El pou del dinosaure dins el museu de Badalona.

Animals dins les tombes.

Tant se val l’edat que tingui el visitant del Museu Municipal de Badalona, la museïtzació de la ciutat romana que conserva als seus substrats és impressionat, per la seva extensió però també per la seva modernitat. Per als més menuts, no hi ha res més al·lucinant que el pou del dinosaure, just a sota de l’audiovisual que ens explica la fundació de Baetulo.

Sí, sí és una rèplica exacta d’un pou, aconseguida amb motlles de silicona. Un pou que acull un munt d’ossos, entre els quals domina un enorme crani que sembla vigilar-los des del fons.

-Un dinosaure! -exclama el més agosarat.

-Mira! Mira! -afegeix el segon xiquet en arribar.

-Wala!

- Quina passada!

- Ohhh!

I altres crits s’acumulen a l’aire.

Al moment, tot el vidre que cobreix el pou ja es troba ple de nens i nenes exaltats i entusiasmats amb el seu descobriment. Davant la seva innocència i el seu entusiasme, els has de explicar obligadament la història del pou. Tot va començar fa molt i molt temps, però no tant com creuen... als afores de l’antiga ciutat de Baetulo. Serà una història trista, fins i tot obscura, però per entendre-ho potser hauríem d’anar al metro.

Vull dir que parlarem d’una de les troballes fruit de les excavacions que portaren la línia L2 de metro, fins a 100 metres del museu de Badalona. En concret, tractarem la zona oest de l’actual Plaça Pompeu Fabra, que aleshores era una necròpolis (des de mitjans del s. I dC. a finals del segle II). Aquest cementiri devia estar situat, pel que sembla, una mica al sud de la Via Augusta, en un ramal o camí secundari de vora mar. Hem de dir que, en principi, el cardo màxim de la ciutat (continuació lògica de la Via Augusta en el seu recorregut dins la ciutat), no seguia la mateixa línia que l’actual Via Augusta, sinó que en teoria devia passar aproximadament pel que actualment anomenem plaça Font i Cussó i carrer Germà Bernabé. De manera que la ubicació del cementiri era la lògica de l’època, als afores de la ciutat al peu de la carretera.

En aquesta necròpolis es van trobar 17 sepultures de cossos sencers (fruit de la idea del retorn a la terra), però també d’altres per cremació (ritual associat a la purificació del foc). Aquestes tombes apareixien sense ordre dins del recinte funerari, sense que es constatés cap tipus d’ordenació amb relació al ritu o a l’aparença externa de les sepultures. Totes les sepultures individuals inhumaven individus infantils, mentre que l’únic enterrament col·lectiu era format només per individus adults. Es van documentar 4 tipologies de tombes: en fossa simple, en fossa simple amb coberta, en àmfora i en pou funerari.

Aquí comença la història del nostre dinosaure. Aquesta darrera tomba va ser l’única que va sortir dels paràmetres normals amb la presència de dues unitats funeràries diferenciades. Es tractava d’un pou d’aigua estret, reutilitzat dues vegades com a tomba. La primera unitat funerària consistia en una inhumació infantil que es trobava dipositada sobre el llom de l’esquelet d’una mula, aquests són els ossos grans i el crani que veu la quitxalla, la qual cosa excita la seva imaginació i ràpidament interpreta com la ossamenta d’un dinosaure, però la nostra història no acaba aquí.

Per damunt d’aquesta inhumació, i separada per diversos estrats, es trobava la segona unitat funerària, formada per entre 6 i 7 cossos d’adults gairebé sencers, que formaven tot un paquet d’ossos d’un metre de fondària. Sobre seu i cobrint-los, es trobà un abocament d’àmfores vinàries (Pascual 1) relacionades amb els rituals funeraris de l’enterrament col·lectiu. El fet de reaprofitar antics pous d’aigua per a usos funeraris no és un fet extraordinari per l’arqueologia romana, com tampoc el fet de dipositar restes d’èquids i cànids en tombes infantils.

El pou replicat dins el museu compta amb una sèrie de culs d’àmfora inserits a la paret, formant una mena d’escala en un dels seus costats per poder accedir-hi i tornar a la superfície, característica pròpia dels pous d’aigua.

Les restes animals trobades en àmbits funeraris poden respondre a ofrenes alimentàries per nodrir les ànimes del difunts, o restes dels banquets funeraris que celebraven família i amics en festes assenyalades i durant el moment de l’enterrament, el dia de l’aniversari del difunt o de la celebració del darrer dia de dol (el novè des de l’enterrament). Però l’animal podia formar part de l’aixovar del difunt, de manera simbòlica: animals de companyia o preuats per als seus amos que, un cop sacrificats, els acompanyarien al més enllà. Això no vol dir que fossin presents a totes les tombes. Per cert, les restes animals que es troben amb més freqüència són les de cavalls i gossos, seguides d’ovicaprins, porcs, bous, i fins i tot d’aus. Cal assenyalar que el pou/ sitja A645 del cementiri romà de la plaça de la Vila de Madrid, a Barcelona ciutat, és la versió exagerada del pou del museu de Badalona, en fondària, restes animals i materials aportats.

Cal assenyalar que les restes de gossos no presenten senyals d’esquarterament ni d’haver estat devorats, són animals de companyia, tot sovint d’una alçada d’espatlla d’entre 20-35 cm. És a dir, el típic “gos nan” de companyia, ja que no devia tenir la mida suficient per dur a terme altres tasques, com gos de vigilància, d’atura i molt menys de guerra. Cal assenyalar que el gos, en el món clàssic, està relacionat amb diverses divinitats i es creia que podien tenir poders curatius. Fins i tot s’ha teoritzat sobre el fet que podria ser considerat un missatger entre el món dels vius i l’inframón, raó per la qual era sacrificat habitualment durant la prehistòria.

Per la nostra mentalitat, resulta sorprenent que moltes de les restes de cavalls tampoc fossin restes consumides en àpats, cosa que ens fa pensar més aviat en sacrificis d’animals com a aixovar, com a elements de prestigi, dignes d’emportar-se a l’Hades, però aniríem errats, ja que les fonts escrites no parlen de sacrificis de cavalls en àmbits funeraris, recordem també que eren animals molt preuats en el món militar (aquestes fonts només parlen de sacrificis d’equins a l’October equus i durant grans gestes militars). Per tot plegat, és gairebé excepcional trobar els seus ossos en necròpolis romanes, però no és impossible: a la necròpolis de la Plaça de la Vila de Madrid de Barcelona s’han trobat exemplars de totes les edats, potser com a resultat de no saber què fer amb els cossos morts d’aquest animals i que finalment els depositessin en aquest espai com si fossin deixalles. De fet, arqueològicament no s’ha trobat relació entre la majoria dels enterraments humans i els equins; el mateix podíem dir que podia passar amb els cànids.

Els ovicaprins, els porcs i els bous tot sovint són animals vells o adults, potser animals cansats que ja no servien per treballar, que ja no eren pràctics per garantir la subsistència o el treball de la família, però potser eren destinats al cementiri per motius rituals, potser fins i tot perquè es considerava que ja estaven més a prop de la terra dels morts que de la dels vius.

BIBLIOGRAFIA

Desenvolupament urbà i industrial extramurs de Baetulo: ocupació republicana, centre productor amfòric i necròpolis altimperials.

http://calaix.gencat.cat/handle/10687/91754

Animals i ideologia en l’àmbit funerari: Estudi arqueozoològic de la necròpolis de la plaça de la vila de Madrid.

http://www.bcn.cat/museuhistoriaciutat/quarhis/03/03_QUARHIS_03__04_animals_i_ideologia_ambit_funerari_pl_vila_madrid.pdf

Los espectáculos de toros: De la taurocatapsia a los taurocentae.

El toro siempre fue respetado y venerado en el Mediterráneo. Muchos son los mitos clásicos que apelan a su fuerza y poder. Europa sólo pudo ser secuestrada por un bravo, fue necesario construir un laberinto para encerrar al Minotauro para proteger de su furia todo un reino. Sin embargo ya intuimos su gran carencia de inteligencia, de astucia. Solamente fuerza bruta. Para este animal fue mala suerte que el hombre desde siempre le haya gustado medirse con y por la fuerza bruta.

Marcial. Epigramas. 299 este Hércules era un venator del espectáculo.

En estas líneas no pretendemos buscar el origen clásico de las corridas de toros, pero reconoceremos elementos de las corridas actuales; rejoneador, banderillas, capote y como no, la inevitable muerte del toro. Hoy buscaremos dichos elementos de contacto, de continuidad con unas costumbres, espectáculos y gustos que generalmente no consideramos propios del siglo en que vivimos. A título personal no puedo evitar reflexionar sobre los últimos juegos gladiadores de Roma del s. IV, en una ciudad cristiana, en un estado cristiano, donde la muerte de personas era todavía un espectáculo, aunque ya no fuese propio de su credo; sin embargo seguían disfrutando con ello. Reflexiono al respecto al ver cada imagen de toreo, como también cuando escribo las descripciones de las cacerías y luchas de animales en las arenas de los circos romanos. Sufrimiento y sangre son los ingredientes de la receta, la misma receta: la de la diversión. Simplemente me gustaría pensar que el toreo actual, como la receta del garum, estén destinados al olvido.

Para empezar hay que aclarar que no todos los historiadores están de acuerdo en creer que el origen de las corridas de toros se deba a los espectáculos de las cacerías (venationes) en los antiguos circos romanos. En dichas ocasiones los cazadores o bestiarii se enfrentaban a todo tipo de animales peligrosos; osos, jabalíes, leones.

A menudo los toros se enfrentaban a otros animales menos peligrosos que los humanos: elefantes, osos o rinocerontes, incluso eran atados entre sí para que no pudiesen evitar la lucha, según nos asegura Séneca.

Mientras un trabajador del circo azuza la lucha del oso y el toro, otro presenta un condenado a las fieras.

El juego con el toro no fue siempre sangriento, al fin i al cabo la taurocatapsia, o salto sobre el toro ya se practicaba siglos antes en el Mediterráneo oriental como nos muestran las pinturas de Cnossos hacia el 1.500 a.C. pero también un relieve de Esmirna y diversas monedas tesalias. Los atletas se apoyaban en los cuernos de los toros en el momento de la embestida, saltaban sobre el lomo de la fiera y caían detrás de ella, donde un segundo atleta los recogía para impedir que cayesen al suelo.

Algunas deidades eran veneradas en Grecia con fiestas y juegos taurinos, como Poseidón en Éfeso, combates o carreras de toros en honor de Neptuno se celebraban en Ancyra, y luchas de toros en honor de Zeus había en la ciudad de Larissa. Las personas que intervenían en estas luchas taurinas estaban equiparadas socialmente a los gladiadores. En esta península además había cacerías de toros con redes.

En Italia, los etruscos también desde muy antiguo celebraban juegos como nos muestra un vaso de cerámica conservado en el Museo Arqueológico de Florencia. A finales de la República llegan estos espectáculos a Roma nos asegura Varrón y César autorizó por vez primera, según Plinio, la taurocatapsia tesalia. Es Marcial quien nos legó en sus epigramas diversas escenas e impresiones sobre las corridas de toros en los anfiteatros.

Marcial. Epigramas.

Pero el gusto por el espectáculo en la Roma era siempre sangriento. Para empezar el espectáculo se presentaba al astado un maniquí de paja para que lo cornease y si ello no bastaba para espabilar a la fiera, los taurocentae les quemaban la piel con antorchas o les clavaban lanzas cortas. En la arena los hombres tenían que medir sus fuerzas con las del astado apostando su sangre y la del animal, en aras de la diversión de masas.

Mosaico de Teneta di Torre Nova

La técnica de combate que apreciamos en el mosaico de Teneta di Torre Nova (única escena completa conservada de este tipo) consiste en frenar el ataque del animal con una larga lanza en un ejercicio de fuerza y destreza donde el hombre no goza de protección alguna.

Mosaico de Bad Kreuznach

En el mosaico de Bad Kreuznach se aprecia a un personaje en actitud victoriosa frente al toro al que ha dado muerte clavándole un asta en la cruz del lomo. El venator lleva en la mano el trapo con el que se provocaba el ataque de las fieras.

A mediados del siglo III, Galieno presentó un toro enorme en el amfiteatro, al que el venator no pudo matar después de diez intentos. Galieno, irónico y burlón a pesar de todo, celebró el gran espectáculo conseguido otorgando una corona al cazador porque, como dijo: "Es difícil no matar a un toro intentándolo tantas veces."

Marcial. Epigramas.

En ocasiones los bravos no eran las víctimas sino los primeros cristianos, la Historia Eclesiástica nos relata algunos ejemplos como el caso de Santa Blandina; “despues de los azotes, tras las dentelladas de las fieras, tras la silla de hierro al rojo vivo, fue finalmente encerrada en una red y soltaron contra ella un toro bravo, que la lanzó varias veces a lo alto. Mas ella ya no se daba ya cuenta de nada de lo que se le hacía…” si bien sabemos que el texto de la Historia Eclesiástica solía ser exagerado y nada imparcial respecto a las estructuras de poder paganas del imperio, otros textos y algunas pinturas también apuntan a probar la existencia este tipo de imaginativas ejecuciones.

Dos partícipes del espectáculo son corneados.

Marcial. Epigramas.

BIBLIOGRAFÍA

"Venationes" y juegos de toros en la Antigüedad.
José María Blázquez Martínez.
Zephyrus (Ediciones Universidad de Salamanca) 13, 1962, 47-65.

Cacerías y juegos de toros en la Antigüedad.
José María Blázquez Martínez.
Historia 16, nº 139, 1997, 149-161.

De Tomarctus a Molossus: Sobre homes i gossos.

Es diu molt que l’existència de l’home va parella a la del gos. Però es considera que la primera espècie de gos, el Tomarctus, va viure fa més de 10 milions d’anys i l’home, en canvi, va aparèixer fa només 500.000 anys.

Gran part del paleontòlegs s’inclinen a definir el Cynodictis com el possible primer avantpassat del gos a Europa i l’Àsia fa més de 40 milions d’anys. A l’actual Amèrica del Nord n’aparegué fa 25 milions d’anys una forma més evolucionada, el Pseudocynodictis, estretament emparentat amb el Cynodictis europeu. El Cynodictis es presentà en diverses espècies amb una anatomia de cos llarg, flexible, amb potes curtes i amb ungles parcialment retràctils.

Fa 10 milions d’anys, a Amèrica del Nord va aparèixer el Daphoenus, una mena de barreja de gat i gos, amb un esquelet molt felí però de crani de tipus caní, més tard aparegué el Mesocyon, i llavors ja el Tomarctus, amb un crani ja molt similar al dels cànids actuals; era un bon corredor amb cert aspecte de teixó.

Des d’aleshores, foren diverses les espècies que aparegueren, però nosaltres ens volem centrar en el Canis lupus, el llop. Aquest va aparèixer fa 5 milions d’anys i, si bé era evidentment carnívor, també era notablement més petit que l’actual. Generalment es defensa que els llops són els avantpassats més directes dels gossos actuals, de fet és el que ens indica la genètica, per molt estrany que ens sembli vista la gran diversitat de races canines actuals. Parlem d’una evolució forçada per les diferències de medi i d’alimentació, però també per les innombrables hibridacions entre diferents races de llops, xacals, guineus i, com no, de les races de gossos que anaven sorgint. De totes maneres, les primeres representacions rupestres de gossos domèstics són de fa 12.000 anys.

Hi ha una hipòtesi que explica que els llops es van domesticar per si sols, quan van començar a freqüentar les deixalleries dels humans, perdent-los la por, mentre guanyaven qualitat de vida i facilitat d’alimentació. També hi ha qui creu que la domesticació del llop salvatge va començar amb el rapte o la captura de cadells, per tal de poder ensinistrar-los per al transport de  càrregues o de persones, com sabem que passava a l’Amèrica del Nord prehistòrica o encara avui dia amb els trineus dels inuit. El més improbable és que els llops fossin capturats ja adults per domesticar-los, precisament quan són més perillosos. Així doncs, queda clar que l’interès per la domesticació del llop era un interès força pràctic, molt llunyà dels sentiments amb els quals ens vinculem amb les nostres mascotes avui dia, sobretot quan pensem que, segurament, quan l’animal ja no era útil passava a ser font de proteïnes.

Fa 6.000 anys ja es donà per absolutament domesticat el caràcter propi dels llops, que esdevingueren uns animals molt més dòcils i sociables que els seus avantpassats. Amb l’aparició de les primeres civilitzacions ja s’aprofità el talent dels gossos per a la cacera a Egipte, Mesopotàmia, el Sàhara, Escandinàvia, l’actual Alemanya Oriental i Hongria. De fet, a Egipte es pot documentar el gos llebrer.

Al 3.000 a.C. trobem a l’Àsia el molossus, raça de la qual parlarem força en les properes línies.

Entre el segon i primer mil·lenni abans de Crist, eren representades cada cop més races diferents, en diferents cultures: l’egípcia, la fenícia i la xinesa, però també trobem les primeres representacions d’escenes de cacera i de guerra amb gossos. Ben segur que la proliferació de noves races correspon a la selecció forçada, mitjançant entrecreuament dels individus més hàbils o amb característiques més útils per dur a terme les tasques que els destinaven els humans.

A Sítula de Bolonya, a Itàlia, trobem una representació d’un molossus portat d’Orient Mitjà pels romans. De moment, ja podem dir que aquesta mena de gos s’assembla molt a l’actual Dog de Bordeus.

A Grècia, Aristòtil enumerà: els gossos de Lacònia, el molossus, el melita (avantpassat del bichon maltès ) i l’epirota, gos pastor gran i robust. Des de Macedònia, Alexandre el Gran arribà a l’Índia amb els seus molossi. Al món romà, Ovidi anomenà diferents races i Varró enumerà cinc tipus de gossos més importants: el gos de guarda, el gos de cacera, el gos falder, el mastí i, com no, el molossus.

Entre els romans, és fàcil pensar que tampoc tothom tindria un gos a casa, perquè era car de mantenir. Recordem que les classes populars consumien poca carn precisament perquè era especialment costosa. En canvi, molts gossos eren alimentats amb pa, cosa que sabem per alguns textos que parlen de qui donava el pa dels gossos als captaires. Tenir un gos a una casa pobra, dins una ciutat, era segurament una despesa absolutament innecessària, però no hem de menysprear l’escalfor que proporcionaven a l’hivern, ni que en condicions de penúria les puces prefereixen el cos pelut del gos al dels humans. A pagès, en canvi, el gos ja era una eina útil. A les cases benestants els gossos també tenien altres funcions, inclosa la de donar prestigi social o com a mascota-joguina (delícia) dels més menuts.

Comencem a parlar del ja mil cops esmentat molossus, raça de gos gran de tipus mastí força polivalent, entrenat per la guerra, com a gos guardià de les cases i també com a pastor. Virgili deia que amb ells no calia tenir por dels lladres de mitjanit ni de l’atac dels llops. Una molt bona descripció del molossus és la de Varró... “de cap gran, orelles caigudes, potes amples, cua espessa, lladruc profund... Ha de dur un collar de cuir reblonat amb claus per protegir el coll. Un llop un cop ferit, serà menys probable que ataqui un altre gos, fins i tot un que no porta collar.”

Aquesta raça també es podia ensinistrar per aconseguir els canes pugnaces, gossos de guerra. Musculosos, pesants, ben dirigits i vestits amb arnesos de punxes, feien veritables desfetes en la sempre perillosa cavalleria enemiga.

https://www.pinterest.com/betsyogilvie/ancient-greek-roman-dogs/

El vertragus era el gos llebrer romà: molt àgil i veloç. Marcial diu d’aquest animal que... “no caça per a ell, sinó per al seu amo, i li portarà la llebre il·lesa a les dents.”

Per últim, parlem dels gossos com a mascotes, ara sí, com el canis melitae, ja esmentat per Aristòtil, el gos falder blanc que ara en diem maltès -però el d’aleshores era un xic més gran. El nom sembla no venir de Malta, sinó del mot malat o port, on segons sembla originàriament hi caçaven rates.

Els gossos, com totes les mascotes i els esclaus, només tenien un nom, i es recomanaven noms curts. Columella prefereix els de dues síl·labes que corresponguin a alguna característica de l’animal: Asbolo (Sutge), Ferox (Ferotge), Lupa (Lloba), Leuco (Blanc) Pirra (Pellroja) Celer o Velox, com el protagonista de la novel·la curta d’Anastassia Espinel Souares Velox, El perro legionario, Premi Nacional de novel·la curta 2012. Es tracta d’una ficció històrica altament recomanable, narrada des de la visió d’un gos de guerra present a la desastrosa batalla de Teotoburg.

