Els càstigs pels esclaus: Del flagelum a la creu.

No calia cometre un crim execrable com fugir per rebre el càstig de l’amo; el caràcter de l’amo obligava a castigar la natura maligna i gandula de l’esclau. Podríem reconstruir una escala de càstigs segons la gravetat de la transgressió.

Fotograma de The Passion of the Christ (La Passió de Crist). 2004. Mel Gibson.

Els més lleus es castigaven a cops de vara d’om i de cep.

1. El fuet de corda o cuir (scutia o lorum) de nou ramals.
2. El temut flagelum, fuet de diversos ramals amb trossos d’os o peces metàl·liques lligades. El reu era lligat de braços a una biga i amb llast als peus per poder suportar els cops infligits. 10 d’aquestes fuetejades es considerava com un tipus de càstig molt greu.
3. Destinar l’esclau a treballs duríssims del camp o a les mines. Era un càstig per una falta molt greu.
4. Ser venut per a fer de gladiador.
5. La crucifixió, càstig cruel i exemplificador reservat a insurrectes com Espartac o als que intentaven assassinar els seus amos. El càstig podia incloure tota la seva família. La mort a la creu era tan temuda com rebutjada. Crux esdevingué una paraula de maledicció. coneixem l'expressió: Ad (malam) crucem, però ens seguem a traduir-la i adaptar-la a la parla actual, ja que resultaria una expressió molt malsonant.

Els càstigs menors, fuetades i ceps, eren executats per altres esclaus, els carnifex o loraius. De fet, carnifex amb el temps esdevingué un insult, perquè castigar un company esclau resultava molt denigrant.

Els esclaus domèstics: Gramàtics d'Alexandria, pastors d'Il·líria...

Avui parlarem dels esclaus més documentats a les fonts, els de les llars romanes. De fet, una domus o vila luxosa podia arribar a comptar amb 400 esclaus, segons el que ens diu l’historiador Tàcit. En aquests casos s’organitzaven en quadrilles de 10 persones (decuriae) per zones de la casa o tasques concretes: atendre els convidats o membres de la família, la cuina, l’atri, etc.

Resulta curiós saber que ja existien els estereotips per definir les gents d’altres cultures o nacions. Els romans, com a poble dominador i superior a qualsevol poble estranger o bàrbar, com en deien ells, ho convertiren en una mena de catàleg d’habilitats a explotar segons la procedència.

Procedència	Habilitat o ús
Cirene	Els millors esclaus domèstics
Grècia	Mestres, comptables, secretaris, nois i noies bells pel servei de banquets
Epir/ Il·liria	pastors
Capadòcia	Treballadors resistents i soferts
Egipte	Negres. Tenir negres esclaus era senyal de riquesa i prestigi. El primer va arribar a Roma el s. I d.C.
Numídia	Velocistes i missatgers
Alexandria	Gramàtics (professors)
Dàcia	Esclaus díscols i problemàtics, però força barats en època de Trajà

Com sempre, l’especialització era cara i els esclaus estrangers eren força valorats al mercat, cosa que l’Estat va detectar, i va gravar la venda d’esclaus d’origen forà amb un impost especial.

Però tornem dins d’una domus. Allí hi trobaríem, per exemple, l’ostiarius o ianitor, el vigilant de la porta principal, una mena de gos guardià que protegia de la vista dels miserables del carrer l’entrada a l’ample atri de les millors cases. De fet, algun ianitor va tenir problemes per fer massa bé la seva feina i no deixar entrar qui hauria d’haver deixat entrar, causant les queixes de l’honorable ciutadà expulsat, agreujat pel tracte d’aquell instrumentum vocale que gairebé no sabia ni parlar llatí.

També hi trobaríem l’atriensis o majordom. De fet, aquesta figura va néixer per realitzar el treball domèstic del pare de família (fer les compres, supervisar la casa i la seva economia). Més endavant es dividí en dues figures, el procurator, dedicat als llibres de comptes, i el dispensator, dedicat als subministres. A mesura que l’imperi s’estenia, també ho feia la riquesa de les seves classes dominants, cada cop més enriquides, i creixia el nombre d’esclaus que formaven el servei dins les cases.

Ornatrix a un mosaic de Cartago.

En aquest context, els cuiners es compraven a preu de cavall de curses. El nomenclator recordava els noms dels convidats al seu amo. Els anteambulatores caminaven davant del seu amo pel carrer com a cos de seguretat, però també per avisar-lo de qualsevol pedra o obstacle del camí. També veuríem l’ornatrix, la perruquera i maquilladora de la domina, que no es lliurava de pessics i punxades si estirava massa els cabells de la senyora. Els nois i noies grecs que atenien els sopars davant dels convidats i que tot sovint els entretenien sexualment en privat si calia.

Com veiem, eren moltíssims els serveis que proporcionaven els esclaus per tal d’assenyalar la vàlua social del seu amo, i ens arriben a recordar algunes odiades monarquies orientals, com la faraònica. El faraó (nom que, segons sembla, significa “senyor de la casa”) comptava amb un esclau dedicat només a portar-li les sandàlies, la qual cosa no només era una tasca, sinó gairebé un títol. Per últim, parlarem dels esclaus i esclaves que exercien la prostitució a les tabernae (habitacions i establiments) que donaven al carrer del mateix edifici de la domus del seu amo.

Tot aquest servei es trobava sota el poder del dominus, qui estava obligat a donar de menjar i beure, de calçar i vestir, a tots els membres de casa seva. Però, en un principi, també tenia dret de vida i de mort damunt tots els membres de la família (avui direm de la casa). Encara que més endavant algunes lleis van protegir els esclaus, no serviren mai de gaire i, quan un esclau deixava de ser útil, solia ser abandonat a l’illa Tiberina (a Roma) o a la muntanya perquè es morís de gana.

Encara que sembli mentida, fugir no era una opció raonable, ja que era pràcticament una condemna a mort;. Un cop fugit, només hi havia dues opcions: anar a l’estranger o fer-se bandoler o pirata. Ser capturat significava, primer, ser marcat o tatuat al front (sembla que amb la lletra “F” de fugitivus) i després veure empitjorades les condicions de vida. La fuga es podia prevenir, així com la captura i la recuperació, amb l’ús del signaculum, una mena de collaret metàl·lic reblonat al coll de l’esclau i que no es podia treure ni per dormir. En ell es gravaven inscripcions com:

TMQF (teneme quia fugio).

Reteniu-me perquè he fugit.

Fugi teneme cum revocaveris me accipis solidum.

He fugit, agafa’m i, quan em tornis a casa, rebràs una moneda d’or (solidus).

A la compra d'esclaus.

El mercat d’esclaus era l’oficina del SEPE de fa 2000 anys ja que, per les classes benestants, el treball era denigrant. De fet, exagerem una mica, perquè hi havia molts homes lliures que realitzaven tot tipus de tasques remunerades.

Les condicions de l’esclau o res mobile (objecte movible) definien el seu preu, però també el definien les seves habilitats i coneixements. Els esclaus d’origen estranger eren gravats amb impostos especials ja que, generalment, eren considerats treballadors especialitzats o especials. Si l’esclau tenia les orelles foradades era senyal d’origen oriental.

La venda es realitzava en un lloc elevat, assenyalat amb una llança ben visible. Cada esclau tenia els peus blanquejats amb guix, possiblement per distingir-ne millor l’alçada en la distància, però potser també per no perdre’ls de vista durant els trasllats. La mercaderia era presentada emparellant els esclaus per alçada i color, com els cavalls. Penjat del coll portaven el titulus, cartell de fusta que els descrivia:

Caràcter de l’esclau.

Habilitats i coneixements.

Defectes.

Edat.

Procedència.

Malalties.

Tendències: suïcidi, fugida, robatori...

L’esclau amb pileus (gorra frígia o barretina) era un esclau sense garantia.

Seré venut? Algun cop arribaré a ser lliure?

De ben segur que eren preocupacions que constantment corrien pel cap de milers de les eines vocals de l’Imperi romà, els esclaus. Sabem que eren la principal força que movia l’economia però, en aquestes línies, volem entendre les seves vides i els seus pensaments.

Tot i la incertesa que suposaven les preguntes amb les quals hem començat el discurs, hi havia una cosa pitjor que ser esclau: ser pobre (sector social que ja hem tractat en una altra entrada). En el dia a dia, molts miserables sacrificaven la seva llibertat i l’escàs estatus social de ciutadà per tal de no morir de gana.

Als nostres ulls, ens resultaria difícil distingir un esclau d’un home lliure pobre o d’un mercenari (treballador assalariat). Entre tots formaven una gran i diversa amalgama de població empobrida, juntament amb els peregrini (aquells que vivien entre ciutats i no tenien la ciutadania de cap d’elles), els lliberts i els estrangers. Però, sorprenentment, ens passaria el mateix amb les classes benestants, llevat de les oligarquies privilegiades, que comptaven amb signes propis del seu estatus. Ens referim als lliberts i comerciants ben situats, per exemple, però també a alguns esclaus com aquells que podien tenir esclaus, els vicarii, que legalment eren propietat del dominus. Posseir esclaus era molt habitual i, de fet, Horaci -home benestant- deia que a casa s’havien de tenir almenys un parell d’esclaus, i que un cavaller moderat no podia comptar amb menys de 10. Un llibre de comptes d’una casa pompeiana ens mostra les despeses de l’esclau, en una família de dos membres, i també coneixem el famós cas de Pedani Segon que, l’any 61 d.C., posseïa 400 esclaus.

També podem explicar que no es donava el mateix valor a un esclau agrícola que a un esclau domèstic, ja que el segon podia ser personal altament especialitzat (secretaris, mestres, cuiners, metges).

Però tornem a les preguntes de l’inici. Era molt probable que, qui naixia esclau, fos venut en diverses ocasions durant la seva vida, ja que a cada edat estaria destinat a tasques diferents. La pitjor de totes, i tots els autors de l’època hi coincideixen, era el treball a les mines. Diodor Sicul ens diu que deixava els homes “físicament destruïts”.

De fet, els esclaus nascuts a casa (vernae) eren més valorats, ja que als adquirits calia doblegar-los. Recordem que els esclaus eren considerats membres de la casa, per no dir parts de la casa, encara que l’expressió de l’època era que formaven part de la família, tal com ells l’entenien.

Viure com a esclau significava viure sotmès físicament i mentalment als amos, de manera absoluta. L’esclau no tenia identitat pròpia (de fet no podia tenir-ne), ni tampoc tenia una idea del seu propi valor i, en aquesta situació, tota humiliació era possible. Amb aquesta vida denigrada es podia comptar amb un petit sou, amb el qual molts finalment es pagaven la llibertat, llibertat que aconseguirien en data indeterminada a decidir per l’amo, sovint quan aquest morís, tot i que molts cops havia de deixar un dels seus fills com a esclau per cobrir la seva marxa. Aquest petit sou també es feia servir per fer regals a l’amo en ocasions especials, com aniversaris i naixements, per guanyar-se la seva confiança o el seu favor.

Parlem d’una situació psicològica terrible, en la qual el venedor d’esclaus es protegia al mercat fent conèixer als seus compradors si la mercaderia tenia tendències suïcides, estalviant-se així moltes reclamacions.

Així doncs, com entenien les classes benestants els seus esclaus? En gran manera deshumanitzant-los. Eren eines, res mobile, intrumentum vocale.

Com diuen les fonts,

Allò que arruïna l’esclau és la seva pròpia naturalesa maligna, no la crueltat de l’amo

Plini el Jove (Ep. 3.14)

Els autors de l'època diuen que els càstigs corporals són bons, però motiu de preocupació pels desfavorits. Que quan no ploren maleeixen. Que són mentiders, tramposos, lladres i esvalotadors perquè, per tal d’evitar les represàlies dels seus amos, cometen petits actes de resistència anònima. De fet, es tem l’esclau intel·ligent, potser per això és un tema recurrent al teatre.

Quot servi tot hostes

Es tenen tants enemics com esclaus

(Proverbi romà)

Per acabar d’entendre com era concebuda la figura de l’esclau, tres detalls molt gràfics:

1. En la interpretació dels somnis, el ratolí era sinònim d'esclau.
2. En les ensenyances d’oradors, encongir-se d’espatlles era un gest servil que calia evitar.
3. A un esclau no se l’havia de colpejar a les dents, perquè et podies fer mal a les mans.

Roma com a societat econòmica esclavista

Clar que ni la República ni l'Imperi Romà no hagueren estat possibles, com la resta de les grans cultures i imperis de l'antiguitat, sense una nombrosa força esclava. Les paraules clau són "societats econòmiques esclavistes". Avui parlarem de l’antiga Roma desmentint la idea aparent i enganyosa que es tractava d’una societat d'un estat del benestar, on el govern vetlla, o hauria de vetllar, pels seus ciutadans. Parlem d'un model d'estat que no organitzava cap servei per complir cap dret social, parlem d’oligarquies dominants i explotadores sense cap respecte ver els altres, respectables oligarquies ennoblides amb els noms de les famílies romanes més velles.

És fàcil caure en el reduccionisme creient que realment el govern, en aquells temps, buscava el benestar de la seva ciutadania, quan en realitat només buscava la pau social. Mentre les guerres exteriors enriquien l'imperi, les elits construïen per a la seva població circs, teatres, banys, fonts, aqüeductes... per tal de mantenir l'equilibri social, on els rics i poderosos restarien sempre per damunt de la resta, tristament satisfeta. En realitat era una situació molt similar a la de l'edat mitjana, on les revoltes vers els senyors feudals eren formes de protesta contra abusos concrets, però mai no es qüestionava el sistema de govern establert.

Parlem d'un món molt cru, on no existeix cap mena de solidaritat social, on la misèria i la pobresa només són motiu d’escarni i d'abús, com ens ensenyen innombrables obres de teatre. L'empatia i la compassió són un luxe que només es poden permetre les classes privilegiades; pràcticament no tenen espai on existir en las classes populars, entre les quals la supervivència és la norma de vida del dia a dia.

Fotograma d'Espàrtac de Stanley Kubrick (1960)

No podem comparar l'actual societat de béns de consum amb l'imperi romà.

Una societat d'aquesta mena només ha estat possible mitjançant la mecanització i la revolució industrial, quan els esclaus -substituïts lentament per la maquinària- s'han convertit en consumidors, però no en classe privilegiada.

En resum, el preu de la mà de treball esclava sempre ha estat irrisori, això ha permès a les classes benestants gaudir de serveis i productes únics. Actualment els preus dels productes fets a mà ens semblen desorbitats comparats amb els preus de venda al públic que suposa la producció industrial. Per a entendre-ho millor, recordem la definició d’esclau que donava Cató el Vell, per exemple, com a eina vocal, no com a persona.

Si us sembla fort aquest concepte de treballador, recordeu les condicions de treball i de sou de moltes persones de la Xina o de Malàisia.

Pobre y miserable.

Cuando pensamos en la pobreza en la antigüedad, solemos equipararla a la esclavitud. Pero lo tristemente cierto es que, para muchos, era mejor ser una propiedad de otro que no tener alimento, refugio o abrigo.

En el artículo de hoy también podremos entender por qué en nuestra lengua actual solemos emplear acompañados los términos pobre y miserable.

Los sin techo de época clásica buscaban refugio en lugares cubiertos como puentes, forneci o acueductos, mendigaban por ciudades, alrededor de campamentos militares y en los cruces de caminos. Si bien es cierto que eran considerados parias en una sociedad sin ningún tipo de empatía ni solidaridad social, se les permitía atender a trabajos sencillos o temporales. En ámbitos rurales, muchos se empleaban como temporeros y, en ciudades pequeñas o grandes, como porteadores o mensajeros. Algunos llegaban a desarrollar algún trabajo de subsistencia, como fabricantes de sandalias o vendedores de pescado salado.

Algunos se vendían a sí mismos como esclavos o gladiadores, otros (hombres y mujeres) se dedicaban a la prostitución, muchos varones se alistaban al ejército y otros tantos se convertían en ladrones o bandidos. La marginalidad social de los pobres, en muchos casos, era prácticamente equivalente a la de un esclavo huido.

MNAC. Museu Nacional d'Art de Catalunya.

Pero, ¿quiénes eran los miserables de la antigüedad?

Podríamos agruparlos en tres categorías:

Los enfermos de todo tipo y los ancianos (los desahuciados socialmente): tullidos, ciegos, endemoniados, etc.

Los huérfanos y abandonados: la gente sin familia, sin gens propia ni mos maiorum que velase por ellos. Entre ellos eran numerosos los niños y las niñas, pero también las mujeres.

Los arruinados: estos últimos vivían precariamente, en simple subsistencia, y en cualquier momento -por plaga, hambruna, guerra o crisis- podían perder su escaso peculio y propiedades, hundiéndose en la miseria y el desahucio social.

Actualmente se calcula que cerca del 65% de la población del imperio vivía en este límite, una situación en la que la supervivencia es la única opción práctica.

Afortunados serían aquellos que podían acceder al pan destinado a los perros. Muchos mendigos pululaban por las calles de las ciudades, junto con ladrones, prostitutas y el resto de la fauna urbana de la miseria. Hablamos de una vida muy difícil, muy hostil.

El único pensamiento en sus mentes era, como ya hemos dicho, sobrevivir. No se aspiraba a prosperar, porque las garantías para lograr el cambio no compensaban el esfuerzo; se consideraba una falsa ilusión. La lucha y el conflicto son endémicos en una sociedad sin empatía hacia el desfavorecido y sin solidaridad social. En una sociedad en la que la justicia social consistía en que los ricos siguiesen siendo ricos y los pobres siguiesen siendo pobres, la estabilidad social se garantizaba con el mantenimiento del estatus social de cada uno. Evidentemente, esto funcionaba gracias a una justicia arbitraria que obraba siempre a favor de los poderosos. El pobre siempre perdía y debía, a toda costa, evitar todo enfrentamiento y pasar por el tubo de los poderosos. Su única oportunidad: ser inteligente y astuto, pero con sumo cuidado.

La literatura tacha a pobres y mendigos de vagos; sin embargo, los pobres valoraban el trabajo duro, que no es lo mismo que trabajar sin sentido hasta la muerte. Como comentábamos unas líneas más arriba, trabajar duro para no mejorar de estatus es un despilfarro de energías. En esta situación, los privilegiados interpretaban su comportamiento como holgazanería. Así pues, los desfavorecidos trabajaban para cubrir sus necesidades básicas, sin más aspiraciones. De hecho, los dioses Fortuna y Destino, como demostraban todas las historias mitológicas, estaban fuera incluso del poder de los grandes dioses. El destino es, pues, inevitable.

El concepto de pobreza para las élites viene cargado de tintas negras ya que, al referirse a los más desfavorecidos, los define por sus hábitos antisociales como la arrogancia, la adulación, la desconfianza, la tozudez, el mal genio, la cobardía, la falsedad, la avaricia… y siempre en continua rivalidad por el honor o la posición.

“Trata a tu amigo como si fuera a convertirse en tu enemigo”

(PUBLIO SIRO. Máxima 401)

Sin embargo, se reclama amabilidad y autoestima desde los desahuciados sociales aunque no se cuestione el sistema (como pasaba en la edad media con los siervos y los señores feudales). Si el rico es poderoso y, por tanto, está por encima de los demás, no significa que tenga derecho a maltratarlos ni esquilmarlos.

Pero volvamos a la creencia de que el destino es inevitable. Ello conlleva a una visión fatalista de la vida subyugada al capricho de los dioses; sólo se puede confiar en el trabajo propio y, en el mejor de los casos, con alguna intervención divina que incluso puede ser positiva.

“Es más fácil conseguir un favor de la fortuna que conservarlo”.

(PUBLIO SIRO. Máxima 198)

“Cuando la fortuna te adula, lo hace para traicionarte”.

(PUBLIO SIRO. Máxima 197)

En definitiva, en la mentalidad del desfavorecido la riqueza es temida. La riqueza es motivo de envidia y perdición, sinónimo de codicia obtenida por traición, robo y otros abusos. Así pues, es mejor mantener lo que se tiene que intentar incrementarlo o, como decimos ahora, “más vale pájaro en mano que ciento volando”.