Passió per la pilota

Pilota de l'Antic Egipte (de la mida d'una taronja).

Els jocs de pilota sempre han tingut molt d'èxit, perquè permeten jugar en grups per equips, fomentant la cooperació i la rivalitat, una forma de socialització estesa per totes les cultures del planeta, que permet el prestigi individual dins del grup o el prestigi social del grup. Però, sobretot, permeten passar una bona estona. La mida de la pilota dependrà del joc, però sempre es busca un joc ràpid, dinàmic, lleuger... En poques paraules: la diversió. Amb aquest objectiu, no ens ha d'estranyar trobar pilotes inflades d'aire ja a l'antiga Roma.

Al món romà coneixem diversos noms de jocs, encara que no tenim gaire clares les característiques o regles de cadascun d'ells, però sí que sabem que Juli Cèsar, August i Marc Aureli van ser alguns dels grans personatges als quals els encantava córrer i saltar amb una pilota a les mans.

Plini el Vell els anomenava pilae lusoriae (“diversions de pilota"), i parla de quatre tipus diferents de pilota. Pel que sembla, doncs, podríem parlar de quatre tipus diferents de joc.

Amb una pilota petita i dura es podia jugar a la pila trigonica, on tres jugadors disposats en triangle, posició que no podien abandonar, es passaven la pilota sense que aquesta pogués tocar terra. Els antics aplegapilotes eren esclaus, que les guardaven en caixes o bosses.

Pintura mural segle II. Columbari Via Portuense.

La pila paganica era més grossa però de factura molt elaborada, amb un nucli de plomes cobert amb llana i d'una pell molt fina. Així doncs, era lleugera i tova.

Fris d'Atenes

L'harpastum era una pilota un xic més gran, amb la qual es jugava a una mena de rugbi, on dos equips es disputaven la pilota amb mans i peus per marcar punt en arribar, suposadament, a l'altre extrem del sector del camp del contrincant. Sembla que la pilota havia de botar amb força contra el terra per fer soroll, potser per marcar un punt i animar els espectadors.

La pilota més gran de totes era la follis, de pell inflada d'aire, també devia ser la pilota més tova de totes. Si la penjaven d'un cordill i l'anomenaven follis pugliatoris, la pilota dels lluitadors (potser seria similar a la pera utilitzada en els actuals entrenaments de boxa).

Generalment pensem que les pilae paganicae, trigonicae i folles es feien servir en jocs bàsicament aeris, on es pretenia que la pilota no toqués terra.

Villa del Casale. s.III.

Però no calia anar a les termes per jugar a pilota. Els més petits i els joves jugaven al fòrum de vegades, amb un reticulus (una mena de raqueta) segurament per no fer-se mal a les mans. Amb el temps, els jocs van esdevenir tan exitosos que les termes, com la de Caracalla o Trajà, comptaven amb camps propis. Les sphaeristeriae, i fins i tot moltes villae del bo i millor de l'imperi, també tenien camps propis, ja que era un esbarjo recomanat per a totes les edats pels metges del moment. Els equips d'exhibició, com els Harlem Globetrotters, també existien a l'antiguitat: eren professionals del joc i de l'espectacle que pretenien enriquir-se a les termes públiques més luxoses de Roma capital.

Respirar bajo el agua, un sueño antiguo.

La historia de la navegación cuenta con tantos especialistas como seguidores, pero desplazarse por las aguas no es sólo navegar. Aquí es donde empieza el artículo de hoy, sobre la importancia del buceo y la natación.

Saber nadar era algo destacable e importante en la península y en las islas griegas, pues Platón en sus Leyes (III, 689) dice: "¿Deberá confiarse un cargo oficial a personas que son lo contrario de gente culta, las cuales, según el proverbio, no saben ni nadar ni leer?" y Diogeniano (6.56) nos lo repite en época de Adriano: "porque los atenienses aprendían a nadar y a leer y a escribir desde la primera niñez".

Dada la importancia que tenían el transporte marítimo y fluvial en el mundo clásico, esto tampoco debe sorprendernos. Saber nadar podía ser la diferencia entre vivir o morir. Seguramente eso motivó la curiosidad por mejorar tecnológicamente las limitaciones físicas humanas, incluso las de los nadadores y buceadores mejor entrenados.

Aristóteles nos cuenta en su Problemata cómo utilizar una campana metálica que, una vez sumergida, mantendría una buena cantidad de aire en su interior, suficiente para mantener la respiración de su tripulante durante un tiempo, ya que el famoso sabio no supo resolver el problema de la renovación del aire que rápidamente quedaba viciado. Actualmente llamamos a este sistema campana húmeda y, como define Wikipedia, se fundamenta en el “principio elemental de la física (la altura de la columna de agua en el interior de la campana será proporcional a la presión ejercida por el aire comprimido de su interior), este ingenio sostenido desde una embarcación permitía la observación directa del fondo desde una altura prudencial y la salida de los buceadores desde su interior por el tiempo que les permitiera el aire de sus pulmones, para volver nuevamente a respirar en el interior de la campana hasta que ésta se vaciara”.

Otro problema que plantea este método de inmersión es el resultante de la compresión del aire a medida que aumenta la presión del agua, todo ello resultado del aumento de profundidad. A 10 metros de profundidad, el volumen de aire de la campana es la mitad del volumen inicial, subiendo el nivel de agua, otro tanto.

