Cervesa, el vi corrupte de Roma.

“Posa’m cinc cerveses”. Demana l'emperador August  aixecant dos dits, en aquesta imatge trucada.

Aquest enginyós acudit corre per la xarxa amb diferents imatges. Però avui no parlarem del sentit de l’humor, sinó de la cervesa que demanaven els romans. Sí, la cervesa. Molts saberuts deuen haver criticat l’acudit tot dient: “Cervesa no! Vi, si eren romans” o “La cervesa era habitual a Egipte, no a Roma!”. Bé, tot seguit explicarem com s’equivoquen.

És ben cert que la cervesa tenia mala fama entre les classes privilegiades, els grans autors clàssics ens ho demostren. La cervesa va esdevenir popular en tots els sentits de la paraula, però també va ser considerada una beguda corrupta, freda i efeminada.

Potser el primer pas el va fer Teofrast (372 aC-287 aC) quan va dir que l’elaboració de la cervesa no tenia res de diví, que només es devia a la manipulació i a l’enginy humans.

Així va començar el seu concepte negatiu. El mal ús d’una planta destinada a l’elaboració d’un aliment més digne, el pa (recordem Homer dient que l’home civilitzat és aquell que menja pa blanc). Plató, a “Les Lleis”, classifica els homes en millors o pitjors segons com són les seves terres, els seus cossos, les seves ànimes i els seus aliments. Aristòtil i Hipòcrates faran si fa o no fa; la qualitat dels homes venia determinada per la geografia i el clima; on el fred no permet el conreu de la vinya, els homes no poden ser bons.

És cert que fer cervesa és més difícil que fer vi. Per fermentar cal dessecar i matar els brots tendres del cereal i, per tant, matar la nova vida de la noble planta. Aquest procés era concebut com una descomposició, una corrupció. En el vi, aquest procés no es desenvolupava igual als ulls dels antics, no calia forçar la fermentació, aquesta venia sola amb els llevats naturals, sempre presents a la natura. La noblesa del vi no era present a la cervesa.

Si el concepte ja no era positiu, a més a més durant el segle V d.C. trobem una nova campanya de desprestigi; campanya protagonitzada pels bàrbars, famosos pel seu consum desaforat d’aquest líquid.

Però ara parlarem més sobre la elaboració. Per començar, cal convertir els midons i els sucres no solubles en solubles, i la manera més antiga de fer-ho és mitjançant la masticació amb saliva (és millor que no pensem gaire en les cerveses arcaiques).

El maltatge s’aconsegueix amb la germinació i el desenvolupament dels enzims que ataquen els sucres no solubles. Ara, amb l’assecat, al sol o al forn, es disparen els sucres solubles i, amb ells, el gust i el color d’un caldo que encara no podem anomenar cervesa. La maceració posterior s’obté per immersió en aigua calenta quan s’alliberen més sucres per donar pas a la fermentació. Aquesta comença quan l’aire envaeix el maltatge, i els llevats salvatges poden començar la seva feina. De fet, aquests llevats encara poden restar actius a les tines d’elaboracions anteriors. Finalment s’hi poden afegir diferents tipus de plantes, fruites o mel, sempre que tinguin sucres que potenciïn la fermentació. Els resultats són difícilment inestables i previsibles. Però, és dolent, això?

I on tenia lloc, l’elaboració? Hi havia fàbriques?

Des del segle VI a.C. fins al segle IV d.C. trobem diferents restes arqueològiques al nord d’Europa que semblen indicar-ho; a Bois de Ronchinne (Bèlgica) una vila espaiosa sembla respondre a unes instal·lacions dels processos esmentats. Trobem una altra vila romana similar a Anthée. Al sud d’Alemanya hi ha dues possibles fàbriques; a Rattisbona i al costat de Stuttgard. A Anglaterra, unes restes de Vindolanda també responen a aquesta descripció. Sembla doncs que la cervesa, a part de ser un aliment, també era un complement de guerra entre els romans; després n’escoltarem un testimoni.

Però encara no hem dit amb quin cereal es treballava. De fet, tot depenia de la regió:

A Egipte, des de ben antic i a diferència del món romà, la cervesa era molt valorada com a aliment i moneda de canvi. A les riberes del Nil, l’elaboració d’aquesta beguda era casolana i comptava amb moltes varietats: dàtils, mandràgora, comí, tramussos.

A Hispania, sembla bastant clar que al segle III a.C. la cervesa era una beguda d’elit al món iber. La llegenda assegura que va ser l’última beguda dels valents numantins. Polibi parla de “vi d’ordi” en un recipient de luxe en un palau hispà, i Pau Orosi al V d.C. ens deixà una recepta hispànica.

Els gals eren grans bevedors de cervesa de blat amb mel, sense fer escarafalls a la cervesa d’ordi. Pel que sembla, les enriquien amb plantes narcòtiques com el jull o la zitzània. Hem d’agraïr als antics francesos l’ús de les tines de fusta com a envàs habitual per la seva elaboració i transport. L’anècdota la donen els seus famosos mostatxos, ja que segons la llegenda els feien servir de filtre per beure.

Dels germànics ens parla Juli Cèsar: “no toleren entre ells de cap manera el vi importat, ja que creuen que els homes es tornen tous i incapaços de suportar el treball dur”. De fet, eren grans productors de cervesa, amb calderes de 500 litres. Barrejaven pans mig cuits amb aigua per aconseguir una fermentació, un líquid al qual afegien escorça de roure, fulla d’àlber o pollancre per donar-li gust. Tàcit, a la seva obra “Germania”, ens parla de grans lluitadors i bevedors “d’un líquid d’ordi o blat que, un cop podrit, té una certa semblança al vi”. Els colons romans s’aficionaren a la cervesa, i trobem l’epitafi d’un cervesarius de Trier de l’any 260 d.C.

Finalment, a Britannia, el primer en escriure sobre el tema fou Píteas de Marsella (s. IV a.C.) quan descriu una beguda de cereals i mel. Quan Roma va arribar a les illes (55-54 a.C.) totes les tropes auxiliars en bevien. En aquest moment ja existien parades a les carreteres on s’anunciava el seu consum, amb pals on es clavaven fulles perennes (ale-stake, origen dels actuals pubs). A Vindolanda troben tauletes escrites amb referències a la producció i al consum (8 monedes de bronze la mesura). De fet, tenim la carta del decurió Masculus al prefecte Flavius Cerealis on l’informa que “els meus soldats no tenen cervesa, si et plau, ordena que n’enviïn”.

Queda ben clar que, al món romà, la cervesa era la beguda de la no elit. La cervesa del poble i dels soldats, malgrat els segles, no era gaire diferent del pa líquid dels antics mesopotàmics, els seus descobridors.

Els noms propis dels altres romans (fora del tria nomina)

Com ja apuntàvem el mes passat, l’interès de l’article d’aquest mes d'abril roman en com era el nom propi d’aproximadament el 80% de les persones que vivien als territoris romanitzats, aquella gent que no podia gaudir del tria nomina de les elits i de les classes benestants. Malgrat tot, sí que es basava en aquesta estructura. Avui parlarem de lliberts, peregrins, esclaus... i del seu nom propi.

És fàcil apreciar com la composició del nom propi tenia una funció d’ordre social que donava molta informació sobre l’individu en particular, però també de la comunitat a la qual pertanyia. Sens dubte, el nom propi era un condicionant important que assenyalava l’estatus de vida, però no representava una limitació social absoluta. El canvi de classe social era possible, no era mai fàcil, i sempre deixava petja en el nom propi. La realitat diària de cada individu quedava definida pel seu nom, vegem doncs com eren.

Noms d’esclaus

ancillus o ancilla son altres termes
per designar als esclaus.

Com objectes o propietats que eren, necessitaven un nom imposat al gust del seu amo, que no era hereditari. En els temps més antics eren anomenats puer o puella “noi/ noia”, a finals de la República s’havien corromput en -por afegit al praenomen en genitiu del seu amo:

Marcipor (Marci puer) “l’esclau de Marcus”; Olipor (Auli puer) “l’esclau d’Aulus”.

De fet, molts cops tampoc apareix ni a les inscripcions, on només trobem el nom de l’esclau i el del seu amo en genitiu.

Quan el nombre d’esclaus va créixer a les propietats romanes, aquest sistema va deixar de ser útil, i els esclaus començaren a rebre noms que assenyalaven el seu origen en to de burla o altisonant, en aquest moment el mot puer/ -por s’abandonà pel terme servus. Així, el nom de l’esclau es forma amb el nom individual seguit del nomen i del praenomen (l’ordre és important) de l’amo i la paraula servus.

Pharnaces Egnatii Publii servus, (“Farnaces, l’esclau de Publius Egnatii”).

Finalment s’imposaren els noms propis, amb forma d’adjectiu, relacionat amb algun tret propi de l’individu que el definís, ja fos físic, intel·lectual, d’habilitat, de procedència...

Quan l’esclau canviava de propietari prenia el nomen del nou senyor i afegia el cognomen de l’anterior amb el sufix –anus.

Anna Liviae serva Maecenatiana, (”Anna, l’esclava de Livia, abans de Mecenes”).

En epigrafia, el mot verna ens fa saber que havia nascut a casa del seu propietari.

Noms dels lliberts

"A Mart [per] Flavius Ariston, llibert dels Igeditans"

Amb la llibertat els esclaus rebien el praenomen que l’antic propietari li assignés, acompanyat del nomen d’aquest, en epigrafia trobaríem la L de llibert i en última posició conservaven el nom d’esclau com si fos un cognomen. Els esclaus predilectes rebien el mateix praenomen del pater familias que els alliberava recordem que rebien la llibertat però seguien vivint en dependència del seu antic propietari.

La llei de les XII Taules diu que, si un ciutadà d’una gens allibera un esclau i aquest esdevé pater familias, els seus membres quedaran vinculats a la gens de l’alliberador, prenent el nom de la gens i els déus d’aquesta.

Però, de fet, el propietari podia fer el canvi de nom com volia, Marcus Tullius Cicero va manumetre a Tiro segons la regla explicada (Marcus Tullius Tirus), en canvi, quan alliberà a Dionisos li va donar el nomen del seu millor amic (Tito Pomponio Atico) i des d’aleshores s’anomenà Marcus Pomponius Dionisius. Les generacions posteriors van fer tot el possible per fer desaparèixer el rastre de l’antic nom esclau.

En epigrafia, els esclaus de la ciutat rebien el nom de Publicus o un nom derivat de la nomenclatura de la ciutat. Si era treballador d’una corporació, l’activitat que havia desenvolupat servia per crear un gentilici.

P(ublius) Publicius coloni(a)e l(ibertus) Fortis.

Els lliberts de l’emperador responien a la fórmula:

Aug(usti) o Caes(aris) n(ostri) l(iberuts) o l(iberta).

Però molts lliberts no revelaven la seva condició jurídica en les inscripcions. No obstant això, l’absència de filiació, de tribu, i l’origen estranger del cognomen, o gaudir del nomen i praenomen imperial eren alguns senyals indirectes de pertànyer a aquesta classe.

Molts dels falsos cognomina (la majoria d’origen grec) així com alguns sobrenoms (Faustus, Felix, Donatus) de lliberts tenen relació o significat religiós.

El llibert d’una dona prenia sempre el nom del pare d’aquesta.

Noms plebeus

No era habitual que tinguessin cognomen. Les famílies plebees dels Marius no en tenien, en canvi les famílies plebees dels Tuli sí. El cognomen va esdevenir sinònim de vella família i, per tant, amb un cobdiciós objectiu que fos trasmès als fills per fer prosperar la família. Alguns cognomina van arribar a famílies plebees com el ad nomen a les classes patrícies, com a sobrenom meritori. Aquest és el cas de Gnaeus Pompeius Magnus: aquest sobrenom, Magnus, fou concedit pel propi poble de Roma.

Noms de nous ciutadans

Aconseguir la ciutadania era deixar de ser bàrbar o estranger, i l’ocasió necessitava l’aparició d’un nom nou segons les normes del noms dels lliberts. El seu nom formal es recollia amb l’aparença del tria nomina tradicional, però era nou i escollit: el praenomen era triat al gust, el nomen corresponia al del ciutadà romà al qual li devia aquell honor, el cognomen corresponia al seu nom estranger anterior. Formalment, es creava de la mateixa manera que el nom d’un llibert.

Gaius Valerius Caburo, d’origen gal, devia al nomen a Gaius Valerius Flaccus, governador de la Gàl·lia quan va rebre la ciutadania, era habitual prendre el nom de governadors i generals.

Sobrenom o signum

Generalment els trobem en epigrafia de gent modesta però també en famílies dirigents. El signum venia precedit per les formes qui et, signo o qui et vocatur. A partir del s. III el podem trobar en esqueles de famílies aristocràtiques en genitiu o en datiu, és quan l’estructura antiga del tria nomina comença a perdre tot el seu sentit tradicional.

Peregrins

L’home lliure que no era ciutadà romà només tenia un nom, de vegades llatinitzat amb el nom del seu pare en genitiu. A simple vista seria igual que el nom d’un esclau, així es reflectia el poc respecte que manifestava la cultura i societat dominat vers aquell que es mantenia, gairebé, fora del sistema.

 En inscripcions trobem que adopten erròniament nomina romans com a cognomina, abús que fou denunciat per l’emperador Claudi quan aquesta pràctica va arribar a ser habitual. Quan un peregrí esdevenia ciutadà de ple dret prenia praenomen i cognomen del seu benefactor.

http://fernandolillo.blogspot.com.es/2015/04/actividad-el-collar-de-esclavo-de-medus.html

Passió per la pilota

Pilota de l'Antic Egipte (de la mida d'una taronja).

Els jocs de pilota sempre han tingut molt d'èxit, perquè permeten jugar en grups per equips, fomentant la cooperació i la rivalitat, una forma de socialització estesa per totes les cultures del planeta, que permet el prestigi individual dins del grup o el prestigi social del grup. Però, sobretot, permeten passar una bona estona. La mida de la pilota dependrà del joc, però sempre es busca un joc ràpid, dinàmic, lleuger... En poques paraules: la diversió. Amb aquest objectiu, no ens ha d'estranyar trobar pilotes inflades d'aire ja a l'antiga Roma.

Al món romà coneixem diversos noms de jocs, encara que no tenim gaire clares les característiques o regles de cadascun d'ells, però sí que sabem que Juli Cèsar, August i Marc Aureli van ser alguns dels grans personatges als quals els encantava córrer i saltar amb una pilota a les mans.

Plini el Vell els anomenava pilae lusoriae (“diversions de pilota"), i parla de quatre tipus diferents de pilota. Pel que sembla, doncs, podríem parlar de quatre tipus diferents de joc.

Amb una pilota petita i dura es podia jugar a la pila trigonica, on tres jugadors disposats en triangle, posició que no podien abandonar, es passaven la pilota sense que aquesta pogués tocar terra. Els antics aplegapilotes eren esclaus, que les guardaven en caixes o bosses.

Pintura mural segle II. Columbari Via Portuense.

La pila paganica era més grossa però de factura molt elaborada, amb un nucli de plomes cobert amb llana i d'una pell molt fina. Així doncs, era lleugera i tova.

Fris d'Atenes

L'harpastum era una pilota un xic més gran, amb la qual es jugava a una mena de rugbi, on dos equips es disputaven la pilota amb mans i peus per marcar punt en arribar, suposadament, a l'altre extrem del sector del camp del contrincant. Sembla que la pilota havia de botar amb força contra el terra per fer soroll, potser per marcar un punt i animar els espectadors.

La pilota més gran de totes era la follis, de pell inflada d'aire, també devia ser la pilota més tova de totes. Si la penjaven d'un cordill i l'anomenaven follis pugliatoris, la pilota dels lluitadors (potser seria similar a la pera utilitzada en els actuals entrenaments de boxa).

Generalment pensem que les pilae paganicae, trigonicae i folles es feien servir en jocs bàsicament aeris, on es pretenia que la pilota no toqués terra.

Villa del Casale. s.III.

Però no calia anar a les termes per jugar a pilota. Els més petits i els joves jugaven al fòrum de vegades, amb un reticulus (una mena de raqueta) segurament per no fer-se mal a les mans. Amb el temps, els jocs van esdevenir tan exitosos que les termes, com la de Caracalla o Trajà, comptaven amb camps propis. Les sphaeristeriae, i fins i tot moltes villae del bo i millor de l'imperi, també tenien camps propis, ja que era un esbarjo recomanat per a totes les edats pels metges del moment. Els equips d'exhibició, com els Harlem Globetrotters, també existien a l'antiguitat: eren professionals del joc i de l'espectacle que pretenien enriquir-se a les termes públiques més luxoses de Roma capital.

El pou del dinosaure dins el museu de Badalona.

Animals dins les tombes.

Tant se val l’edat que tingui el visitant del Museu Municipal de Badalona, la museïtzació de la ciutat romana que conserva als seus substrats és impressionat, per la seva extensió però també per la seva modernitat. Per als més menuts, no hi ha res més al·lucinant que el pou del dinosaure, just a sota de l’audiovisual que ens explica la fundació de Baetulo.

Sí, sí és una rèplica exacta d’un pou, aconseguida amb motlles de silicona. Un pou que acull un munt d’ossos, entre els quals domina un enorme crani que sembla vigilar-los des del fons.

-Un dinosaure! -exclama el més agosarat.

-Mira! Mira! -afegeix el segon xiquet en arribar.

-Wala!

- Quina passada!

- Ohhh!

I altres crits s’acumulen a l’aire.

Al moment, tot el vidre que cobreix el pou ja es troba ple de nens i nenes exaltats i entusiasmats amb el seu descobriment. Davant la seva innocència i el seu entusiasme, els has de explicar obligadament la història del pou. Tot va començar fa molt i molt temps, però no tant com creuen... als afores de l’antiga ciutat de Baetulo. Serà una història trista, fins i tot obscura, però per entendre-ho potser hauríem d’anar al metro.

Vull dir que parlarem d’una de les troballes fruit de les excavacions que portaren la línia L2 de metro, fins a 100 metres del museu de Badalona. En concret, tractarem la zona oest de l’actual Plaça Pompeu Fabra, que aleshores era una necròpolis (des de mitjans del s. I dC. a finals del segle II). Aquest cementiri devia estar situat, pel que sembla, una mica al sud de la Via Augusta, en un ramal o camí secundari de vora mar. Hem de dir que, en principi, el cardo màxim de la ciutat (continuació lògica de la Via Augusta en el seu recorregut dins la ciutat), no seguia la mateixa línia que l’actual Via Augusta, sinó que en teoria devia passar aproximadament pel que actualment anomenem plaça Font i Cussó i carrer Germà Bernabé. De manera que la ubicació del cementiri era la lògica de l’època, als afores de la ciutat al peu de la carretera.

En aquesta necròpolis es van trobar 17 sepultures de cossos sencers (fruit de la idea del retorn a la terra), però també d’altres per cremació (ritual associat a la purificació del foc). Aquestes tombes apareixien sense ordre dins del recinte funerari, sense que es constatés cap tipus d’ordenació amb relació al ritu o a l’aparença externa de les sepultures. Totes les sepultures individuals inhumaven individus infantils, mentre que l’únic enterrament col·lectiu era format només per individus adults. Es van documentar 4 tipologies de tombes: en fossa simple, en fossa simple amb coberta, en àmfora i en pou funerari.

Aquí comença la història del nostre dinosaure. Aquesta darrera tomba va ser l’única que va sortir dels paràmetres normals amb la presència de dues unitats funeràries diferenciades. Es tractava d’un pou d’aigua estret, reutilitzat dues vegades com a tomba. La primera unitat funerària consistia en una inhumació infantil que es trobava dipositada sobre el llom de l’esquelet d’una mula, aquests són els ossos grans i el crani que veu la quitxalla, la qual cosa excita la seva imaginació i ràpidament interpreta com la ossamenta d’un dinosaure, però la nostra història no acaba aquí.

Per damunt d’aquesta inhumació, i separada per diversos estrats, es trobava la segona unitat funerària, formada per entre 6 i 7 cossos d’adults gairebé sencers, que formaven tot un paquet d’ossos d’un metre de fondària. Sobre seu i cobrint-los, es trobà un abocament d’àmfores vinàries (Pascual 1) relacionades amb els rituals funeraris de l’enterrament col·lectiu. El fet de reaprofitar antics pous d’aigua per a usos funeraris no és un fet extraordinari per l’arqueologia romana, com tampoc el fet de dipositar restes d’èquids i cànids en tombes infantils.

El pou replicat dins el museu compta amb una sèrie de culs d’àmfora inserits a la paret, formant una mena d’escala en un dels seus costats per poder accedir-hi i tornar a la superfície, característica pròpia dels pous d’aigua.

Les restes animals trobades en àmbits funeraris poden respondre a ofrenes alimentàries per nodrir les ànimes del difunts, o restes dels banquets funeraris que celebraven família i amics en festes assenyalades i durant el moment de l’enterrament, el dia de l’aniversari del difunt o de la celebració del darrer dia de dol (el novè des de l’enterrament). Però l’animal podia formar part de l’aixovar del difunt, de manera simbòlica: animals de companyia o preuats per als seus amos que, un cop sacrificats, els acompanyarien al més enllà. Això no vol dir que fossin presents a totes les tombes. Per cert, les restes animals que es troben amb més freqüència són les de cavalls i gossos, seguides d’ovicaprins, porcs, bous, i fins i tot d’aus. Cal assenyalar que el pou/ sitja A645 del cementiri romà de la plaça de la Vila de Madrid, a Barcelona ciutat, és la versió exagerada del pou del museu de Badalona, en fondària, restes animals i materials aportats.

Cal assenyalar que les restes de gossos no presenten senyals d’esquarterament ni d’haver estat devorats, són animals de companyia, tot sovint d’una alçada d’espatlla d’entre 20-35 cm. És a dir, el típic “gos nan” de companyia, ja que no devia tenir la mida suficient per dur a terme altres tasques, com gos de vigilància, d’atura i molt menys de guerra. Cal assenyalar que el gos, en el món clàssic, està relacionat amb diverses divinitats i es creia que podien tenir poders curatius. Fins i tot s’ha teoritzat sobre el fet que podria ser considerat un missatger entre el món dels vius i l’inframón, raó per la qual era sacrificat habitualment durant la prehistòria.

Per la nostra mentalitat, resulta sorprenent que moltes de les restes de cavalls tampoc fossin restes consumides en àpats, cosa que ens fa pensar més aviat en sacrificis d’animals com a aixovar, com a elements de prestigi, dignes d’emportar-se a l’Hades, però aniríem errats, ja que les fonts escrites no parlen de sacrificis de cavalls en àmbits funeraris, recordem també que eren animals molt preuats en el món militar (aquestes fonts només parlen de sacrificis d’equins a l’October equus i durant grans gestes militars). Per tot plegat, és gairebé excepcional trobar els seus ossos en necròpolis romanes, però no és impossible: a la necròpolis de la Plaça de la Vila de Madrid de Barcelona s’han trobat exemplars de totes les edats, potser com a resultat de no saber què fer amb els cossos morts d’aquest animals i que finalment els depositessin en aquest espai com si fossin deixalles. De fet, arqueològicament no s’ha trobat relació entre la majoria dels enterraments humans i els equins; el mateix podíem dir que podia passar amb els cànids.

Els ovicaprins, els porcs i els bous tot sovint són animals vells o adults, potser animals cansats que ja no servien per treballar, que ja no eren pràctics per garantir la subsistència o el treball de la família, però potser eren destinats al cementiri per motius rituals, potser fins i tot perquè es considerava que ja estaven més a prop de la terra dels morts que de la dels vius.

BIBLIOGRAFIA

Desenvolupament urbà i industrial extramurs de Baetulo: ocupació republicana, centre productor amfòric i necròpolis altimperials.

http://calaix.gencat.cat/handle/10687/91754

Animals i ideologia en l’àmbit funerari: Estudi arqueozoològic de la necròpolis de la plaça de la vila de Madrid.

http://www.bcn.cat/museuhistoriaciutat/quarhis/03/03_QUARHIS_03__04_animals_i_ideologia_ambit_funerari_pl_vila_madrid.pdf

Una setmana entre Asgard i l’Olimp; Etimologies curioses.

Segurament us sorprendrà una entrada sobre etimologia i mitologia víking a un blog de cultura clàssica: és normal. Els víkings no eren medievals? No eren propis del països nòrdics (Noruega, Dinamarca i Suècia)? Sí, és ben cert, però tots els entesos en cultura víking estan d’acord en que el seu origen es deu a la cultura germànica, de la qual la primera font documental es l’obra Germània, de l’autor llatí Tàcit.

La cultura víking arribarà a Europa amb els dragons de les proes dels seus temuts skiplang (el terme drakkar és incorrecte) i van començar a escriure la seva història amb destrals a l’Anglaterra de l’any 793. Però qui eren? Doncs eren descendents de les antigues migracions indoeuropees i una cultura en plena formació al començar la primera Edat del Ferro, al voltant del 500 a.C. No ens ha de sorprendre doncs certa similituds culturals amb altres pobles, inclosos els itàlics.

La romanització no va arribar als països nòrdics i el cristianisme hi va arribar “de miracle” després de les primeres ràtzies del s VIII. Des de aleshores el poble víking ha estat un poble desconegut, ignorat, durant segles, per molts més llegendari que real. Considerats com a bèsties destructores incapaces de navegar fins Nord Amèrica, encara que les primeres evidencies arqueològiques son de 1960. De fet els víkings també es van expandir cap al continent europeu creant Kievan Rus, una important federació de tribus eslaves.

En aquestes línies volem donar un exemple de contacte e interacció entre cultures, més enllà de la dominació militar o política de l’imperi romà. També com a exemple de la difusió de aquests contactes mitjançant un tema tan aparentment senzill i comú, com el nom dels dies de la setmana.

La denominació dels dies de la setmana a Germània, i més tard als països nòrdics, respon a una mentalitat llatina. Son els noms que encara s’utilitzen ara, que s’escriuen ara, però que els antics germànics no sabien escriure, que provablement només escrivien els llatins que es volien fer entendre amb aquells bàrbars. Aquest és un dels poders de la paraula escrita, imposar-se i perdurar.

Wodan o Wotan en alemany, era Odin en llengua nòrdica, com a ”Pare de tots” de la mitologia víking era imaginat com un vell de barba blanca. Seria fàcil pensar que els antics romans el van associar amb la figura de Júpiter “pare de deus i homes”, més quan tots dos van vèncer una titanomàquia per establir la realitat del món físic. En canvi no va ser així.

 Hermes. Ceràmica ática, 470-460 a.n.e.

Museum of Fine Arts, Boston.

Sembla ser que el Wodan més antic era un deu de la mort, no l’únic, no entrarem en detall. Però tampoc ens estranya pensant que era el Senyor del Valhalla, el paradís dels prínceps guerrers morts en batalla. Els romans del segle I van relacionar Wodan amb Mercuri, perquè aquest darrer era la divinitat dels viatges i camins i com a tal acompanyava les ànimes dels difunt al més enllà. De fet més endavant en la mitologia nòrdica seran les Valquíries les que faran aquesta tasca. Altres similituds hi ha en la seva representació: ambdós portaven barrets d’ala ample. Mercuri duia un bastó i Wodan una llança. La diferencia residia en que el deu germànic escollia les ànimes dels veritables guerrers per dur-los al paradís, Mercuri no decidia res, nomes era un acompanyant. Per cert, l’Odin medieval encara era anomenat “Déu dels morts” o “Pare dels morts”.

Actor de 1916

L’estrany sincretisme germànic-llatí, per anomenar-lo d’alguna manera, va portar a que en el món germànic el dia de mercuri (dimecres al món mediterrani), fos anomenat el dia de Wodan amb les funcions de Mercuri; wodanaz i desprès wednesday en anglès, woensdag en neerlandès son els casos en que es manté part del nom del deu germànic.

Al món romà dimarts es el dia de Mart déu de la guerra (Martis dies), al món germànic el déu guerrer més conegut es Thor, però un altra cop les semblances enganyen, Tiwaz es la divinitat guerrera més antiga que desprès es va convertit en Tyr, es una figura tan antiga com desconeguda per nosaltres. En aquest cas el dimarts o dia de Mart al món germànic, es va convertir en el Tuesday anglés o el Tysdagr danés.

Thor es el déu més simple, en tots els sentits, es un brètol i el seu nom es tradueix com “tró”. Atribut també de Júpiter al Mediterrani. Per això a l’Anglaterra dels normands (“homes del nord”, antiga forma per anomenar als víkings) el dijous, el dies iovis  o dia de Júpiter, es va denominar Thursday. A la antiga Germània Thor era anomenat Donar, així el iovis llatí, va donar pas al Donnerstag actual alemany. Ambdós deus se'ls ha consagrat el roure, possiblement per ser l’arbre que atrau els llamps segons les tradicions antigues. També tots dos tenen un fort paper en els juraments i assemblees, i òbviament tots dos porten un element de poder a la mà, sigui el llamp directament o mjolnir el famós martell “generador elèctric”.

Fragment del text de Germania de Publi Corneli Tàcit.

Venus i Freiyja es van trobar un altra dia de la setmana. Freyja, o Freya, es una de les grans deesses germàniques. Però la majoria de les seves històries van ésser enregistrades després de la cristianització medieval, veritablement es un personatge bastant desconegut. Als Eddas, Freyja es descrita com a deessa de l’amor, la bellesa i la fertilitat, exactament igual que Venus, també les dues estaven relacionades amb la primavera. No cal afegir res més per entendre perquè el cinquè dia de la nostra setmana, divendres (antic veneris dies) al món germànic i anglosaxó es anomenat actualment Friday. La diferència és que Freyja, tenia un reflex similar a la antiga Ishtar mesopotàmica com a deessa de l’amor, però també de la fúria i la mort. Els Eddas mencionen que Freyja acollia les ànimes dels soldats morts en combat al seu palau Fólkvangr. 

Loki va arribar al dissabte en temps de la cristiandat. El deu trapella i dels embolics també va patir l’arribada del cristianisme com la resta, però va passar a ser identificat directament amb el maligne, com a tal va ser associat a l’antic Saturn caníbal de la mitologia clàssica, també  relacionat amb la màgia. Com que al nord el darrer dia de la setmana estava consagrat a Loki, Laugardag, aquest cop es va relacionar el nom de Saturn i potser també amb el de Sataere, una de les moltes  personificacions de Loki. Així Saturday segueix sent, indirectament, el dia de Loki, que per cert era més una divinitat renovadora que merament destructiva.

El mot dilluns es veu clarament que procedeix del lunae dies llatí, en anglès Moonday? Resulta que Màni, vol dir lluna en nòrdic antic que per cert a aquelles latituds era una divinitat masculina (el sol era femenina). Màni apareix a totes les tradicions orals més antigues recopilades pel gran poeta Snorri Sturluson, autor de les principals fonts de documentació del món víking.

Sunday es el dia del sol, perquè era el dia consagrat a la deessa Sunna, germana de Màni. Com Apol·lo conduïa un carro pel cel. La diferencia es que ella era una personificació de l’astre que fugia del llop Fenrir que pretenia engolir-la i Sunna no desprenia llum sinó que aquesta venia de les crins dels seus cavalls. Quan l’últim dia de la setmana va canviar de funció i de nom, el solis dies va passar a ser el dia de descans religiós del cristianisme. El dominus dei va esdevenir diumenge a Catalunya, domenica a Itàlia, duminica a Romania... Al nord on la cristianització es va endarrerir molt més es va mantenir una forma molt més similar a l’antiga.

BIBLIOGRAFIA

Cannaba legionis: Los asentamientos civiles tras los campamentos militares.

En principio podemos entender estas cannabae como poblados de chabolas, aunque con el tiempo ganaban una forma más planificada, lo cual nos hace pensar en cierta participación del personal militar. Normalmente tiene forma lineal a lo largo del camino que lleva a alguno de los accesos del campamento, o también alrededor de éste.

Según el diccionario cannaba significa cabaña, pero también almacén, depósito y bodega. Es fácil relacionar el concepto con una estructura ligera, fácil de montar y desmontar dependiendo de la movilidad del campamento militar al que siguiese. Esta itinerancia definirá a su población, la que sigue habitualmente a las tropas facilitándole servicios o productos. Pero también a aquellos que podemos llamar “ocasionales”, que por distintas razones de proximidad o interés se les acercan en un momento dado, entre ellos actores, médicos o comerciantes de esclavos y, más que seguro, espías.

Vindobona

 Los asentamientos civiles crecían rápidamente en torno a todas las bases romanas. Cuando Cesar describe el ataque sorpresa sufrido por uno de sus campamentos de invierno en el año 53 a.C. menciona de pasada la presencia de comerciantes acampados en las afueras de la fortificación. Las pequeñas chozas de piedra que se esparcen al lado de los campamentos romanos del asedio de Masada, en Judea, son muestra de que los mercaderes y los seguidores del campamento permanecieron con el ejército durante el asedio, en el año 74 d.C. pese a las condiciones extremas del desierto. Estos asentamientos temporales eran los cannabae. No sabemos si era allí donde vivían las familias de los soldados, pero parece lógico que así fuese hasta que se levantasen los barracones definitivos cuando los campamentos eran permanentes. Está claro que la gente que seguía al ejército y vivía entorno a sus bases proveía de servicios y artículos diversos a las tropas. Los mercaderes (comerciantes, artesanos, taberneros) podían vender comida o bebida adicional para complementar sus raciones, así que muchos productos eran para hacer más placentera la vida del soldado. La paga que recibían los soldados regularmente era en forma de moneda lo que permitía el intercambio de todo tipo de mercancías o servicios; entre otros, las cannabae proporcionaban entretenimiento, desde música y bares a burdeles: Un veterano de la Legio II Augusta pagó un monumento en honor a una tal Polla Matidia, también conocida como Olimpia, bailarina o artista de variedades en Asciburgium, Germania. Titus Aelius Iustus, músico de la Legio II Aduitrix y experto en el órgano de agua (interesante tema para otro artículo), estaba casado con Aelia Sabina, cantante y también música, considerada incluso mejor que su marido.

También podemos pensar que en estos “poblados provisionales” se establecían los veteranos, tullidos y heridos licenciados que no volvían a su hogar, con ellos sus amantes (focariae) o mujeres con las que tenían relaciones ilegítimas. Hay quien defiende que convivían con ellas dentro y fuera del campamento, también quizás con sus hijos y esclavos.

En algunas bibiografías también les llaman "vicus"

INFORMACIÓN EXTRAÍDA DE

 Et altrii

Com escollir la carn per el banquet de l'amo.

L’element més distingit que podia tenir un àpat era, sens dubte, la carn. Els estrats baixos de la societat romana només coneixien, ocasionalment, la bona carn dels sacrificis i rituals religiosos, ja que els déus i els sacerdots no la consumien tota. La carn que es podia trobar al mercat era molt dolenta, procedent d’animals vells ja inútils per la criança o la producció de llet i llana, per posar-ne un exemple. Per això primer calia bullir-la i després rostir-la o passar-la per la planxa, la brasa o el forn. Tot sovint tindria més gust de la salsa que hi afegien que de la pròpia carn.

Queda ben palès que el bestiar era més important quan era viu, per tal de poder-ne aconseguir productes derivats i força de treball, que no pas per l’alimentació.

La carn de cabra era considerada la més pobra, i la vedella tot un luxe des del s.I dC.

El porc potser era la carn predilecta dels romans i ja aleshores se n’aprofitava tot (fresc o en conserva). De fet, era l’únic animal que es criava per al consum humà. Ja en aquells temps es feien embotits, i es coneixen més de 50 maneres de cuinar el porc, tot i que les parts més preuades n’eren la vulva (com més joves millor) i les mamelles.

El pernil (pernarum salsura) de la Ceretània (Cerdanya) gaudia de renom internacional i, com a producte destacat, el seu nom i preu apareixien a la famosa llista de preus del s. IV (edicte de Dioclecià).

El Bou era una bèstia imprescindible al món rural: la feina de dos d’aquests animals durant un dia de feina era una mesura per les extensions de terra, la jovada. Era imprescindible en les tasques agràries i es feia impossible el seu consum si no era vell o estava malalt.

Cavalls i ases es van menjar durant molt de temps, de fet, es va consumir molt en època d’August. Segons sembla, els ases –que havien estat fonamentals en el transport militar durant les conquestes- van deixar d'ocupar espai a les carreteres per ocupar espai ales olles.

Des de ben antic el gos també es menjava, sobretot els cadells de llet, però aviat s’abandonà aquest costum.

Vedells o cabrits van entrar a les cuines de mica en mica, però no es van valorar gaire, i el xai era molt car.

La cacera no estava prohibida als pagesos, però es considerava que els distreia de la seva veritable tasca. Els grans propietaris la van convertir en un luxe i en un senyal d’estatus, establint reserves privades de caça cada cop més grans.

El senglar era la caça major més freqüent, i al mercat era més car que el porc. Amb tot, la imatge del porc senglar sencer rostit no apareixeria fins al segle II dC. El cérvol no era una víctima habitual. Llebres, cabres salvatges, cabirols, ossos  i gairebé tota bèstia de bosc es menjava, fins i tot si havia mort a l’arena dels amfiteatres.

Els lirons (glis) eren una delícia ja al s II aC. A Pompeia es van trobar unes glirariae, una mena de tines de ceràmica que feien de gàbies per poder-los engreixar amb fruits secs. Es rostien o es feien al forn, després es buidaven i es servien amb mel i llavors de rosella.

Les aus de corral, com la gallina, foren domesticades a l’Orient Pròxim i ja eren presents a la península abans de l’arribada dels romans. Els galls es preferien més a les baralles que a les cassoles, però el consum de gall, gallina i capons va ser molt habitual.

La carn d’oca es considerava molt delicada; el foie gras va ser un invent romà. Apici engreixava les oques amb figues seques y les feia ofegar amb vi mulsum. Llavors el fetge extret es macerava amb llet i mel.

Galls dindi, galls salvatges, perdius... tot podia acabar a la cassola, però l’ànec era considerat menjar de plebeus.