Io, Saturnalia!
Amb aquest crit
començaven les festes de les saturnals, el dia 17 de desembre, i es
desenvolupaven com a preludi del solstici d’hivern, sol sistere (quan el sol s’atura), quan les hores de foscor guanyen
les de sol. Astronòmicament, situem la data del solstici en el 21 de desembre,
llavors va canviar de data amb les reformes que va anar patint el calendari, en
el calendari julià del 45 aC. queia precisament en el dia 25. Des del 1582, amb
el calendari gregorià, va passar al 21. El dia 25 no es va convertir en la data
oficial del naixement de Jesús fins el s. IV.
La mateixa guerra
púnica que va portar els romans a Hispania el 218 aC. un any abans els havia
causat una gran derrota a la batalla del Llac Trasimeno, i és precisament en
aquest moment en què es funden les saturnals, per tal d’aixecar la moral dels
ciutadans després del desastre.
La festa pren el
nom de Saturn, el déu dels temps, que també protegia els sembrats, per les dues
coses es representava amb una falç de pedrenyal a la mà. Amb aquest estri va
matar el seu pare Urà, déu del cel, en una història de traïció filial i
parricidi que es va repetir quan Júpiter, fill de Saturn, va assassinar el seu
pare i es va convertir en el déu dels cels i déu dels déus.
Així, Saturn és una
divinitat molt antiga, que representa l’edat daurada del món, una mena de
paradís sense diferències socials, sense la càrrega del treball. Una època de
pau en la qual tampoc no existia la fam, abans que el món s’establís com
finalment és ara o en l’època dels mateixos romans; amb penes, càstigs, treball,
submissió... La festa en nom de Saturn suposa un retorn a una antiga edat
idíl·lica que, de fet, capgira la societat romana durant uns dies.
La inversió social
n’és una prova, així com el fet de disfressar-se, quan cadascun pot
convertir-se durant unes hores en qui vulgui. Què vol dir això de la inversió
social? Molt senzill: que l’amo farà d’esclau i l’esclau d’amo. Està clar que
no era una inversió total, sinó ritual o protocol·lària. Els esclaus podien
posar-se el barret pileus, signe de
llibertat, que fou l’origen del barret frigi,
molt conegut des de la revolució francesa, precisament com a símbol de
llibertat.
Els jocs d’atzar
deixen d’estar prohibits, així com els límits en les juguesques, i esclaus i dominus poden jugar junts com a iguals.
Fins i tot es perdonen les condemnes a mort en record de quan no calien lleis
ni càstigs.
El moment d’aquesta festa
és precisament el moment més fosc de l’any, moment en què tot canvia;
l’estació, la durada del dia, el cercle agrícola... s’aturen, i tornen a començar
el mes de març, quan tot torna ser normal. És una festa de llum (com és ara el
Nadal) amb espelmes i torxes que festeja que els dies més obscurs i curts de
l’any ja s’acaben. Les saturnals defensen la necessitat que tot canviï per tal
que més endavant tot torni a ser igual
Les saturnals eren
com les festes majors, unes festes populars que agrupaven tot un seguit
d’activitats. La jornada començava al temple del déu quan es tallava la cinta
de llana que el mantenia aferrat al temple durant tot l’any. Alliberat el déu,
recuperava el govern de la terra. Tot seguit se li oferia un sacrifici, que
acabava amb un banquet popular. Començaven així set dies de festa absoluta, en
què tot s’aturava: tribunals, negocis,
col·legis. Les cases s’engalanaven amb plantes com quan nosaltres portem
l’avet, per portar la vida dins les nostres llars durant els dies més tristos i
freds de l’any.
Es feien regals als
amics i familiars de figuretes de fang o sigil·laria.
Els àpats eren quantiosos, exuberants i acabaven amb un pastís on s’havia
amagat una fava. Qui la trobava es convertia en el príncep saturnalicius, l’ànima de la festa que, gràcies a l’atzar, podia
manar i disposar sobre tothom, això sí, amb bon gust. Ens adonem que, com dèiem
al començament, es tracta d’una festa popular senzilla, on la diversió ve de la
informalitat, i això també es veu en l’espai en el qual es realitzava, al camp
(a Roma, que es feia al Mont Aventí), ja que gaudir de la natura també
significava tornar al món idíl·lic de “l’edat daurada”.
Per acabar, us
reescric la llegenda que ens va deixar Plutarc sobre l’origen del temple de
Saturn:
Quan Saturn era
jove va viatjar per tota Itàlia. Un dia de pluja va demanar aixopluc a ca
l’Icari, que era un jove camperol conegut a tota la contrada. Els dos van fer
tan bona amistat que Saturn es casà amb la filla d’Icari, una noia que es deia
Entoria, amb qui va tenir quatre fills, entre ells Janus. Com que Icari era
molt curiós i Saturn havia après tantes coses en els seus viatges per tot el
món, va decidir ensenyar-li el secret de fer vi. Icari estava entusiasmat amb
el descobriment: aquell líquid li semblava meravellós i va decidir compartir
aquella experiència amb tots els seus veïns. Tant els va agradar que no en van
deixar ni una gota; una estona després es van començar a sentir pesats,
marejats, estranyament contents alguns i especialment tristos d’altres... Quan
van despertar, van creure que els havien intentat emmetzinar i, enfurismats,
van començar a llançar pedres a Icari fins que el van matar. Quan Saturn va
tornar a casa i va trobar el seu sogre assassinat, la seva Entoria i el seus
néts sense vida, a causa de la tristesa, es va enfadar moltíssim: tant com
només un déu pot fer-ho. En venjança, envià una epidèmia sobre els romans fins
que els mals van arribar a Roma mateix. Allà, els savis van preguntar a la
resta dels déus què passava. Fins i tot els immortals estaven esgarrifats amb
el que passava, i van aconsellar als homes que fessin les paus amb Saturn
construint-li el primer temple en terres itàliques el 497 aC a Roma capital.
Així ho van fer, també van posar-li el nom d’Icari a un grup d’estels, i van
anomenar Janus el primer mes de l’any.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada