Feliz año 19, en latín.

AN(num) N(ovum) F(astum) F(elicitem).
Pieza de ámbar con forma de hoja de laurel.
Museo arqueológico Nacional de Aquileia.

La llengua dels dentistes.

Són diversos els camps semàntics que podríem tractar per reclamar la importància que es mereix l’etimologia. Podríem parlar de dinosaures, però una de les intencions d’aquest blog és buscar la continuïtat històrica, per tant no hi ha gaire espai per parlar de criatures extingides. D’altra banda, no n’hi ha gaires temes tan quotidians com una visita al dentista.

La idea per començar aquestes línies m’arribà durant una revisió dental. Per moltes vegades que hagi estat en un dentista, cada cop sembla més una experiència extraterrestre. La tecnologia al seu servei es troba cada cop més i més desenvolupada: butaques que gairebé es mouen soles, radiografies instantànies computeritzades i pantalles d’ordinador són només el més visible. Si amb això no n’hi ha prou per pensar que t’ha abduït el Sr. Spock, els especialistes amb la boca tapada sembla que parlin Klingon... O això semblarà a qui no tingui cap noció de grec o de llatí. No ens ha de sorprendre que en el lèxic dels dentistes no hi hagi cap mot que comenci amb les lletres J, K, W, Y, Z, ja que no eren pròpies de cap d’aquestes llengües mortes.

De fet, molts de nosaltres hem patit odontàlgia (mal de dents o de queixals), una exodòncia (extracció dental) o cariogènesis (allò que fomenta les càries) i no ho havíem dit mai així. Efectivament, és un idioma diferent del que es parla a les consultes mèdiques, però avui donarem algunes pistes per no perdre’ns en aquest univers.

És evident que gran part del lèxic mèdic és d’arrels clàssiques, de fet, la ciència que tractem avui gaudeix de denominació pròpia tant en llatí com en grec; al professional que cuida de la nostra boca el podem anomenar dentista (de l’arrel llatina dens, dentis i la terminació –ista que designa un professional o especialista) o també odontòleg (odontos en grec vol dir dent i logos significa estudi). Literalment, un seria l’especialista de les dents i l’altre l’estudiós de les dents. Des d’aquest plantejament vegem, per començar, alguns derivats.

Del llatí dens, dentis, tindríem, òbviament, dent; dentició o conjunt de dents naturals (-ció, acció i efecte); dentífric (fricare, fregar o restregar); dentina o part dura de la dent coberta d’esmalt a la corona i de ciment a l’arrel (-ina, substància). També del llatí ens ha arribat la paraula àpex o extrem de l’arrel de la dent; àpextomia, extirpació de la punta de l’arrel d’una dent a través de la geniva (–tomia, extirpació). Halitosi també ve del llatí halitus ("alè"), i el sufix del grec antic (-sis), que indica procés.

Però hem d’anar amb compte: algunes paraules ens poden enganyar, com cementum, terme absolutament actual que defineix l’estructura molt fina, semblant a l’os, que cobreix l’arrel i la fixa a l’os. Recordem que el ciment era anomenat opus caemencitium pels antics romans.

Del mot grec odonto podem començar amb odontologia (estudi de les dents i malalties associades); anodòncia o absència congènita de dents (an- absència en grec); hipodòncia o absència innata d’una o més dents (hipo-, menys); endodòncia: tractament de l’arrel i del nervi de la dent (endo, interior); ortodòncia: alineació o correcció de les dents desalineades o mandíbules mitjançant  correctores dentals o cirurgia (orthos, rectes o ordenats). De fet, és un tipus d’ortopèdia (paideia significa educació o formació); prostodòncia o pròtesi dental, reemplaçar les dents perdudes amb materials artificials, como un pont o una dentadura postissa. La llista pot ser interminable, però n’assenyalem ràpidament alguns més:

Macrodòncia: tenir dents que són més grans del que és normal, i microdòncia el contrari.

Microglosia: menudesa de la llengua (glosia, llengua).

Però del grec també ens arriba bruxisme; carrisquejar o serrar les dents de manera involuntària (brycho significa mossegar).

Però l’estrella de la festa, el mot que va inspirar aquest article, és:

ORTOPANTOMOGRAFIA

Terme tècnic composat de mots grecs i llatins:

ORTO: Ordre.

PAN: Tot.

TOMO: Per parts.

GRAFIA: Imatge.

Nom específic de l’exploració radiogràfica de tota la cavitat bucal i estructures properes. Els terraqüis podríem dir-ne “imatge completa de tota la boca”.

Però, com dèiem en començar, la ciència odontològica avança ràpidament, molts tractaments i moltes tècniques actuals es defineixen amb mots anglosaxons. És fàcil adonar-se que això és conseqüència de la creixent presència de la llengua anglesa en la nostra societat, i no es deu pas a la incapacitat de les llengües clàssiques de respondre a aquesta necessitat.

A continuació, alguns exemples:

Bleaching  o emblanquiment: tècnica per decolorar una dent tacada.

Inlay o incrustació: restauració fabricada en laboratori per reomplir una cavitat i que s’adhereix a la dent. Les incrustacions generalment són d’or o de porcellana.

Stripping dental o reducció interproximal (IPR): és un procediment utilitzat en els tractaments d'ortodòncia que consisteix en la reducció de l'amplada de les dents. És un procediment molt conservador que permet solucionar problemes, principalment d'espai, durant el tractament ortodòntic.

Bonding: Aplicació d’una resina a una dent para canviar la seva forma i/o el seu color. Bonding també pot referir-se a una tècnica d’adhesió a les dents per aparells ortodòntics o algunes pròtesis parcials fixes.

http://www.clinicamirave.es/es/Diccionario/66/B/

http://www.coea.es/web/index.php?menu=glosario

http://etimologias.dechile.net/?artista

Passió per la pilota

Pilota de l'Antic Egipte (de la mida d'una taronja).

Els jocs de pilota sempre han tingut molt d'èxit, perquè permeten jugar en grups per equips, fomentant la cooperació i la rivalitat, una forma de socialització estesa per totes les cultures del planeta, que permet el prestigi individual dins del grup o el prestigi social del grup. Però, sobretot, permeten passar una bona estona. La mida de la pilota dependrà del joc, però sempre es busca un joc ràpid, dinàmic, lleuger... En poques paraules: la diversió. Amb aquest objectiu, no ens ha d'estranyar trobar pilotes inflades d'aire ja a l'antiga Roma.

Al món romà coneixem diversos noms de jocs, encara que no tenim gaire clares les característiques o regles de cadascun d'ells, però sí que sabem que Juli Cèsar, August i Marc Aureli van ser alguns dels grans personatges als quals els encantava córrer i saltar amb una pilota a les mans.

Plini el Vell els anomenava pilae lusoriae (“diversions de pilota"), i parla de quatre tipus diferents de pilota. Pel que sembla, doncs, podríem parlar de quatre tipus diferents de joc.

Amb una pilota petita i dura es podia jugar a la pila trigonica, on tres jugadors disposats en triangle, posició que no podien abandonar, es passaven la pilota sense que aquesta pogués tocar terra. Els antics aplegapilotes eren esclaus, que les guardaven en caixes o bosses.

Pintura mural segle II. Columbari Via Portuense.

La pila paganica era més grossa però de factura molt elaborada, amb un nucli de plomes cobert amb llana i d'una pell molt fina. Així doncs, era lleugera i tova.

Fris d'Atenes

L'harpastum era una pilota un xic més gran, amb la qual es jugava a una mena de rugbi, on dos equips es disputaven la pilota amb mans i peus per marcar punt en arribar, suposadament, a l'altre extrem del sector del camp del contrincant. Sembla que la pilota havia de botar amb força contra el terra per fer soroll, potser per marcar un punt i animar els espectadors.

La pilota més gran de totes era la follis, de pell inflada d'aire, també devia ser la pilota més tova de totes. Si la penjaven d'un cordill i l'anomenaven follis pugliatoris, la pilota dels lluitadors (potser seria similar a la pera utilitzada en els actuals entrenaments de boxa).

Generalment pensem que les pilae paganicae, trigonicae i folles es feien servir en jocs bàsicament aeris, on es pretenia que la pilota no toqués terra.

Villa del Casale. s.III.

Però no calia anar a les termes per jugar a pilota. Els més petits i els joves jugaven al fòrum de vegades, amb un reticulus (una mena de raqueta) segurament per no fer-se mal a les mans. Amb el temps, els jocs van esdevenir tan exitosos que les termes, com la de Caracalla o Trajà, comptaven amb camps propis. Les sphaeristeriae, i fins i tot moltes villae del bo i millor de l'imperi, també tenien camps propis, ja que era un esbarjo recomanat per a totes les edats pels metges del moment. Els equips d'exhibició, com els Harlem Globetrotters, també existien a l'antiguitat: eren professionals del joc i de l'espectacle que pretenien enriquir-se a les termes públiques més luxoses de Roma capital.

Com va arribar el sucre a Roma.

Molta gent sap que alguns productes orientals, com la seda, entraven als circuits comercials de l’antiga Roma ja des del s III a.C. (de fet, voldrem desenvolupar aquest tema en els propers articles). Avui parlarem d’un tresor exòtic pràcticament desconegut a la Mediterrània antiga; un tresor que ara anomenem sucre.

Els xinesos de la regió de Kuang Tong defensen que són els pares del sucre processat, però les seves pròpies fonts els traeixen: Sukung, en la seva història natural (escrita el segle VIII d.C.) assegura que “l’emperador Tai-Hung va enviar treballadors perquè aprenguessin l’art de la fabricació del sucre a Lyu (Índia) i sobretot a Mo Ki To (Bengala)”. Així, queda ben palès que aquesta enorme canya és originària de l’Orient més llunyà, i cal fer saber també que les llegendes més antigues de la vida de Buda i els textos del Ramayana ( 1.200 a.C.) ja mencionen aquesta canya i les seves característiques dolces.

Aquesta planta gramínia va arribar a l’Orient Pròxim de la mà de Darius el Persa després de les seves campanyes a la vall de l’Indus. Pel que sembla, ja la conreaven i exportaven com “la canya que dóna mel sense necessitat d’abelles”. Va ser la conquesta assíria la que va difondre el seu conreu al creixent fèrtil i més enllà, arribant a les àrees del Mar Negre, el Golf Pèrsic o el Nord d’Àfrica. El sucre era molt car i valuós perquè fenicis, egipcis, grecs i romans el consideraven medicinal. També podia viatjar com a suc, i la “canya dolça” (com l’anomena la Bíblia) no va deixar de transportar-se a lloms de les caravanes orientals.

Al món clàssic, Teofrast només coneix aquest suc per tercers. Per això, en els seus tractats parla de “tres tipus de mel: la de flors, la de rosada i la que flueix per la canya”. Fins i tot el els expedicionaris que acompanyaven Alexandre el Gran devien conèixer el sucre quan van descendre pel riu Indus, segurament en aquest format líquid. Estem parlant de suc de canya evaporat per cocció i, de fet, tenint en compte el clima i el temps de transport, la substància esdevindria espessa per la dessecació natural, i acabaria fermentant.

El segle I a.C., Dioscòrides Pedaci escriu sobre “una mena de mel sòlida anomenada saccharon que es pot trobar a les canyes de l’Índia i de l’afortunada Aràbia. Sembla una sal, per la seva consistència i cruix en mastegar-la”. També assegura que és bona per l’estómac, la bufeta i els ronyons. Plini el Vell, Estrabó, Sèneca, Lucà i Galè de Pèrgam també parlen del saccharon o saccharum que, per cert, és una deformació del terme sànscrit sarkara. Plini només comenta que és d’ús medicinal, Discòrides i Galè asseguren que “es paga a preu d’or”. El segle II d.C., Luci Terenci Varró, a la De re rústica, és el primer de descriure la planta.

Durant segles, per als europeus el sucre només fou un medicament valuós o un luxe excèntric per als més poderosos, arribat en caravanes més enllà dels deserts i arribat a Occident només mitjançant els principals ports del Mediterrani oriental.

Quique bibunt tenera dolces ab harundine succos

(Els que beuen els sucs dolços d’una dèbil canya)

MARC ANNEU LUCÀ, Farsalia (III, 237).

(Quan parla de les gents del Ganges)

El verdadero caldero de Panorámix.

Aunque este blog siempre busque temas curiosos o poco difundidos de la cultura clásica, también nos gusta buscar, explicar y comentar la continuidad histórica desde la antigüedad del mundo romano en todas sus vertientes. Existen temas o curiosidades que, aunque no estén estrechamente vinculados con nuestra temática habitual, consideramos que vale la pena explotar por su naturaleza especial.

Hace unos meses hablábamos de curiosidades etimológicas en el origen de los nombres de los días de la semana en el mundo mediterráneo, en el mundo nórdico y las relaciones entre ellos.

Hoy recurrimos al mundo del cómic para satisfacer la curiosidad sobre un objeto conocido por todos en el mundo de los druidas.

Muérdago cortado con una hoz de oro, pescado, aceite de roca y langosta son algunos de los ingredientes más famosos jamás vertidos en el caldero celta más famoso del mundo de la ficción. Dichos calderos se volvieron icónicos de la cultura celta gracias a los cómics de Astérix, colección creada por René Goscinny y Albert Uderzo en 1959. En cada álbum, la aldea de los irreductibles galos se libra del dominio romano de Julio César gracias a la receta secreta, “que solo puede ser transmitida de boca a oído de druida a druida”, de la poción mágica que les otorga, de manera temporal, una fuerza extraordinaria. Así, el mundo del cómic explica el famoso arrojo de los bárbaros ante el enemigo romano. Dicha poción y su inseparable caldero, siempre personajes secundarios, llegaron a dar título a un álbum completo. Pero hoy los tomaremos como tema de este blog desde su auténtica realidad histórica y arqueológica.

En la cultura druida del bronce final, extendida por casi todo el norte de Europa, los calderos estaban relacionados ritualmente con el agua y los banquetes, pero también y de forma muy obvia con los ritos funerarios. En la edad de hierro prerromana, hallamos en toda Europa depósitos de ofrendas votivas metálicas en calderos. Estos calderos estaban ubicados en ríos, lagos, pantanos, manantiales y otros lugares acuáticos (el agua era sagrada para aquellos pueblos; signo de fuerza vital y de poder curativo) y a menudo eran contenedores de ofrendas rituales, quizás relacionados con la cotidiana cocción de la carne y del alimento diario. De hecho, en los mitos galeses e irlandeses los calderos son símbolos de abundancia, regeneración y también de renacimiento.

Algunos calderos religiosos eran enormes; uno hallado en Jutlandia en 1952, roto deliberadamente, tenía una capacidad de 600 litros. Contaba con una escasa decoración de  unos búhos en sus asas y de las figuraciones de cabezas de toro en su borde. Hipotéticamente, podía pertenecer a un santuario y no a un núcleo familiar. En cambio, el caldero de Ballyedmond fue reparado en diversas ocasiones antes de terminar bajo el agua entre el s. I a.C, y el I d. C. Se puede pensar que este último sí empezó siendo un caldero familiar de uso cotidiano.

Pero no despreciemos las fuentes escritas, aunque tardías: el conjunto de narraciones medievales galesas llamado Mabinogion, cuyo primer redactado parece situarse en el s. X d. C., retrata parcialmente la cultura y las tradiciones precristianas. En el segundo relato o Rama del Mabinogion, se describe un caldero mágico de un lago irlandés que tiene el poder de resucitar a los guerreros muertos. El mítico caldero de Annwn (el Más Allá en Irlanda y Gales) era atendido por nueve vírgenes, aunque dicen las leyendas que contaba con mente propia; quizás por ello no cocía nunca la comida de un cobarde, devolvía la vida a los muertos o la comida que en él se cocinaba no se terminaba nunca.

Los verdaderos y reales calderos arqueológicos galeses o irlandeses de la edad del hierro fueron hallados, como no, en terrenos acuáticos, sumergidos, depositados o lanzados junto a otros objetos metálicos como ofrenda votiva para ganarse el favor de los dioses. Estamos en el año 600 a. C. aunque algunos de ellos aparecen en facturas fechadas por lo menos 100 años antes.

Quizás el caldero más curioso encontrado hasta el momento sea el del pantano irlandés de Altarte Glebe, realizado de una sola pieza en madera de álamo.

El enorme caldero de Duchcov, en Bohemia, (hallado en un manantial que gozó de intensa actividad religiosa en el s. III a. C.) estaba repleto de joyas de bronce. Algunos quisieron explicarlo y apuntaron a un culto femenino, pero lo cierto es que en el mundo celta hombres y mujeres lucían y apreciaban las joyas de bronce por igual.

A diferencia de los anteriores, depositado en un lugar seco en Jutlandia, seguramente en el s. I a.C. se encontró el caldero más bello, elaborado y rico de los calderos celtas, el caldero de Gundestrup. De gran capacidad, elaborado en placas de plata dorada, está profusamente decorado con imaginería mítica prerromana de variada influencia y temática. Cuenta con figuras con torques, serpientes con cuerpo de carnero, ruedas vinculadas a divinidades solares, motivos y temas que pueden hallarse en el mundo galo de época romana. Es evidente que no se trataba de un objeto corriente ya en su época; quizás llegó a Jutlandia como resultado de un saqueo de un santuario druida del sur y fue entregado como ofrenda en ritual a los dioses de vencedores. No falta quien cree que se trata del caldero que contenía la sangre de las víctimas de los sacrificios o las comidas rituales, reforzando así la idea de que era propiedad directa de los druidas.

Ahora nos toca a nosotros imaginarnos a Panorámix frente a un caldero de plata (no de oro) bellamente decorado, cocinando o con las manos manchadas con la sangre recogida de las víctimas de un sacrificio. Sinceramente, prefiero conservar la imagen amable de la ficción entrañable del mundo galo de Astérix.

 BIBLIOGRAFIA

Los espectáculos de toros: De la taurocatapsia a los taurocentae.

El toro siempre fue respetado y venerado en el Mediterráneo. Muchos son los mitos clásicos que apelan a su fuerza y poder. Europa sólo pudo ser secuestrada por un bravo, fue necesario construir un laberinto para encerrar al Minotauro para proteger de su furia todo un reino. Sin embargo ya intuimos su gran carencia de inteligencia, de astucia. Solamente fuerza bruta. Para este animal fue mala suerte que el hombre desde siempre le haya gustado medirse con y por la fuerza bruta.

Marcial. Epigramas. 299 este Hércules era un venator del espectáculo.

En estas líneas no pretendemos buscar el origen clásico de las corridas de toros, pero reconoceremos elementos de las corridas actuales; rejoneador, banderillas, capote y como no, la inevitable muerte del toro. Hoy buscaremos dichos elementos de contacto, de continuidad con unas costumbres, espectáculos y gustos que generalmente no consideramos propios del siglo en que vivimos. A título personal no puedo evitar reflexionar sobre los últimos juegos gladiadores de Roma del s. IV, en una ciudad cristiana, en un estado cristiano, donde la muerte de personas era todavía un espectáculo, aunque ya no fuese propio de su credo; sin embargo seguían disfrutando con ello. Reflexiono al respecto al ver cada imagen de toreo, como también cuando escribo las descripciones de las cacerías y luchas de animales en las arenas de los circos romanos. Sufrimiento y sangre son los ingredientes de la receta, la misma receta: la de la diversión. Simplemente me gustaría pensar que el toreo actual, como la receta del garum, estén destinados al olvido.

Para empezar hay que aclarar que no todos los historiadores están de acuerdo en creer que el origen de las corridas de toros se deba a los espectáculos de las cacerías (venationes) en los antiguos circos romanos. En dichas ocasiones los cazadores o bestiarii se enfrentaban a todo tipo de animales peligrosos; osos, jabalíes, leones.

A menudo los toros se enfrentaban a otros animales menos peligrosos que los humanos: elefantes, osos o rinocerontes, incluso eran atados entre sí para que no pudiesen evitar la lucha, según nos asegura Séneca.

Mientras un trabajador del circo azuza la lucha del oso y el toro, otro presenta un condenado a las fieras.

El juego con el toro no fue siempre sangriento, al fin i al cabo la taurocatapsia, o salto sobre el toro ya se practicaba siglos antes en el Mediterráneo oriental como nos muestran las pinturas de Cnossos hacia el 1.500 a.C. pero también un relieve de Esmirna y diversas monedas tesalias. Los atletas se apoyaban en los cuernos de los toros en el momento de la embestida, saltaban sobre el lomo de la fiera y caían detrás de ella, donde un segundo atleta los recogía para impedir que cayesen al suelo.

Algunas deidades eran veneradas en Grecia con fiestas y juegos taurinos, como Poseidón en Éfeso, combates o carreras de toros en honor de Neptuno se celebraban en Ancyra, y luchas de toros en honor de Zeus había en la ciudad de Larissa. Las personas que intervenían en estas luchas taurinas estaban equiparadas socialmente a los gladiadores. En esta península además había cacerías de toros con redes.

En Italia, los etruscos también desde muy antiguo celebraban juegos como nos muestra un vaso de cerámica conservado en el Museo Arqueológico de Florencia. A finales de la República llegan estos espectáculos a Roma nos asegura Varrón y César autorizó por vez primera, según Plinio, la taurocatapsia tesalia. Es Marcial quien nos legó en sus epigramas diversas escenas e impresiones sobre las corridas de toros en los anfiteatros.

Marcial. Epigramas.

Pero el gusto por el espectáculo en la Roma era siempre sangriento. Para empezar el espectáculo se presentaba al astado un maniquí de paja para que lo cornease y si ello no bastaba para espabilar a la fiera, los taurocentae les quemaban la piel con antorchas o les clavaban lanzas cortas. En la arena los hombres tenían que medir sus fuerzas con las del astado apostando su sangre y la del animal, en aras de la diversión de masas.

Mosaico de Teneta di Torre Nova

La técnica de combate que apreciamos en el mosaico de Teneta di Torre Nova (única escena completa conservada de este tipo) consiste en frenar el ataque del animal con una larga lanza en un ejercicio de fuerza y destreza donde el hombre no goza de protección alguna.

Mosaico de Bad Kreuznach

En el mosaico de Bad Kreuznach se aprecia a un personaje en actitud victoriosa frente al toro al que ha dado muerte clavándole un asta en la cruz del lomo. El venator lleva en la mano el trapo con el que se provocaba el ataque de las fieras.

A mediados del siglo III, Galieno presentó un toro enorme en el amfiteatro, al que el venator no pudo matar después de diez intentos. Galieno, irónico y burlón a pesar de todo, celebró el gran espectáculo conseguido otorgando una corona al cazador porque, como dijo: "Es difícil no matar a un toro intentándolo tantas veces."

Marcial. Epigramas.

En ocasiones los bravos no eran las víctimas sino los primeros cristianos, la Historia Eclesiástica nos relata algunos ejemplos como el caso de Santa Blandina; “despues de los azotes, tras las dentelladas de las fieras, tras la silla de hierro al rojo vivo, fue finalmente encerrada en una red y soltaron contra ella un toro bravo, que la lanzó varias veces a lo alto. Mas ella ya no se daba ya cuenta de nada de lo que se le hacía…” si bien sabemos que el texto de la Historia Eclesiástica solía ser exagerado y nada imparcial respecto a las estructuras de poder paganas del imperio, otros textos y algunas pinturas también apuntan a probar la existencia este tipo de imaginativas ejecuciones.

Dos partícipes del espectáculo son corneados.

Marcial. Epigramas.

BIBLIOGRAFÍA

"Venationes" y juegos de toros en la Antigüedad.
José María Blázquez Martínez.
Zephyrus (Ediciones Universidad de Salamanca) 13, 1962, 47-65.

Cacerías y juegos de toros en la Antigüedad.
José María Blázquez Martínez.
Historia 16, nº 139, 1997, 149-161.