Feliz año 19, en latín.

AN(num) N(ovum) F(astum) F(elicitem).
Pieza de ámbar con forma de hoja de laurel.
Museo arqueológico Nacional de Aquileia.

L’efecte solar de l’emperador Adrià.

És fàcil adonar-se de la magnificència de Roma capital en temps de l’Emperador Adrià, quan encara trobem grans monuments relacionats amb aquest personatge, però avui descobrirem que la relació entre ells és literalment astronòmica.

Panteó d'Agripa (Model proposat per IDIA).

Els documentals dels canals La 2 i Historia ens tenen acostumats a informar-nos que pobles més antics, com l’egipci, el mesopotàmic, i fins i tot l’amerindi, orientaven les seves concepcions espirituals i arquitectòniques vers les estrelles i l’estel del nostre sistema solar. Ens resulta d’allò més normal associar el culte solar d’aquestes cultures i religions, allunyades del nostre pensament lògic o racional. Cal assenyalar que l’aparició de la lògica no va suposar la fi del pensament mític, ni a l’antiga Grècia ni a Roma i, de fet, tampoc ha desaparegut en l’actualitat.

Agripa expulsà totes les bruixes de la capital i, avui dia, tenen canals propis de televisió. La lectura dels astres que feien els mesopotàmics i la seva influència en els homes ara ocupen una secció fixa a qualsevol diari, i algunes llegendes urbanes tenen més credibilitat que el periodisme professional. Però no cal posar-se sarcàstic, gran part del pensament mític actual l’hem heretat de formes de la iconografia, la tradició i la història sagrades de l’església catòlica apostòlica romana i de l’ortodoxa, com per exemple els cultes als àngels de la New Age, fora de l’església tradicional. Només vull dir que seguim sentint el misteri del cosmos al nostre voltant i creem noves formes d’entendre’l, com el jedisme que, de fet, només és una nova forma d’una antiga inquietud. Dins el nostre cervell, el nexe històric d’unió és Roma.

Així doncs, les persones que van viure durant la República i l’Imperi Romà no eren pas tan diferents de nosaltres. Com a la resta del món antic, l’astre solar no era només font de llum, sinó també de vida. Era una divinitat, o més d’una en realitat; Hèlios “el que ho veu tot” i Apol·lo “el que fereix des de lluny” ja havien estat déus solars entre els grecs i havien estat descrits així per Homer. Més enllà de la mort d’Adrià, la comunió entre Mitra, Hèlios i El Gabal (variant solar siriana) fou anomenada Sol Invicte.

La identificació de l’emperador amb l’astre rei és un fenomen ideològic i de propaganda molt important. L’ordre de les estacions i del pas del temps dóna sensació de control i d’estabilitat, per tant, sempre ha estat una gran eina de poder. La divinitat de l’emperador estava esdevenint inqüestionable gràcies a la política d’estat i a les seves obres públiques i privades.

Ara Pacis o altar de la Pau Augusta.

Podríem dir que el primer antecedent de propaganda política institucional solar va ser idea del primer emperador, August, quan aquest va decidir retre culte al diví Juli Cèsar, assassinat en construir l’altar de la pau, l’Ara Pacis. Era un altar construït per celebrar la fi de la guerra civil entre romans després de la derrota egípcia de Marc Antoni i Cleòpatra. Aquest monument estava acompanyat, a certa distància, d’un obelisc egipci de granit roig -recordem que, per als egipcis, l’obelisc era ja en si un símbol del raig solar, que feia d’enorme maneta de rellotge de sol (gnòmon). En la data concreta de l’idus de març, l’ombra de l’obelisc travessava l’ombra de l’altar, com el cometa que travessà el cel el dia en què 23 ferros portaren la negra mort al cos del diví Juli. August començava a crear la figura divina d’emperador dins el món romà. Actualment, tant l’obelisc com l’altar estan reubicats, i han estat els models digitals i els càlculs astronòmics computeritzats del laboratori IDIA, de la Universitat Estatal de Ball (EUA), els que ens han pogut confirmar aquesta història.

Però tornem a Adrià, sense abandonar els estudis del Dr. Robert Hannah i de l’IDIA Lab.

El famós panteó aixecat per Agripa va ser construït originàriament com a temple dedicat a tots els déus, o més aviat a les set divinitats planetàries (el Sol, la Lluna, Venus, Saturn, Júpiter, Mercuri i Mart). Però fou greument malmès per un incendi l’any 80, i va ser modificat i reconstruït entre els anys 118 i 128, ara també amb una intencionalitat política. El seu oculus característic al bell mig del sostre semiesfèric deixava entrar la llum a l’edifici durant tot l’any, però el matí del 21 d’abril, dia de commemoració de la fundació de Roma, el raig de llum incidia directament l’entrada principal per on entrava Adrià. Així doncs, el poder diví del sol acompanyava el màxim governant el dia més important per al Senat i per al Poble de Roma a la casa mateixa dels déus. Qui tenia bona vista, podia veure a l’esquena de l’emperador, lluny però visible, el mausoleu d’Adrià (ara Castell Sant’Angelo). Adrià donava l’esquena a la seva pròpia mort sota l’escalfor dels raigs solars de la divinitat.

