Els noms propis dels altres romans (fora del tria nomina)

Com ja apuntàvem el mes passat, l’interès de l’article d’aquest mes d'abril roman en com era el nom propi d’aproximadament el 80% de les persones que vivien als territoris romanitzats, aquella gent que no podia gaudir del tria nomina de les elits i de les classes benestants. Malgrat tot, sí que es basava en aquesta estructura. Avui parlarem de lliberts, peregrins, esclaus... i del seu nom propi.

És fàcil apreciar com la composició del nom propi tenia una funció d’ordre social que donava molta informació sobre l’individu en particular, però també de la comunitat a la qual pertanyia. Sens dubte, el nom propi era un condicionant important que assenyalava l’estatus de vida, però no representava una limitació social absoluta. El canvi de classe social era possible, no era mai fàcil, i sempre deixava petja en el nom propi. La realitat diària de cada individu quedava definida pel seu nom, vegem doncs com eren.

Noms d’esclaus

ancillus o ancilla son altres termes
per designar als esclaus.

Com objectes o propietats que eren, necessitaven un nom imposat al gust del seu amo, que no era hereditari. En els temps més antics eren anomenats puer o puella “noi/ noia”, a finals de la República s’havien corromput en -por afegit al praenomen en genitiu del seu amo:

Marcipor (Marci puer) “l’esclau de Marcus”; Olipor (Auli puer) “l’esclau d’Aulus”.

De fet, molts cops tampoc apareix ni a les inscripcions, on només trobem el nom de l’esclau i el del seu amo en genitiu.

Quan el nombre d’esclaus va créixer a les propietats romanes, aquest sistema va deixar de ser útil, i els esclaus començaren a rebre noms que assenyalaven el seu origen en to de burla o altisonant, en aquest moment el mot puer/ -por s’abandonà pel terme servus. Així, el nom de l’esclau es forma amb el nom individual seguit del nomen i del praenomen (l’ordre és important) de l’amo i la paraula servus.

Pharnaces Egnatii Publii servus, (“Farnaces, l’esclau de Publius Egnatii”).

Finalment s’imposaren els noms propis, amb forma d’adjectiu, relacionat amb algun tret propi de l’individu que el definís, ja fos físic, intel·lectual, d’habilitat, de procedència...

Quan l’esclau canviava de propietari prenia el nomen del nou senyor i afegia el cognomen de l’anterior amb el sufix –anus.

Anna Liviae serva Maecenatiana, (”Anna, l’esclava de Livia, abans de Mecenes”).

En epigrafia, el mot verna ens fa saber que havia nascut a casa del seu propietari.

Noms dels lliberts

"A Mart [per] Flavius Ariston, llibert dels Igeditans"

Amb la llibertat els esclaus rebien el praenomen que l’antic propietari li assignés, acompanyat del nomen d’aquest, en epigrafia trobaríem la L de llibert i en última posició conservaven el nom d’esclau com si fos un cognomen. Els esclaus predilectes rebien el mateix praenomen del pater familias que els alliberava recordem que rebien la llibertat però seguien vivint en dependència del seu antic propietari.

La llei de les XII Taules diu que, si un ciutadà d’una gens allibera un esclau i aquest esdevé pater familias, els seus membres quedaran vinculats a la gens de l’alliberador, prenent el nom de la gens i els déus d’aquesta.

Però, de fet, el propietari podia fer el canvi de nom com volia, Marcus Tullius Cicero va manumetre a Tiro segons la regla explicada (Marcus Tullius Tirus), en canvi, quan alliberà a Dionisos li va donar el nomen del seu millor amic (Tito Pomponio Atico) i des d’aleshores s’anomenà Marcus Pomponius Dionisius. Les generacions posteriors van fer tot el possible per fer desaparèixer el rastre de l’antic nom esclau.

En epigrafia, els esclaus de la ciutat rebien el nom de Publicus o un nom derivat de la nomenclatura de la ciutat. Si era treballador d’una corporació, l’activitat que havia desenvolupat servia per crear un gentilici.

P(ublius) Publicius coloni(a)e l(ibertus) Fortis.

Els lliberts de l’emperador responien a la fórmula:

Aug(usti) o Caes(aris) n(ostri) l(iberuts) o l(iberta).

Però molts lliberts no revelaven la seva condició jurídica en les inscripcions. No obstant això, l’absència de filiació, de tribu, i l’origen estranger del cognomen, o gaudir del nomen i praenomen imperial eren alguns senyals indirectes de pertànyer a aquesta classe.

Molts dels falsos cognomina (la majoria d’origen grec) així com alguns sobrenoms (Faustus, Felix, Donatus) de lliberts tenen relació o significat religiós.

El llibert d’una dona prenia sempre el nom del pare d’aquesta.

Noms plebeus

No era habitual que tinguessin cognomen. Les famílies plebees dels Marius no en tenien, en canvi les famílies plebees dels Tuli sí. El cognomen va esdevenir sinònim de vella família i, per tant, amb un cobdiciós objectiu que fos trasmès als fills per fer prosperar la família. Alguns cognomina van arribar a famílies plebees com el ad nomen a les classes patrícies, com a sobrenom meritori. Aquest és el cas de Gnaeus Pompeius Magnus: aquest sobrenom, Magnus, fou concedit pel propi poble de Roma.

Noms de nous ciutadans

Aconseguir la ciutadania era deixar de ser bàrbar o estranger, i l’ocasió necessitava l’aparició d’un nom nou segons les normes del noms dels lliberts. El seu nom formal es recollia amb l’aparença del tria nomina tradicional, però era nou i escollit: el praenomen era triat al gust, el nomen corresponia al del ciutadà romà al qual li devia aquell honor, el cognomen corresponia al seu nom estranger anterior. Formalment, es creava de la mateixa manera que el nom d’un llibert.

Gaius Valerius Caburo, d’origen gal, devia al nomen a Gaius Valerius Flaccus, governador de la Gàl·lia quan va rebre la ciutadania, era habitual prendre el nom de governadors i generals.

Sobrenom o signum

Generalment els trobem en epigrafia de gent modesta però també en famílies dirigents. El signum venia precedit per les formes qui et, signo o qui et vocatur. A partir del s. III el podem trobar en esqueles de famílies aristocràtiques en genitiu o en datiu, és quan l’estructura antiga del tria nomina comença a perdre tot el seu sentit tradicional.

Peregrins

L’home lliure que no era ciutadà romà només tenia un nom, de vegades llatinitzat amb el nom del seu pare en genitiu. A simple vista seria igual que el nom d’un esclau, així es reflectia el poc respecte que manifestava la cultura i societat dominat vers aquell que es mantenia, gairebé, fora del sistema.

 En inscripcions trobem que adopten erròniament nomina romans com a cognomina, abús que fou denunciat per l’emperador Claudi quan aquesta pràctica va arribar a ser habitual. Quan un peregrí esdevenia ciutadà de ple dret prenia praenomen i cognomen del seu benefactor.

http://fernandolillo.blogspot.com.es/2015/04/actividad-el-collar-de-esclavo-de-medus.html

Tria nomina: Composició i història dels noms propis.

 Amb aquesta sèrie de dos articles, que dedicarem al nom propi dels antics romans, volem aconseguir una aproximació més propera a la historia de les mentalitats que a l’epigrafia, si bé aquesta serà present en el discurs. En les línies següents ens centrarem en les classes privilegiades, o potser seria més exacte parlar de les famílies romanes més velles. El mes vinent parlarem  d’un sector social molt més ampli, que incloïa els esclaus, els lliberts i els peregrins, entre d’altres. Així entendrem com el nom propi de cada individu definia la seva existència.

Començarem, doncs, amb el concepte de tria nomina (tres noms). Coneixem molt bé els noms de grans personatges il·lustres; Gaius Iulius Caesar, Marcus Tulius Cicero, Lucius Annius Seneca, entre d’altres, i sempre que parlem d’un personatge romà recordem aquest terme que ens van ensenyar a les aules. Potser ens sembla molt proper al nostre temps i un costum actual, tenir un nom i dos cognoms. Com és ben sabut, el tria nomina no responia a un nom i a la filiació paterna i materna, com passa avui dia, sinó a uns conceptes molt diferents. Fins i tot noms romans amb aparença de tria nomina tècnicament no ho eren, com és el cas del famós general Gneus Pompeius Magnus; que un nom romà comptés amb tres parts no el convertia en un tria nomina.

Els que llegeixin per primer cop sobre aquest tema s’adonaran que gaudir d’un nom amb praenomina, nomen i cognomen era un privilegi de les famílies, insistim, més antigues. Amb aquestes entrades també volem fer entendre que la composició del nom propi tenia una funció d’ordre social que donava molta informació sobre l’individu en particular però també de la comunitat a la que pertanyia.

Abans de començar el tema val a comentar que, sorprenentment, els primers noms que trobem a la història de Roma, encara que sigui història mítica, són noms simples: Romulus, Remus o, com a molt, noms dobles: Ancus Marcius, Numa Pompilius.

Per entendre el concepte i la construcció d’un tria nomina, estem obligats a parlar de cadascuna de les seves parts per separat: Praenomen, nomen i cognomen.

Praenomen

Identificava a l’individu masculí i era rebut per la criatura durant la cerimònia del dies lustricus (“dia de purificació”) 9 dies després del seu naixement i s’abreviava sempre, menys quan pertanyia a persones de classes inferiors. Els primers els trobem al s. II a.C., i suposem que eren escollits pel seu significat etimològic, o per alguna peculiaritat del seu naixement:

Lucius significava “nascut de dia”.

Manius “nascut al matí”.

Servius (servare) “salvat”.

Gaius (gaudere) “joiós”.

Quintus, Sextus, Decimus, Postumus indicaven la seva successió dins la família.

Altres praenomen estan associats a divinitats; Marcus i Mamercus al déu Mart; Tiberius al déu-riu Tíber. Però més endavant tot aquest significat es va perdre, com ara també molta gent desconeix l’etimologia del seu propi nom, de fet ni els numerals corresponien a l’ordre de naixement.

Pel que sembla, antigament el praenomen només era acompanyat del praenomen del pare en genitiu, com a complement del nom:

L. filius M. o Lucius f. Marci (“Lucius, fill de Marcus”).

En el cas de les dones casades, el genitiu era del marit. Aquest sistema era vàlid quan només existien uns 30 praenomen i cada gens (o família, ara en parlarem) n’utilitzava només uns pocs, que sempre eren els mateixos:

Els Iulii durant la república només feien servir Lucius, Gaius i Sextus.

Els Claudii repetien només Appius i Decimus.

De fet, tot sovint, el primogènit feia servir el praenomen del seu pare, avi, besavi o rebesavi.

El praenomen només era l’equivalent al nom de pila actual quan era el que utilitzaven en la intimitat la família, els amics i els ciutadans. Un cas que demostra que no era com el nostre nom de pila és l’ús epigràfic del mot papus en tombes infantils, per diferenciar l’individu per l’edat dins la seva pròpia família, on trobaríem altres membres amb el mateix praenomen.

En l’alta literatura de Cicero, Caesar, Horatius, Titus Livius o Tacitus, per exemple, no figura el praenomen. En poesia molts cops tampoc, per motius mètrics.

llistat de praenomina.

Nomen, nomen gentile o gentilicium

Ara en diríem cognom de la família extensa o gens. Era una mena de sobrenom que podia indicar:

Procedència (Calatinus, Coriolanus).

Un tret físic (Crassus, Longus).

Tret moral (Cato, Nobilior).

Productes o activitats agrícoles (Cicero, Lentulus).

Alguns cops, per definir la procedència s’anomenava a la tribu després del nomen (en breu parlem de la tribu).Però el concepte gens era més que un grau familiar, comptava amb importants atributs jurídics; per ser gentil calia néixer home lliure, com els seus avantpassats, i no haver perdut mai la llibertat ni la ciutadania, però també es podia adquirir amb l’adopció.

Malgrat tot l’elitisme de la gens, no es va mantenir pura en l’endogàmia. Les relacions amb la resta de la població van veure sorgir les gens plebees a partir dels grups de clientela dels patres familiae més poderosos e influents, potser perquè el seu pater assolí una magistratura major o simplement per la riquesa assolida.

Originalment, el nom de les gens acabaven en –ius, d’on evolucionaren les formes acabades en:

–eius.

-aius.

-aeus.

-eus.

Si finalitzen en –acus son gens d’origen gal.

Si ho fan en –na, etrusques.

En –enus o –ienus, umbres o picentines.

Ús inapropiat del praenomen.

En la intimitat de les relacions quotidianes només s’usava el praenomen, però en moments d’èmfasi també s’afegia el cognomen. En canvi, en peticions protocol·làries podem trobar la fórmula Mi (pronom possessiu masculí en vocatiu) seguit del cognomen i del praenomen al final.

La tribu no era la gens, encara que també indicava procedència. Podríem comparar la tribu romana amb l’actual codi postal, ja que cada tribu correspon a una circumscripció geogràfica en la qual es distribueixen els ciutadans romans en funció del seu domicili. Es van multiplicar fins al segle II, quan es va fixar en un total de 35. Pertànyer a una tribu era hereditari i, amb el pas dels anys, va deixar de correspondre al territori. Aviat va esdevenir només un senyal de gaudir de la ciutadania romana.

L’any 212, quan la constitució antoniniana donà la ciutadania romana a tots els homes lliures de l’imperi, va perdre definitivament el seu valor, i va desaparèixer de l’epigrafia en poc més de 40 anys.

Llistat de nomina.

Cognomen

Que definim com una de les diverses branques familiars o stirp que componen la família extensa. Per exemple, la gens Cornelia incloïa les branques plebees dels Dolabella, Lentuli, Ceteges i Cinnae, però la gens Cornelia també comptava amb les branques patrícies Scipii, Maluginenses i Rufini.

Un exemple d’això seria el cas de Gneus Cornelius Scipio, i del seu parent Publius Cornelius Scipio Nasica (que vol dir “nas punxegut”), membre de la “casa” Nasica, dins la stirp Scipio, de la gens Cornelia.

Molts historiadors creuen que els cognomina nasqueren com a sobrenom degut a algun tret físic peculiar o personal, alguns cops com a elogi i d’altres com a burla: Albus, Barbatus, Cincinnatus, Claudus, Longus (blanc, barbut, arrissat, coix, llarg). Altres cops devia fer referència a la personalitat: Benignus, Cato, Severus (benigne, astut, sever); o a l’origen: Gallus, Tuscus (gal, etrusc). Generació rere generació perdien tota justificació, igual que els praenomina.

Des del segle I d.C., els ciutadans adoptaran l’ús del cognomen a imitació de les famílies patrícies, i lentament va perdre el seu sentit inicial i només tenia un ús vocatiu.

La veritat és que els especialistes no es posen d’acord en com diferenciar gens de stirps. Alguns diuen que la stirps era només la família dels agnats (parent en línia exclusivament masculina) o potser la stirps agrupava només els que podien demostrar un grau directe de descendència i la gens, com a família extensa, eren els que no podien demostrar-ho. Potser la gens va derivar de les antigues decuriae, que unien famílies amb vincles polítics.

En solemnitat i en ocasions especials, davant el cognomen podem trobar també els praenomina del pare, de l’avi, del besavi i, fins i tot, la tribu, encara que potser resulta més habitual trobar la tribu entre el nomen i el cognomen.

Ad nomen o cognomen ex virtute era un sobrenom distintiu honorífic individual que s’afegia al final, com és el cas de Publius Cornelius Scipio Africanus per haver aconseguit la victòria a l’Àfrica. Altres ad nomen van ser Macedonicus o Augustus. No sabem si aquest honor era hereditari, potser només hi tenia dret el primogènit.

Llistat de cognomina i la seva traducció.

 Conclusions i errors.

Un sistema tan complicat era mal interpretat i mal aplicat. De fet, en moltes ocasions durant l’imperi la reglamentació no fou aplicada; trobem praenomina com a nomina; inscripció de dos o més nomina o cognomina, no aplicats a tots els germans de la mateixa família, com el cas dels fills de Marcus Annius Seneca; Marcus Annius Novato, Lucius Annius Seneca i Lucius Annius Mela, respectivament. Fins i tot en llistes consulars trobem el mateix nom ordenat de maneres diferents. En les adopcions es confonien el nomen amb el cognomen de l’adoptat i en ocasions, fins i tot, feien servir més d’un nomen.

Adopcions.

Quan algú era adoptat, cosa que succeïa sovint per qüestions polítiques, com va ser el cas de Gaius Octavius Turinus, que fou adoptat per Gaius Iulius Caesar quan ja tenia 19 anys, es va seguir la norma establerta. El noi va prendre el tria nomina sencer del nou pater familias, afegint el seu propi nomen amb el sufix –anus. Això succeí l’any 44 a.C., des d’aleshores fou anomenat Gaius Iulius Caesar Octavianus, fins que va ser nomenat emperador l’any 27 a.C.

Noms femenins.

No ens ha d’estranyar que, a la antiguitat romana, tot el que hem explicat fins ara només fos aplicable als homes. Per començar, rebien el nom als 8 dies del seu naixement (recordem que pels nois era als 9 dies). Fins l’època de l’imperi, les noies eren anomenades només pel nom del seu pare en femení (Gaia, Publia). A inicis del segle primer es generalitza l’ús del nom de la gens situat davant l’antic praenomen, però finalment s’imposa la fórmula de formar els noms femenins només amb el nomen (en femení) i cognomen del pare, perdent així el praenomen.

Tullia Ciceronis fou la filla de Marcus Tullius Cicero.

Molt pocs són els praenomina femenins que trobem, i mai són abreujats. El més habitual era l’ús d’adjectius com Maior, Maxima o Minor, i els numerals Secunda, Tercia, etc.

En dones solteres arribem a trobar el nomen de la mare rere el del pare. A la dona casada cum manu es podia aplicar la norma de canvi de nom pròpia d’una adopció. En altres formes de matrimoni, la dona arribava a conservar el nom de soltera.

http://es.slideshare.net/tacitus/lista-de-cognomina-romana

De Tomarctus a Molossus: Sobre homes i gossos.

Es diu molt que l’existència de l’home va parella a la del gos. Però es considera que la primera espècie de gos, el Tomarctus, va viure fa més de 10 milions d’anys i l’home, en canvi, va aparèixer fa només 500.000 anys.

Gran part del paleontòlegs s’inclinen a definir el Cynodictis com el possible primer avantpassat del gos a Europa i l’Àsia fa més de 40 milions d’anys. A l’actual Amèrica del Nord n’aparegué fa 25 milions d’anys una forma més evolucionada, el Pseudocynodictis, estretament emparentat amb el Cynodictis europeu. El Cynodictis es presentà en diverses espècies amb una anatomia de cos llarg, flexible, amb potes curtes i amb ungles parcialment retràctils.

Fa 10 milions d’anys, a Amèrica del Nord va aparèixer el Daphoenus, una mena de barreja de gat i gos, amb un esquelet molt felí però de crani de tipus caní, més tard aparegué el Mesocyon, i llavors ja el Tomarctus, amb un crani ja molt similar al dels cànids actuals; era un bon corredor amb cert aspecte de teixó.

Des d’aleshores, foren diverses les espècies que aparegueren, però nosaltres ens volem centrar en el Canis lupus, el llop. Aquest va aparèixer fa 5 milions d’anys i, si bé era evidentment carnívor, també era notablement més petit que l’actual. Generalment es defensa que els llops són els avantpassats més directes dels gossos actuals, de fet és el que ens indica la genètica, per molt estrany que ens sembli vista la gran diversitat de races canines actuals. Parlem d’una evolució forçada per les diferències de medi i d’alimentació, però també per les innombrables hibridacions entre diferents races de llops, xacals, guineus i, com no, de les races de gossos que anaven sorgint. De totes maneres, les primeres representacions rupestres de gossos domèstics són de fa 12.000 anys.

Hi ha una hipòtesi que explica que els llops es van domesticar per si sols, quan van començar a freqüentar les deixalleries dels humans, perdent-los la por, mentre guanyaven qualitat de vida i facilitat d’alimentació. També hi ha qui creu que la domesticació del llop salvatge va començar amb el rapte o la captura de cadells, per tal de poder ensinistrar-los per al transport de  càrregues o de persones, com sabem que passava a l’Amèrica del Nord prehistòrica o encara avui dia amb els trineus dels inuit. El més improbable és que els llops fossin capturats ja adults per domesticar-los, precisament quan són més perillosos. Així doncs, queda clar que l’interès per la domesticació del llop era un interès força pràctic, molt llunyà dels sentiments amb els quals ens vinculem amb les nostres mascotes avui dia, sobretot quan pensem que, segurament, quan l’animal ja no era útil passava a ser font de proteïnes.

Fa 6.000 anys ja es donà per absolutament domesticat el caràcter propi dels llops, que esdevingueren uns animals molt més dòcils i sociables que els seus avantpassats. Amb l’aparició de les primeres civilitzacions ja s’aprofità el talent dels gossos per a la cacera a Egipte, Mesopotàmia, el Sàhara, Escandinàvia, l’actual Alemanya Oriental i Hongria. De fet, a Egipte es pot documentar el gos llebrer.

Al 3.000 a.C. trobem a l’Àsia el molossus, raça de la qual parlarem força en les properes línies.

Entre el segon i primer mil·lenni abans de Crist, eren representades cada cop més races diferents, en diferents cultures: l’egípcia, la fenícia i la xinesa, però també trobem les primeres representacions d’escenes de cacera i de guerra amb gossos. Ben segur que la proliferació de noves races correspon a la selecció forçada, mitjançant entrecreuament dels individus més hàbils o amb característiques més útils per dur a terme les tasques que els destinaven els humans.

A Sítula de Bolonya, a Itàlia, trobem una representació d’un molossus portat d’Orient Mitjà pels romans. De moment, ja podem dir que aquesta mena de gos s’assembla molt a l’actual Dog de Bordeus.

A Grècia, Aristòtil enumerà: els gossos de Lacònia, el molossus, el melita (avantpassat del bichon maltès ) i l’epirota, gos pastor gran i robust. Des de Macedònia, Alexandre el Gran arribà a l’Índia amb els seus molossi. Al món romà, Ovidi anomenà diferents races i Varró enumerà cinc tipus de gossos més importants: el gos de guarda, el gos de cacera, el gos falder, el mastí i, com no, el molossus.

Entre els romans, és fàcil pensar que tampoc tothom tindria un gos a casa, perquè era car de mantenir. Recordem que les classes populars consumien poca carn precisament perquè era especialment costosa. En canvi, molts gossos eren alimentats amb pa, cosa que sabem per alguns textos que parlen de qui donava el pa dels gossos als captaires. Tenir un gos a una casa pobra, dins una ciutat, era segurament una despesa absolutament innecessària, però no hem de menysprear l’escalfor que proporcionaven a l’hivern, ni que en condicions de penúria les puces prefereixen el cos pelut del gos al dels humans. A pagès, en canvi, el gos ja era una eina útil. A les cases benestants els gossos també tenien altres funcions, inclosa la de donar prestigi social o com a mascota-joguina (delícia) dels més menuts.

Comencem a parlar del ja mil cops esmentat molossus, raça de gos gran de tipus mastí força polivalent, entrenat per la guerra, com a gos guardià de les cases i també com a pastor. Virgili deia que amb ells no calia tenir por dels lladres de mitjanit ni de l’atac dels llops. Una molt bona descripció del molossus és la de Varró... “de cap gran, orelles caigudes, potes amples, cua espessa, lladruc profund... Ha de dur un collar de cuir reblonat amb claus per protegir el coll. Un llop un cop ferit, serà menys probable que ataqui un altre gos, fins i tot un que no porta collar.”

Aquesta raça també es podia ensinistrar per aconseguir els canes pugnaces, gossos de guerra. Musculosos, pesants, ben dirigits i vestits amb arnesos de punxes, feien veritables desfetes en la sempre perillosa cavalleria enemiga.

https://www.pinterest.com/betsyogilvie/ancient-greek-roman-dogs/

El vertragus era el gos llebrer romà: molt àgil i veloç. Marcial diu d’aquest animal que... “no caça per a ell, sinó per al seu amo, i li portarà la llebre il·lesa a les dents.”

Per últim, parlem dels gossos com a mascotes, ara sí, com el canis melitae, ja esmentat per Aristòtil, el gos falder blanc que ara en diem maltès -però el d’aleshores era un xic més gran. El nom sembla no venir de Malta, sinó del mot malat o port, on segons sembla originàriament hi caçaven rates.

Els gossos, com totes les mascotes i els esclaus, només tenien un nom, i es recomanaven noms curts. Columella prefereix els de dues síl·labes que corresponguin a alguna característica de l’animal: Asbolo (Sutge), Ferox (Ferotge), Lupa (Lloba), Leuco (Blanc) Pirra (Pellroja) Celer o Velox, com el protagonista de la novel·la curta d’Anastassia Espinel Souares Velox, El perro legionario, Premi Nacional de novel·la curta 2012. Es tracta d’una ficció històrica altament recomanable, narrada des de la visió d’un gos de guerra present a la desastrosa batalla de Teotoburg.

