Respirar bajo el agua, un sueño antiguo.

La historia de la navegación cuenta con tantos especialistas como seguidores, pero desplazarse por las aguas no es sólo navegar. Aquí es donde empieza el artículo de hoy, sobre la importancia del buceo y la natación.

Saber nadar era algo destacable e importante en la península y en las islas griegas, pues Platón en sus Leyes (III, 689) dice: "¿Deberá confiarse un cargo oficial a personas que son lo contrario de gente culta, las cuales, según el proverbio, no saben ni nadar ni leer?" y Diogeniano (6.56) nos lo repite en época de Adriano: "porque los atenienses aprendían a nadar y a leer y a escribir desde la primera niñez".

Dada la importancia que tenían el transporte marítimo y fluvial en el mundo clásico, esto tampoco debe sorprendernos. Saber nadar podía ser la diferencia entre vivir o morir. Seguramente eso motivó la curiosidad por mejorar tecnológicamente las limitaciones físicas humanas, incluso las de los nadadores y buceadores mejor entrenados.

Aristóteles nos cuenta en su Problemata cómo utilizar una campana metálica que, una vez sumergida, mantendría una buena cantidad de aire en su interior, suficiente para mantener la respiración de su tripulante durante un tiempo, ya que el famoso sabio no supo resolver el problema de la renovación del aire que rápidamente quedaba viciado. Actualmente llamamos a este sistema campana húmeda y, como define Wikipedia, se fundamenta en el “principio elemental de la física (la altura de la columna de agua en el interior de la campana será proporcional a la presión ejercida por el aire comprimido de su interior), este ingenio sostenido desde una embarcación permitía la observación directa del fondo desde una altura prudencial y la salida de los buceadores desde su interior por el tiempo que les permitiera el aire de sus pulmones, para volver nuevamente a respirar en el interior de la campana hasta que ésta se vaciara”.

Otro problema que plantea este método de inmersión es el resultante de la compresión del aire a medida que aumenta la presión del agua, todo ello resultado del aumento de profundidad. A 10 metros de profundidad, el volumen de aire de la campana es la mitad del volumen inicial, subiendo el nivel de agua, otro tanto.

Cuenta la leyenda, que parece ser medieval, que el gran Alejandro Magno probó una versión de cristal (harto imposible) a través de la cual pudo ver incluso monstruos marinos.

La finalidad del invento era crear una especie de “campamento base” para explotar y expoliar los fondos marinos en busca de esponjas, pero seguramente otros tesoros como perlas, conchas y también para lograr pescar exquisiteces. No nos olvidemos de la función militar de reconocer terrenos y planear sabotajes, entre otras.

El interés de Arquímedes por los buceadores también puede apreciarse en este fragmento de su Problemata (XXXII).

En el mundo romano, la natación fue considerada un excelente ejercicio físico practicado como entrenamiento muscular en el ejército, pero también un lujoso ocio, como testimonian todas las natatio privadas (piscinas, las llamaríamos ahora) que llegamos a documentar, siendo quizás la más famosa la de la Villa de Popea en Oplontis, cerca de Pompeya, que ciertamente era enorme.

El primer cuerpo militar de buceo lo debemos, cómo no, al ejército romano. Sus miembros recibían una formación y un entrenamiento especiales para su función específica. Los Urinatores (no penséis mal; urinare significaba inmersión en el agua) podían cortar amarras o anclas de los navíos enemigos, colocar objetos bajo el agua para encallar las naves, y otras labores de sabotaje. También servían como correos, como espías y como transporte de pequeñas cantidades de armas o suministros.

Pronto se les combatió con centinelas armados con tridentes, con rejas en los sumideros o emplazando redes en las entradas de los puertos para “pescar” a estos intrusos. Parece ser que llevaban una esponja impregnada de aceite en la boca pues, al morderla, el aceite liberado creaba una especie de pantalla frente a sus ojos; parece ser que el índice de refracción del ojo humano es muy parecido al del aceite, y así se lograba una mejor visibilidad.

Su primera acción documentada se realizó en el año 49 a.C., en la guerra entre Julio César y Pompeyo, cuando los urinatores del primero nadaron hasta las naves de Pompeyo, les engancharon garfios con cuerdas y regresaron a la orilla.  Gracias a estas cuerdas, los legionarios de César pudieron arrimar los barcos a tierra y destruirlos.

No he podido localizar ninguna información sobre su “uniforme”, pero parece ser que su equipo básico consistía solamente en un cuchillo, odres llenos de aire (como los que ya se habían utilizado antiguamente en el Próximo Oriente) y quizá aquella “esponja de buceo” que ya hemos comentado.

 BIBLIOGRAFÍA

http://subnacho.blogspot.com.es/2010/04/una-falsa-leyenda-de-submarinos.html

https://zco1999.wordpress.com/2012/04/01/urinatores-los-seal-del-imperio-romano/

http://www.efdeportes.com/efd111/las-actividades-acuaticas-en-la-historia.htm

https://es.wikipedia.org/wiki/Campana_de_buceo

M PORCI. L'emprenedor de Baetulo.

Les àmfores comptaven amb diferents tipus de marques i senyals que proporcionaven informació variada: podien ser marques de segells metàl·lics (de les quals parlarem avui), marques amb dits o punxons, i també pintades, generalment en negre o roig. Les darreres s’interpreten com a marques de capacitat, pes, lloc d’embarcament, data d’envasat...  

Totes les àmfores trobades a Baetulo*

Les marques impreses s’interpreten com a marca del productor o del comerciant (tot i que hi ha qui defensa que es tracta del fabricant dels envasos i que la marca del producte s’hauria de buscar al tap).

Però només vora el 2% de les àmfores estaven marcades. Pot ser que, mitjançant el tipus amforal, els antics tinguessin prou informació per saber-ne la procedència i el contingut, o potser les àmfores marcades corresponien a un comerç exterior d’un vi de qualitat i de producció petita. En canvi, les àmfores no marcades devien estar destinades a una distribució de proximitat d’un vi pitjor.

Sabem que les formes amfòriques Laietana 1 i Pascual 1 (aquestes últimes són les més documentades a Baetulo) corresponien només al transport del vi, però també podríem pensar que portaven diferents qualitats de vi.

Comentem, de moment, que la forma Pascual 1 és la que predomina absolutament als jaciments de Baetulo, on al llarg de més de 20 excavacions han aparegut les marques de Marcus Porcius.

Però tornem a la mancança de marques de segells: aquest fet fa probable que existís alguna mena d’organització dels vinaters, per regions, per poder comercialitzar els seus productes de característiques i qualitats similars. Així els productors podrien deixar en mans d’altres la comercialització del seu producte. El comerciant o negotiator feia el pagament per lots a l’organització, i aquesta als cellers. Ara, d’això, en diríem cooperativa, o fins i tot Denominació d’Origen. Així doncs, l’etiquetatge, hipotèticament, també podria marcar una diferència de qualitat i de preu.

Les marques amb praenomen i cognomen (a la vora de la ceràmica) solen respondre a la tipologia amfòrica més antiga, la Laietana 1 (segona meitat segle I aC.). Les Laietana 1 porten noms arcaics però no etruscs, segurament de personatges centroitàlics.

En les àmfores Pascual 1, en canvi, la procedència dels noms i el seu estatus social resulten més heterogenis, segurament en conseqüència de la gran quantitat de llicenciatures de l’exèrcit d’August, soldats que, convertits en camperols, treballaven les terres que s’havien guanyat amb la sang de desenes de combats.

És precisament en les Pascual 1 (de l’últim quart del segle I aC.- mitjans del s. I dC.) on trobem l’empremta de Marcus Porcius en 77 àmfores de Baetulo, marcades amb dos segells amb les lletres PORCI i PORC.

Però, qui era aquest personatge?

A tota Hispania trobem més de 70 cops aquest cognom, i coneixem bona part dels membres de la família Porcia que podem trobar a Catalunya:

Empúries:

                Porcia Severa, filla de Marcus, provinent de Girona.

Barcelona:

            Marcus Porcius Martial.

Marcus Porcius Privatus.

Marcus Porcius Primitius.

Tarragona:

                Trobem 16 Porcius, 2 eren militars (un praefecto fabri i un tribu)

Tortosa

                Marcus Porcius Theopompuscius Theopompus.

                Marcus Porcius Terentianus.

Però també els podem trobar a Rubí, Aeso i  Canet.

La freqüència d’aquest gentilici es pot donar per la presència d’una o més famílies hispanes que havien aconseguit la ciutadania romana i, per tant, també el cognom. També es podria explicar amb la presència de Marcus Porcius Cato a l’any 195 a.C. (durant la segona guerra púnica) quan va desembarcar a Empúries, o referir-se a l’exili a Tarragona del seu nét Gaius Porcius Cató 80 anys després. Tampoc seria estrany que alguns d’aquests personatges tan importants concedissin la ciutadania i el seu cognom a algun indígena o itàlic que, posteriorment, s´hauria afincat a la nostra zona.

Aleshores podem pensar, sense equivocar-nos gaire, que el nostre M PORCI era un home lliure, productor de vi, proper a Baetulo, o potser un negotiator dedicat exclusivament al món del vi. La importància del personatge és palesa precisament en la gran quantitat de marques trobades en un conjunt arqueològic on precisament aquestes marques són molt escasses. Així doncs, pensem que es tractava d’un personatge d’envergadura econòmica important des de l’any 10 aC al 10 dC.

(Les ubicacions no són absolutament exactes)

Les troballes de les marques de M. Porcius a Europa ens parlen dels consumidors gals, d’una ciutat de Narbona com a centre distribuïdor. I d’una Roma i una Pompeia a les quals gairebé no arriben aquests vins, en un moment en què segurament la producció itàlica era suficient  per abastir les seves necessitats.

Els productors i comerciants de vins com M PORCI devien ser ciutadans romans instal·lats a la Laietània i proximitats que, a més de dedicar-se al conreu de la vinya, es preocupaven dels primers passos de la seva comercialització. De fet, suposem que en alguns casos fins i tot fabricaven les seves pròpies àmfores.

* Imatges: MONTSERRAT COMAS I SOLÀ: Baetulo les Àmfores i Baetulo les marques d'amfora.

Baetulo i el comerç marítim del seu vi en època romana. Evidències arqueològiques sota el mar.

Carles Aguilar, arqueòleg subaquàtic i membre del FECDAS ens ha conduït en aquest acte realitzat a la seu del SASBA al carrer Eduard Maristany 69 de Badalona, al peu de la nostàlgica penombra del Mediterrani Badaloní a última hora del dia. Fou una trobada entre amics encara que desconeguts, del misteri de l’arqueologia i la passió pel mar. Durant dues rapidíssimes hores vam poder capbussar-nos, mai millor dit, en l’arqueologia subaquàtica del vi; i, de fet, des d’ací exposarem només unes notes del que va ser la conferència en sí.

Per entendre les restes submarines cal entendre primer les terrestres en l’espai i el temps: Baetulo a les acaballes del segle I a.C. i començaments del primer de la nostra era. Una ciutat que  relativament gran,  que contava amb una important activitat comercial vinícola com la resta de la Laietania. És per això que aquesta àrea es molt rica en jaciments de viles romanes i d’explotació del raïm i és que les característiques del sòl eren propicies al desenvolupament aquest conreu, però la logística del indret també tenia molt a dir amb platges de fàcil accés per cabotatge i rius navegables com el Llobregat.

Si parlem de comerç exterior, podem assegurar que aquest vi va arribar en grans quantitats a les actuals Narbona, Bretanya i fins i tot a Alemanya. Ho sabem pel seguiment de les àmfores i els seus segells, primer mitjançant l’estudi de les tipologies ceràmiques, i desprès per tècniques molt modernes  que estudien la porositat de les pastes ceràmiques per relacionar-les amb els seus llocs de fabricació.

Les primeres restes amfòriques importants de Baetulo foren les de la necròpolis de Can Peixau, però estaven fora del seu context comercial, tot i així van proporcionar molta informació. Mes interessant fou el jaciment de la Illa Fradera, actual plaça Pompeu Fabra, quan amb les obres del metro del 2008 van veure la llum, sis forns ceràmics d’un enorme complex industrial ceràmic. El volum de la troballa sumat a les recents tècniques d’identificació de pastes ceràmiques ha donat un gir a les noves investigacions i ha permès identificar la procedència badalonina de les àmfores trobades a diferents derelictes.

Durant la conferència en Carles Aguilar ens ha pogut explicar tres jaciments submarins com exemple dels coneixements assolits i de la tasca de la FECDAS en favor del patrimoni.

El derelicte de Cap de Vol al Port de la Selva. Cal comentar que l’actual Port de la Selva resta gairebé a mig camí de l’antiga Narbona. Aquest jaciment a poc més de 20 metres de fondària es segurament resultat d’un encallament en les maresmes d’aquells temps. El derelicte de Cap de Vol fou una descoberta dels anys setanta que ha estat objecte de una nova campanya arqueològica al 2010. Es tractava de una nau vella, reparada en diverses ocasions, de uns 12 metres d’eslora (mida habitual en aquests tipus de naufragis). La troballa de la major part de la fusta del vaixell ha suposat una gran ocasió per estudiar les tècniques de construcció de les naus de l’època. Sabem doncs que aquesta nau tenia la quilla lligada amb cordes a les quadernes (quadernes que feien de suport per amuntegar les àmfores de mercaderia) i com es clavaven les diferents fustes de la quilla entre sí. Aquestes restes estan relacionades amb Baetulo per la tipologia de les seves àmfores, però sobre tot per la relació de pastes ceràmiques d’aquests envasos amb els sis forns ceràmics de la Illa Fradera.

A Cadaqués, han trobat diversos naufragis romans. En Carles ens parlà de Culip VIII, on malauradament gairebé no es va conservar res de fusta però si un complert carregament de àmfores de la Bètica, segurament un carregament que aprofitava la tornada de la nau a les costes de la Laietania. Aquí es trobà una àmfora Pascual 1 de pasta badalonina que podria interpretar-se com avituallament d’algun tripulant de Baetulo.

Finalment ens necessari agrair en Carles Aguilar i als organitzadors de l’acte: FECDAS (Federació Catalana d’Activitat Subaquàtiques), i la SASBA (Societat d’Activitats Subaquàtiques de Badalona) per la difusió dels seus continguts i la cessió de les imatges.

Deixo també els enllaços d’ambdues organitzacions per tal de que us animeu a saber més o a col·laborar. Val a afegir que la FECDAS organitza visites a alguns d’aquests derelictes.

http://www.fecdas.cat/

http://www.sasbabadalona.com/

Totes les imatges son cortesia de Carles aguilar, CASC-MAC (Centre d'arqueologia Subaquàtica de Catalunya) i FECDAS.

Vehicula o el transport terrestre: carrus, carrucas i altres.

Encara que sembli increïble, la principal manera de traslladar-se era a peu, també en les grans distàncies: sempre ens sorprenem quan comentem que els soldats caminaven més de 30 km diaris i, de fet, tothom que viatjava a peu solia caminar aquestes distàncies cada dia. Aquestes caminades obligaven l’ús d’una indumentària i calçat adequats, però sobretot un equipatge mínim.

Cavalls, ases i mules no eren gaire eficaços pel transport sense estreps ni ferradures clavades, si més no els calçaven amb una mena de sandàlies de ferro (soleae), amb la mateixa finalitat: protegir les peülles.

Viatjar amb carros de dues o quatre rodes era molt incòmode, per la manca de suspensió i perquè les bèsties de tir anaven mig ofegades, ja que el jou només es feia servir en l’arada. Per estirar del carro feien servir una mena de collar que premia amb massa força la tràquea dels animals, situació que no canvià fins el segle XII.

Els vehicula eren els carruatges pel transport de mercaderies i de passatgers:

Cistum. Imatge cortesia de Ferenc Kapiller

Entre els de dues rodes parlem d’essedum (d’origen gal i usat en la guerra), cisium (similar a las calessa), birota i carpetum, aquest últim destinat al transport militar i al de les dones, depenent de la font consultada. El covinnus era un carro de guerra utilitzat a les campanyes de Britania que tenia seients per a dues persones. Marcial en lloa la intimitat, criticant l’essedum i la carruca.

De quatre rodes serien l’angaria, utilitzat en els serveis postals, i el plaustrum, d’ús rural i per la construcció, totalment obert. La basterna estava coberta, tenia còmodes seients i era utilitzada per viatges llargs, tirada per cavalls. El clabulare era molt pesat i arrossegat per bous -era un transport militar-, la benna era més lleugera i traslladava viatgers -d’origen gal, amb baranes de vímet. La carruca fou l’antecedent directe de la carrossa, i era utilitzada per viatjar o passejar. Crec recordar que Ciceró parla de la carruca quan comenta la lentitud dels sistemes de transport terrestres “còmodes”, que els càlculs actuals estableixen en quatre quilòmetres per hora.

La paraula carro ve del currus, vehicle lleuger de cavalls utilitzat en curses, en les cerimònies de triomf i en algunes campanyes militars.

Carruca. Imatge cortesia de Ferenc Kapiller

Els carpentarii eren els fabricants i “mecànics” dels vehicles rodats. Si bé eren treballadors de la fusta, no oblidem que les rodes vestien uns cercles de ferro, anomenats canthus. Una altra part dels carros era el capsus, la part on viatjaven animals o persones.

Alguns carros de gran capacitat podien carregar un gran culleus, tina de fusta, per al transport de líquids.