El Castell Sant’Angelo encara és impressionant, però al capdamunt on ara hi ha una estàtua de l’Arcàngel Sant Miquel antigament s’hi podia veure l’estàtua d’Adrià representat com Apol·lo fent d’auriga d’un carro de quatre cavalls. Aquestes figures es podien veure retallades contra l’astre rei a la posta de sol del solstici d’estiu des de l’entrada i les escales del Panteó. Com si les divinitats astronòmiques poguessis celebrar la victòria absoluta de la llum sobre la foscor mirant l’emperador, o com si la divinitat solar beneís la terra, a través del seu governant, amb més hores de llum.

Però el sol també tenia un gran significat de renovació i de resurrecció, idea fermament arrelada a Egipte, on havia estat Adrià i on morí l’amor de la seva vida ofegat a les aigües del Nil, el jove Antínoo. Aquesta idea la trobem a la Vil·la Adriana, la residència d’aquest emperador –o, millor dit, la seva ciutat privada. Als jardins de la Vil·la, durant el solstici d’estiu, l’alineació del edificis de Roccabruna amb l’Acadèmia permet que entri un raig de sol al temple anomenat de l’Ornacina, que incideix directament a l’espai on els arqueòlegs pensen que hi havia una estàtua de la deessa Isis, Senyora de la màgia, celebrada en aquesta data i relacionada -com el seu marit Osiris- directament amb la resurrecció. Així doncs, és fàcil relacionar aquest espai amb la pèrdua emocional de l’emperador i amb la seva voluntat de relacionar-se amb el món dels mites.

BIBLIOGRAFIA

IDIA Lab. Projects

EL UNIVERSO, MISTERIOS ANCESTRALES: INGENIERÍA ROMANA (documental del canal historia)

1 de Marzo. Procesión de los Ancilia.

Los ancilia eran escudos sagrados. Cuenta la leyenda que Júpiter había enviado a Numa un escudo al que estaba unido el destino de Roma. A fin de evitar su robo, Numa hizo que se construyeran otros once iguales al primero e instituyó el colegio sacerdotal de los Salios para que se encargaran de su custodia. El encargado de dirigir a Roma a una guerra tenía que pasar al vestíbulo del templo de Marte antes de marchar, donde, después de haber golpeado los escudos y de haber tocado la lanza del Dios, exclamaba: «Marte vigila; Marte despiértate». En este día se sacaban en procesión por la ciudad.

Quan els nens no venien amb la cigonya.

El 15 de Febrer era la festa de la Lupercalia, es dedicava a Faune déu de la fertilitat, Faune era anomenat també Lupercus (“el qui protegeix del llop”) i era invocat pels pastors per protegir el bestiar.

Durant el regnat de Ròmul, les romanes es varen veure afectades d’esterilitat i l’oracle de la deessa Juno proclamà: “Mares del Laci, que sigueu fecundades un boc pelut”. Així comença el ritual anual sacrificant un boc a la cova del Lupercal (on la lloba alletà Ròmul i Rem). Després el sacerdot feia un fuet amb la pell de la víctima i el cedia als Luperci, un grup de nois joves nus (que també duien la cara bruta amb la sang del boc) perque poguessin perseguir i fuetejar a les dones que volien ser mares. Ja veieu que sempre han existit històries fantàstiques per explicar d’on venen els nens; de París, els portava la cigonya.

Ovidi explica al llibre segon dels Fastos que gràcies a la intervenció de Juno, protectora de les dones i la seva fertilitat, les dones podien engendrar fàcilment, com si al bosc de la deessa les copes dels arbres sagrats estiguessin plenes de nius amb nens i les dones que allí acudissin només haguessin de triar el seu.

Les Saturnals, preludi històric del Nadal cristià

Io, Saturnalia!

Amb aquest crit començaven les festes de les saturnals, el dia 17 de desembre, i es desenvolupaven com a preludi del solstici d’hivern, sol sistere (quan el sol s’atura), quan les hores de foscor guanyen les de sol. Astronòmicament, situem la data del solstici en el 21 de desembre, llavors va canviar de data amb les reformes que va anar patint el calendari, en el calendari julià del 45 aC. queia precisament en el dia 25. Des del 1582, amb el calendari gregorià, va passar al 21. El dia 25 no es va convertir en la data oficial del naixement de Jesús fins el s. IV.

La mateixa guerra púnica que va portar els romans a Hispania el 218 aC. un any abans els havia causat una gran derrota a la batalla del Llac Trasimeno, i és precisament en aquest moment en què es funden les saturnals, per tal d’aixecar la moral dels ciutadans després del desastre.

La festa pren el nom de Saturn, el déu dels temps, que també protegia els sembrats, per les dues coses es representava amb una falç de pedrenyal a la mà. Amb aquest estri va matar el seu pare Urà, déu del cel, en una història de traïció filial i parricidi que es va repetir quan Júpiter, fill de Saturn, va assassinar el seu pare i es va convertir en el déu dels cels i déu dels déus.

Així, Saturn és una divinitat molt antiga, que representa l’edat daurada del món, una mena de paradís sense diferències socials, sense la càrrega del treball. Una època de pau en la qual tampoc no existia la fam, abans que el món s’establís com finalment és ara o en l’època dels mateixos romans; amb penes, càstigs, treball, submissió... La festa en nom de Saturn suposa un retorn a una antiga edat idíl·lica que, de fet, capgira la societat romana durant uns dies.

La inversió social n’és una prova, així com el fet de disfressar-se, quan cadascun pot convertir-se durant unes hores en qui vulgui. Què vol dir això de la inversió social? Molt senzill: que l’amo farà d’esclau i l’esclau d’amo. Està clar que no era una inversió total, sinó ritual o protocol·lària. Els esclaus podien posar-se el barret pileus, signe de llibertat, que fou l’origen del barret frigi, molt conegut des de la revolució francesa, precisament com a símbol de llibertat.

Els jocs d’atzar deixen d’estar prohibits, així com els límits en les juguesques, i esclaus i dominus poden jugar junts com a iguals. Fins i tot es perdonen les condemnes a mort en record de quan no calien lleis ni càstigs.

El moment d’aquesta festa és precisament el moment més fosc de l’any, moment en què tot canvia; l’estació, la durada del dia, el cercle agrícola... s’aturen, i tornen a començar el mes de març, quan tot torna ser normal. És una festa de llum (com és ara el Nadal) amb espelmes i torxes que festeja que els dies més obscurs i curts de l’any ja s’acaben. Les saturnals defensen la necessitat que tot canviï per tal que més endavant tot torni a ser igual

Les saturnals eren com les festes majors, unes festes populars que agrupaven tot un seguit d’activitats. La jornada començava al temple del déu quan es tallava la cinta de llana que el mantenia aferrat al temple durant tot l’any. Alliberat el déu, recuperava el govern de la terra. Tot seguit se li oferia un sacrifici, que acabava amb un banquet popular. Començaven així set dies de festa absoluta, en què tot  s’aturava: tribunals, negocis, col·legis. Les cases s’engalanaven amb plantes com quan nosaltres portem l’avet, per portar la vida dins les nostres llars durant els dies més tristos i freds de l’any.

Es feien regals als amics i familiars de figuretes de fang o sigil·laria. Els àpats eren quantiosos, exuberants i acabaven amb un pastís on s’havia amagat una fava. Qui la trobava es convertia en el príncep saturnalicius, l’ànima de la festa que, gràcies a l’atzar, podia manar i disposar sobre tothom, això sí, amb bon gust. Ens adonem que, com dèiem al començament, es tracta d’una festa popular senzilla, on la diversió ve de la informalitat, i això també es veu en l’espai en el qual es realitzava, al camp (a Roma, que es feia al Mont Aventí), ja que gaudir de la natura també significava tornar al món idíl·lic de “l’edat daurada”.

Per acabar, us reescric la llegenda que ens va deixar Plutarc sobre l’origen del temple de Saturn:

Quan Saturn era jove va viatjar per tota Itàlia. Un dia de pluja va demanar aixopluc a ca l’Icari, que era un jove camperol conegut a tota la contrada. Els dos van fer tan bona amistat que Saturn es casà amb la filla d’Icari, una noia que es deia Entoria, amb qui va tenir quatre fills, entre ells Janus. Com que Icari era molt curiós i Saturn havia après tantes coses en els seus viatges per tot el món, va decidir ensenyar-li el secret de fer vi. Icari estava entusiasmat amb el descobriment: aquell líquid li semblava meravellós i va decidir compartir aquella experiència amb tots els seus veïns. Tant els va agradar que no en van deixar ni una gota; una estona després es van començar a sentir pesats, marejats, estranyament contents alguns i especialment tristos d’altres... Quan van despertar, van creure que els havien intentat emmetzinar i, enfurismats, van començar a llançar pedres a Icari fins que el van matar. Quan Saturn va tornar a casa i va trobar el seu sogre assassinat, la seva Entoria i el seus néts sense vida, a causa de la tristesa, es va enfadar moltíssim: tant com només un déu pot fer-ho. En venjança, envià una epidèmia sobre els romans fins que els mals van arribar a Roma mateix. Allà, els savis van preguntar a la resta dels déus què passava. Fins i tot els immortals estaven esgarrifats amb el que passava, i van aconsellar als homes que fessin les paus amb Saturn construint-li el primer temple en terres itàliques el 497 aC a Roma capital. Així ho van fer, també van posar-li el nom d’Icari a un grup d’estels, i van anomenar Janus el primer mes de l’any.

Janus, per altra banda, és també un personatge força curiós: és el déu que té dues cares, una al davant i l’altra al clatell, perquè és el déu de tots els principis i finals, una cara mira endavant i l’altre enrere. Per això, ell és el primer mes de l’any: de Janus ens arriba el nom del mes de Gener.