Tots sabem que el
títol i la figura del pontífex màxim es remunta al temps dels antics romans.
També sabem que l’apòstol Sant Pere fou el primer Papa per voluntat expressa de
Jesús, que l’antic pescador de peixos passaria a pescar homes per a l’església
cristiana. Però, actualment, aquell que porta les sandàlies del pescador no és
un home tant senzill com Pere ni tant complex com l’emperador August.
En el món romà, el
Papa de Roma era un pater familias,
aquell que era, als nostres ulls com un déu i dominava a tots els que exercia
el seu poder. Pels romans i primers cristians, el Regne de Déu era el regne
dels homes, temps on la tradició permetia que la mateixa gent ocupés càrrecs
polítics, militars i religiosos al mateix moment sense dubtar, ja que era
totalment lícit i compatible. En part, això explica per què els papats
medievals i d’època moderna van arribar a ser con van ser, niu de corrupció i,
en part, també el canvi sofert en els darrers segles. La figura del Papa ja no és
el que era fa 150 anys enrere, gràcies a Déu, però el seu paper com a pontífex
màxim segueix rutllant. Aquest títol l’acredita com el nexe amb la divinitat, perquè
ho entenguem, “aquell que fa de pont amb Déu”.
Coneguem millor, de
moment, els orígens d’aquesta figura. En
els temps més antics i obscurs de la història de Roma, el pontífex màxim era el
cap del Collegium Pontificum. En
aquests moments, malgrat la manca d’informació, sabem que el poder roman totalment
i encara en la figura del rei. Durant la República, el Pontífex dominà el panorama
religiós per sobre del Rex Sacrorum
(rei dels rituals sagrats) i dels Flamines
(sacerdots dels grans déus del panteó), ja que ell era qui els escollia com a
càrrec especialment destacat dins la societat romana, de fet, era un magistrat
però de grandíssima importància; la diferència era que tenia atribucions
religioses.
Des d’un primer
moment, el càrrec era de per vida: quan es moria, un nou pontífex era escollit
entre els membres del seu col·legi, entre els membres d’elit de la societat.
Més endavant, fins i tot el poble organitzat en tribus va poder decidir qui era
el pontífex, però Luci Corneli Sila va tornar a la tradició precisament en el
moment en què Juli Cèsar ocupava aquest càrrec, l’any 63 a.C. Cèsar fou Pontífex
mentre exercia d’advocat, era propretor
a Hispania, pretor urbà, era escollit
cònsul... com hem dit abans, en aquells temps el regne dels pontífex sí que era
d’aquest món. Juli Cèsar fou pontífex màxim fins a la mort, com ho havien estat
altres molts romans abans d’ell i després, i no com a model de sacrifici
personal, sinó perquè simplement era un títol més de la seva carrera.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada