas, los cambios, la mutación de lo joven a lo viejo, la comunicación entre dos mundos; el exterior y el interior, el público y el privado.

BIBLIOGRAFIA

FERNANDEZ VEGA, PEDRO ANGEL: La casa romana. Akal. 2003

APULEYO: EL DEMONIO DE SÓCRATES Fragmentos escogidos

El famoso autor del Asno de Oro nos dejó una única muestra de discurso legal, la Apología o De magia pro se liber (Apología o Discurso sobre la magia en defensa propia). El destino llevó a Apuleto a Oea (actual Trípoli), donde se casó con una anciana y muy adinerada viuda de la localidad. Fue acusado entonces de usar la magia para conseguir los favores (y riquezas) de la viuda Pudentila; acusaciones provenientes de la familia de ésta. En su defensa declamó y publicó un agudo discurso, la Apología pro se liber, ante el procónsul de África Claudio Máximo y los magistrados de Sabratha, en la Tripolitania. Triunfante en su discurso, se fue a vivir con Pudentila a una villa de ella en las afueras de Oea. La viuda poseía en el momento unos 4 millones de sestercios y ya había otorgado a sus hijos vastos campos fértiles, 400 esclavos, enormes viviendas, y mucho vino, trigo y aceitunas.

En el fondo, la acusación se basaba en el profundo interés que mostraba Apuleyo por los secretos de la naturaleza y lo inexplicable; era un Iker Jiménez de su época, lo cual se puede apreciar en su discurso y defensa cuando habla de los posibles elementos para formular un conjuro y, de hecho, muchos relatos de este tipo son narrados en el Asno de Oro. Como bien sabemos, en aquella época el estudio de la naturaleza va parejo al de la filosofía, y no debe extrañarnos hallar un texto como El Demonio de Sócrates entre las obras de Apuleyo. En él y a través de la figura ya antigua y clásica del daemon, se intenta comprender la naturaleza del mundo físico, el alma, las leyes de la naturaleza e incluso dar explicación real a la magia. Es un texto corto y sencillo que pretendemos presentar y resumir mediante sus propias líneas, escogiendo algunos fragmentos. Esta entrada en el blog pretende complementar otras entradas que se han centrado en el mundo de lo sobrenatural y la magia en la antigüedad clásica.

 “Existen divinidades intermedias que habitan entre las alturas del cielo y el elemento terrestre, en este medio que ocupa el aire, divinidades que transmiten a los dioses nuestros deseos y los méritos de nuestras acciones. Los griegos las llaman demonios.”

 “Son las divinidades mediadoras entre los hombres y los dioses, que inspiran los presagios de los augures, los sacrificios toscanos, los versos de las Sibilas, y que indican los lugares donde ha de herir el rayo.”

 “Los tejidos de su cuerpo son brillantes y separados, de suerte que su esplendor deslumbra nuestros ojos y engaña las miradas.” (Por eso pueden hacerse visibles sólo a una persona en medio de una multitud).

 “Se les puede definir así: los demonios son seres animados, razonables y sensibles, cuyo cuerpo es aéreo y la vida eterna. De estos cinco atributos les son comunes con los hombres los tres primeros, el cuarto les es propio, y el último lo comparten con los dioses inmortales, de quienes sólo difieren por la sensibilidad.”

“Algunos de estos demonios aman las ceremonias que se celebran de noche, otros los que se verifican de día; unos prefieren el culto público, otros el privado; unos exigen la alegría, otros que la tristeza presida los sacrificios y solemnidades que se les consagran. Por ello los dioses de Egipto son honrados casi siempre con sollozos; los de Grecia con bailes; los de los bárbaros, con el ruido de címbalos, tambores y flautas.”

“Porque en determinada acepción, el alma humana, aún encerrada en el cuerpo, es llamada demonio.”

En esta misma obra encontramos recogidas las palabras de Platón:

“Suele haber junto a mí algo divino y demoníaco. Está conmigo desde niño, toma forma de voz y, cuando se manifiesta, siempre me disuade de lo que voy a hacer, nunca me incita”.

“En nuestro lenguaje puede llamarse a este demonio genio.”

“En otro sentido llámese también demonio al alma humana, que después de haber pagado su tributo a la vida, se separa del cuerpo. En la antigua lengua de los Latinos encuentro que  se la llama Lémure. Entre estos LÉMURES los había divinidades pacíficas y bienhechoras de la familia, que eran encargadas del cuidado de la posteridad y toman el nombre de LARES DOMÉSTICOS. Otros, por el contrario, privados de una estancia feliz, expían los crímenes de su vida en una especie de destierro, y siendo espanto de los buenos y plaga de los malvados, yerran al azar. Se les designa generalmente con el nombre de LARVAS”.

“Pero cuando no se está seguro de la suerte de uno u otro, ni de si un genio es lar o larva, se le llama dios Mane. Este título de dios es sólo una señal de respeto.” (Éstos serían los demonios de origen humano).