Dofins. Protectors i salvavides.

El dofí és un animal bastant present en l’art minoic, i podria haver estat tan important com la serpent, el brau o el colom. En aquells temps ja corrien les històries de com aquests animals ajudaven a humans en perill de mort, o de com guiaven i protegien les naus nedant al seu costat.

 

Megarón de la reina Cnossos.

Aquestes històries van donar a aquest mamífer una aura benefactora i protectora pròpia, i al món romà passaren a ser un element que protegia de les adversitats a mariners, vaixells i ciutats portuàries, per la qual cosa era representat en tot tipus de decoracions, estàtues i com a amulet.

Altres associacions mitològiques el relacionen amb Venus, deessa de l’amor (pel que sembla, els dofins son monògams), que va néixer de l’escuma del mar, potser per protegir-la. De fet, el dofí, com el brau i el cavall, eren animals consagrats a Neptú, rei dels mars. Tanmateix, les nereides o nimfes d’aigua, filles del rei del Mar, els usaven habitualment com a muntura. 

Mite d'Arió. Estamno d'Etruria (M.A.N. Madrid).

Un d’aquests mamífers va salvar Dionís d'un naufragi i va ser immortalitzat com la constel·lació del Dofí. A Arió, poeta de Lesbos, li ocorregué que, després de guanyar un certamen a Sicília i mentre tornava a casa –evidentment, en vaixell- la tripulació va decidir tirar-lo per la borda per quedar-se el premi. Arió demanà com a última voluntat que el deixessin cantar per darrer cop però, en caure a l’aigua, fou recollit per un dofí enviat per Apol·lo. Aquest l’acostà a les platges de Corint, on informà de l’assumpte al tirà Periandre, que va ordenar la detenció i l’execució dels pirates. Telèmac, fill d’Ulisses, fou salvat de morir ofegat gràcies a uns dofins, per això aquest animal formava part de l’escut del seu pare. 

Amb aquests antecedents, no ens estranya que el cristianisme associés aquesta criatura amb la resurrecció, potser per la seva semblança amb la balena de Jonàs (aquest personatge bíblic va romandre al seu ventre tres dies, abans de tornar a la vida, com Jesús va estar tres dies a la tomba abans de ressuscitar).

Però, com altres cops, les llegendes mitològiques tenen alguna cosa de reals. Actualment, es comptabilitza que cada any els dofins rescaten uns 1500 nàufrags i bussos. Així doncs, el relat de Plini el Vell sobre el noi que cada dia creuava el llac Lucri per anar a l’escola a lloms d’aquestes nobles criatures se’ns fa més creïble.

 A la nostra zona, en ciutats marineres com les antigues Iluro o Baetulo, tenim diverses restes arqueològiques on podem trobar testimonis de la predilecció dels romans pels dofins. Tant al museu de Mataró com al museu de Badalona podem trobar figures de Venus Anadyomene amb dofins (o així ho sembla, en el cas de Badalona), així com mosaics als paviments de cases benestants amb figures d’aquest animal i, per descomptat, pintures murals.

A la casa dels dofins de Badalona podríem imaginar-nos els dofins, dibuixats amb tessel·les, a l’impluvi, movent-se al ritme de la pluja que, sacsejant-se entre les onades de l’aigua i la resta de la decoració geomètrica del fons, transferia vida a l’espai i, qui diu que no, fins i tot protegia la sala i l’entrada de la fascinant domus.

Mosaic de la casa dels dofins de Badalona. Detall.

Les investigacions actuals apunten que, amb el seu sistema de radar, els dofins identifiquen els humans com una forma de vida mamífera que els resulta semblant. Amb el seu sistema d’ultrasons descobreixen una forma òssia similar a ells mateixos, sense espines, amb caixa toràcica i pulmons, però també si l’ésser humà en qüestió és una dona embarassada (gràcies als batecs del segon cor).

 Casos actuals de rescats de dofins.