Fent dissabte a una casa romana: La neteja domèstica.

La neteja dins les cases també tenia una interpretació social. La casa rica, la domus, havia de lluir totes les seves riqueses i luxes. La brutícia era senyal de falta de dignitat, per molt nets i polits que intentessin ser els pobres o la classe mitjana. La pulcritud portava a la riquesa, la pobresa extrema era sòrdida, així doncs, la higiene era un objectiu secundari.

Fotograma de l'audiovisual Baetulo virtual 3D (Dorkota Disseny) al Museu de Badalona.

Els textos de l’època no s’esplaien gaire respecte a qui realitzava aquestes tasques perquè eren tasques esclaves, en concret del atrienses, el grup d’esclaus encarregats de la cura de l’atri. Només això ja fa pensar en la importància que tenia la neteja de la casa, i en l’efecte que faria a qui entrava a la casa precisament des de l’atri. Només es delegava la neteja a altres esclaus quan els primers estaven massa enfeinats. De fet, tenir almenys un esclau no era un luxe, sinó una necessitat per tal de tenir cura, com a mínim, de la neteja i de la cuina.

Podríem pensar que normalment eren tasques femenines, però només perquè, com ja hem dit, hi ha molt poques dades sobre aquest tema. De fet, és Columella qui comenta que és la natura mateixa de les fèmines la que les empeny a aquestes tasques. Les comèdies de Plaute i obres posteriors critiquen el fet de netejar la casa només quan hi ha visites. Els breus comentaris sobre la neteja són gairebé proverbials; treure teranyines, netejar columnes i paviments, i l’especial menció que reben les vaixelles.

Les xinxes i les paneroles eren molt comunes a les insulae, per la manca d’esclaus dedicats a la neteja però, sobretot, per la pobresa dels materials de construcció (palla i fusta). Els acabats de les domi (mosaics i enrajolats) evitaven la proliferació d’aquests insectes. Però recordem que moltes insulae s’aixecaven damunt de cases benestants, que eren la seva planta baixa, i que els paviments de les insula sovint no permetien una neteja humida.

Evitar els insectes també resultava difícil, si la neteja dels espais de la casa es reduïa a treure la pols i a escombrar ja que, pel que sembla, fregar amb aigua no era una pràctica habitual. Per netejar paviments generalment només es feien servir escombres, recollidors, esponges, draps i serradures.

Amb serradures i escombres de fulles de palmera, o de diferents arbustos, es netejaves les zones àmplies. Les esponges, amb aigua, eren per taules o columnes i superfícies petites, però també per les superfícies delicades com els mosaics.

Suposen els historiadors que la neteja humida dels paviments devia ser més freqüent en aquelles estances on la presència d’insectes devia ser més molesta: dormitoris, menjadors i cuines.

Reconstrucció ideal de la domus de Can Llauder (Mataró).

Feminidad, luna, mes y menstruación.

La Luna, siempre se ha vinculado con los ciclos naturales, especialmente el femenino, precisamente el adjetivo latino menstruus significa, mensual, y que en las lenguas anglosajonas y germánicas los nombres de la Luna derivan de mes, o viceversa. Mes se dice month, Monat y Luna moon, Mond. Precisamente el concepto de mes, como unidad de tiempo, deriva de la Luna, no del Sol. Las cuatro semanas de las fases lunares que influyen en la vegetación, el crecimiento y las mareas. Luna, mes, menstruación, todo está conceptualmente relacionado con el ciclo femenino. La Luna es el símbolo de Artemisa, de Isis, y sus fases simbolizan el ciclo vital: la hoz de la Luna creciente evoca la virginidad, la juventud (la virgen Artemisa); la Luna llena la fecundidad, el amor que renueva las generaciones; la Luna nueva la muerte, el infierno (del que Isis es señora), del que, sin embargo, se renace para iniciar un nuevo ciclo de vida (Deméter, Perséfone). La Luna es símbolo de plenitud, de la interrelación que une todo.