Entendemos generalmente por lémures a los fantasmas de los muertos que pueden ser dañinos para los vivos. Las larvas vendrían a ser las almas de los injustos y malos, representados como ancianos de rostro severo, barba larga, pelo corto y con un búho en la mano. Los manes son, en general, las almas de muertos a quienes se ofrece vino, miel, leche, flores. En su favor se celebran las Parentalia (18-21 febrero), y podemos también comprenderlos como genios populares. Los Lares, según Apuleyo, son los espíritus de antepasados que habían vivido rectamente y, por último, los penates son apenas una abstracción, que entendemos como protectores del penus o almacén de avituallamiento de la casa.

“Hay otra especie de demonios no menos numerosos, superiores en poder, de naturaleza más augusta y elevada, que jamás estuvieron sometidos a los lazos y a las cadenas del cuerpo… en este número están el Sueño y el Amor, que ejercen opuesta influencia: el Amor hace velar, y el Sueño dormir.” (Hipno es la personificación del sueño, apenas una abstracción, prácticamente sin mitología).

Diálogo sobre el amor entre Diotima y Sócrates. El Banquete de Platón.

BIBLIOGRAFÍA

APULEYO, LUCIO.

El Asno de Oro o Las Metamorfosis; Las Floridas, El Demonio de Sócrates.

Editorial Iberia. 1984.

El Pontífex Màxim a l’antiga Roma podia renunciar?

Tots sabem que el títol i la figura del pontífex màxim es remunta al temps dels antics romans. També sabem que l’apòstol Sant Pere fou el primer Papa per voluntat expressa de Jesús, que l’antic pescador de peixos passaria a pescar homes per a l’església cristiana. Però, actualment, aquell que porta les sandàlies del pescador no és un home tant senzill com Pere ni tant complex com l’emperador August.

En el món romà, el Papa de Roma era un pater familias, aquell que era, als nostres ulls com un déu i dominava a tots els que exercia el seu poder. Pels romans i primers cristians, el Regne de Déu era el regne dels homes, temps on la tradició permetia que la mateixa gent ocupés càrrecs polítics, militars i religiosos al mateix moment sense dubtar, ja que era totalment lícit i compatible. En part, això explica per què els papats medievals i d’època moderna van arribar a ser con van ser, niu de corrupció i, en part, també el canvi sofert en els darrers segles. La figura del Papa ja no és el que era fa 150 anys enrere, gràcies a Déu, però el seu paper com a pontífex màxim segueix rutllant. Aquest títol l’acredita com el nexe amb la divinitat, perquè ho entenguem, “aquell que fa de pont amb Déu”.

Coneguem millor, de moment, els orígens d’aquesta figura.  En els temps més antics i obscurs de la història de Roma, el pontífex màxim era el cap del Collegium Pontificum. En aquests moments, malgrat la manca d’informació, sabem que el poder roman totalment i encara en la figura del rei. Durant la República, el Pontífex dominà el panorama religiós per sobre del Rex Sacrorum (rei dels rituals sagrats) i dels Flamines (sacerdots dels grans déus del panteó), ja que ell era qui els escollia com a càrrec especialment destacat dins la societat romana, de fet, era un magistrat però de grandíssima importància; la diferència era que tenia atribucions religioses.

Des d’un primer moment, el càrrec era de per vida: quan es moria, un nou pontífex era escollit entre els membres del seu col·legi, entre els membres d’elit de la societat. Més endavant, fins i tot el poble organitzat en tribus va poder decidir qui era el pontífex, però Luci Corneli Sila va tornar a la tradició precisament en el moment en què Juli Cèsar ocupava aquest càrrec, l’any 63 a.C. Cèsar fou Pontífex mentre exercia d’advocat, era propretor a Hispania, pretor urbà, era escollit cònsul... com hem dit abans, en aquells temps el regne dels pontífex sí que era d’aquest món. Juli Cèsar fou pontífex màxim fins a la mort, com ho havien estat altres molts romans abans d’ell i després, i no com a model de sacrifici personal, sinó perquè simplement era un títol més de la seva carrera.

La tradició cristiana marca que el Papa ho serà fins a la mort com a model de fe, seguint el model de Crist, que va patir la creu perquè era el seu destí. Per això ens sorprèn la decisió de Benet XVI en renunciar al Papat; és una decisió única institucionalment parlant, perquè no hi ha condicionaments presents. Es tracta d’una decisió personal que només pot ser compresa per la societat actual: el pont amb la divinitat no es pot trencar per voluntat humana, no és un concepte històric vàlid. Només la societat del segle XXI pot comprendre que la gent més gran i més sàvia en experiència de vida es mereix descansar després de tota una vida de lluita contínua. Aquells que es queixen davant la renúncia de Benet XVI, de fet, participen d’una antiga i vàlida opinió que expressa el valor que ha de tenir un Papa com a model d’home savi, per savi i per home experimentat, com eren venerats els homes del Senat romà, els senes (plural de senex), el consell d’ancians, quan el seu consell era més preuat que les innovacions tecnològiques.