Cuenta la leyenda, que parece ser medieval, que el gran Alejandro Magno probó una versión de cristal (harto imposible) a través de la cual pudo ver incluso monstruos marinos.

La finalidad del invento era crear una especie de “campamento base” para explotar y expoliar los fondos marinos en busca de esponjas, pero seguramente otros tesoros como perlas, conchas y también para lograr pescar exquisiteces. No nos olvidemos de la función militar de reconocer terrenos y planear sabotajes, entre otras.

El interés de Arquímedes por los buceadores también puede apreciarse en este fragmento de su Problemata (XXXII).

En el mundo romano, la natación fue considerada un excelente ejercicio físico practicado como entrenamiento muscular en el ejército, pero también un lujoso ocio, como testimonian todas las natatio privadas (piscinas, las llamaríamos ahora) que llegamos a documentar, siendo quizás la más famosa la de la Villa de Popea en Oplontis, cerca de Pompeya, que ciertamente era enorme.

El primer cuerpo militar de buceo lo debemos, cómo no, al ejército romano. Sus miembros recibían una formación y un entrenamiento especiales para su función específica. Los Urinatores (no penséis mal; urinare significaba inmersión en el agua) podían cortar amarras o anclas de los navíos enemigos, colocar objetos bajo el agua para encallar las naves, y otras labores de sabotaje. También servían como correos, como espías y como transporte de pequeñas cantidades de armas o suministros.

Pronto se les combatió con centinelas armados con tridentes, con rejas en los sumideros o emplazando redes en las entradas de los puertos para “pescar” a estos intrusos. Parece ser que llevaban una esponja impregnada de aceite en la boca pues, al morderla, el aceite liberado creaba una especie de pantalla frente a sus ojos; parece ser que el índice de refracción del ojo humano es muy parecido al del aceite, y así se lograba una mejor visibilidad.

Su primera acción documentada se realizó en el año 49 a.C., en la guerra entre Julio César y Pompeyo, cuando los urinatores del primero nadaron hasta las naves de Pompeyo, les engancharon garfios con cuerdas y regresaron a la orilla.  Gracias a estas cuerdas, los legionarios de César pudieron arrimar los barcos a tierra y destruirlos.

No he podido localizar ninguna información sobre su “uniforme”, pero parece ser que su equipo básico consistía solamente en un cuchillo, odres llenos de aire (como los que ya se habían utilizado antiguamente en el Próximo Oriente) y quizá aquella “esponja de buceo” que ya hemos comentado.

 BIBLIOGRAFÍA

http://subnacho.blogspot.com.es/2010/04/una-falsa-leyenda-de-submarinos.html

https://zco1999.wordpress.com/2012/04/01/urinatores-los-seal-del-imperio-romano/

http://www.efdeportes.com/efd111/las-actividades-acuaticas-en-la-historia.htm

https://es.wikipedia.org/wiki/Campana_de_buceo

La boxa de grecs i romans

Aquest era un esport força popular descrit en molts epigrames satírics, en els quals es parla de com els púgils perden el nas, les celles, les orelles, les parpelles i, no estranyament, la vida.

No ens ha de sorprendre que fos un espectacle, més que un esport, de la mateixa manera que les curses de carros o la lluita entre gladiadors, on el plaer de veure la sang de l’altre era tan atractiu per a l’espectador com els beneficis que proporcionaven les juguesques.

Segons Lluci Flavi Filòstrat, la boxa fou creada pels espartans, però el cert és que se sap que ja existia entre els minoics. En època homèrica i fins el s. IV aC, els grecs realitzaven aquests combats protegits amb cintes de cuir lligades a les mans de diferents maneres.

“Embolcallaren amb corretges els quatre dits que sobresortien el mínim per poder formar un puny en tancar-se els dits. Estaven lligats entre ells amb una cinta com a reforç enrotllada entorn de l’avantbraç”

(Filòstrat)

Des del s. IV aC. es comencen a fer servir corretges més gruixudes damunt una mena de guant amb forats sense dits, és era quan s’afegeix una cinta de cuir tallant damunt dels artells i es protegeix tot l’avantbraç amb una pell de xai ben lligada. Veiem com a poc a poc “l’esport” es va endurint i, com a prova, sabem que durant els entrenaments es protegien amb orelleres o amfotides.

Però el “guant de boxa” evolucionaria de diferents maneres, essent el més conegut el CAESTUS romà que substitueix la cinta de cuir damunt els artells per una cinta de ferro amb dues clavilles sortint.

La zona de combat no estava regulada, així com el desenvolupament del combat; si els lluitadors es distanciaven massa eren apropats a cops de vara. Cadascun d’ells procurava lluitar amb el sol a l’esquena estirant el braç esquerre com a protecció, però també per atacar. El braç dret endarrerit podia colpejar amb més força, i sovint es projectava des de l’alçada dels malucs de baix a dalt per colpejar els laterals del contrincant. L’objectiu dels cops solia ser el cap, tot i que els cops als genitals no estaven penalitzats. Els jocs de peus ja eren habituals per confondre l’adversari.

El combat finalitzava per KO o quan un dels lluitadors abandonava, cosa que assenyalava aixecant un dit, com encara es fa avui dia.

“Aquí morí a l’estadi durant el combat de pugilat després d’haver implorat a Zeus: la corona o la mort”

(Inscripció funerària d’Àgatos Demó a Olímpia)

Lluitador de les termes o Boxeador del Quirinal (segle I-II aC.)