De ben segur que eren preocupacions
que constantment corrien pel cap de milers de les eines vocals de l’Imperi
romà, els esclaus. Sabem que eren la principal força que movia l’economia però,
en aquestes línies, volem entendre les seves vides i els seus pensaments.
Tot i la incertesa que suposaven les
preguntes amb les quals hem començat el discurs, hi havia una cosa pitjor que
ser esclau: ser pobre (sector social que ja
hem tractat en una altra entrada). En el dia a dia, molts miserables sacrificaven
la seva llibertat i l’escàs estatus social de ciutadà per tal de no morir de
gana.
Als nostres ulls, ens resultaria
difícil distingir un esclau d’un home lliure pobre o d’un mercenari (treballador assalariat). Entre tots formaven una gran i
diversa amalgama de població empobrida, juntament amb els peregrini (aquells que vivien entre ciutats i no tenien la
ciutadania de cap d’elles), els lliberts i els estrangers. Però, sorprenentment,
ens passaria el mateix amb les classes benestants, llevat de les oligarquies privilegiades,
que comptaven amb signes propis del seu estatus. Ens referim als lliberts i comerciants
ben situats, per exemple, però també a alguns esclaus com aquells que podien
tenir esclaus, els vicarii, que legalment
eren propietat del dominus. Posseir
esclaus era molt habitual i, de fet, Horaci -home benestant- deia que a casa s’havien
de tenir almenys un parell d’esclaus, i que un cavaller moderat no podia
comptar amb menys de 10. Un llibre de comptes d’una casa pompeiana ens mostra
les despeses de l’esclau, en una família de dos membres, i també coneixem el
famós cas de Pedani Segon que, l’any 61 d.C., posseïa 400 esclaus.
També podem explicar que no es donava el
mateix valor a un esclau agrícola que a un esclau domèstic, ja que el segon podia
ser personal altament especialitzat (secretaris, mestres, cuiners, metges).
Però tornem a les preguntes de l’inici.
Era molt probable que, qui naixia esclau, fos venut en diverses ocasions durant
la seva vida, ja que a cada edat estaria destinat a tasques diferents. La
pitjor de totes, i tots els autors de l’època hi coincideixen, era el treball a
les mines. Diodor Sicul ens diu que deixava els homes “físicament destruïts”.
De fet, els esclaus nascuts a casa (vernae) eren més valorats, ja que als
adquirits calia doblegar-los. Recordem que els esclaus eren considerats membres
de la casa, per no dir parts de la casa, encara que l’expressió de l’època era
que formaven part de la família, tal com ells l’entenien.
Viure com a esclau significava viure
sotmès físicament i mentalment als amos, de manera absoluta. L’esclau no tenia identitat
pròpia (de fet no podia tenir-ne), ni tampoc tenia una idea del seu propi valor
i, en aquesta situació, tota humiliació era possible. Amb aquesta vida
denigrada es podia comptar amb un petit sou, amb el qual molts finalment es
pagaven la llibertat, llibertat que aconseguirien en data indeterminada a
decidir per l’amo, sovint quan aquest morís, tot i que molts cops havia de deixar
un dels seus fills com a esclau per cobrir la seva marxa. Aquest petit sou
també es feia servir per fer regals a l’amo en ocasions especials, com
aniversaris i naixements, per guanyar-se la seva confiança o el seu favor.
Parlem d’una situació psicològica
terrible, en la qual el venedor d’esclaus es protegia al mercat fent conèixer als
seus compradors si la mercaderia tenia tendències suïcides, estalviant-se així
moltes reclamacions.
Així doncs, com entenien les classes
benestants els seus esclaus? En gran manera deshumanitzant-los. Eren eines, res mobile, intrumentum vocale.
Com diuen les fonts,
Allò que arruïna
l’esclau és la seva pròpia naturalesa maligna, no la crueltat de l’amo
Plini el Jove (Ep. 3.14)
Els autors de l'època diuen que els
càstigs corporals són bons, però motiu de preocupació pels desfavorits. Que
quan no ploren maleeixen. Que són mentiders, tramposos, lladres i esvalotadors perquè,
per tal d’evitar les represàlies dels seus amos, cometen petits actes de
resistència anònima. De fet, es tem l’esclau intel·ligent, potser per això és
un tema recurrent al teatre.
Quot servi tot hostes
Es tenen tants enemics
com esclaus
(Proverbi romà)
Per acabar d’entendre com era concebuda
la figura de l’esclau, tres detalls molt gràfics:
En la interpretació dels somnis, el ratolí era sinònim d'esclau.
En les ensenyances d’oradors, encongir-se d’espatlles era un gest servil que calia evitar.
- A un esclau no se l’havia de colpejar a les dents, perquè et podies fer mal a les mans.
