dijous, 15 de desembre de 2016

El pou del dinosaure dins el museu de Badalona.


Animals dins les tombes.

Tant se val l’edat que tingui el visitant del Museu Municipal de Badalona, la museïtzació de la ciutat romana que conserva als seus substrats és impressionat, per la seva extensió però també per la seva modernitat. Per als més menuts, no hi ha res més al·lucinant que el pou del dinosaure, just a sota de l’audiovisual que ens explica la fundació de Baetulo.




Sí, sí és una rèplica exacta d’un pou, aconseguida amb motlles de silicona. Un pou que acull un munt d’ossos, entre els quals domina un enorme crani que sembla vigilar-los des del fons.

-Un dinosaure! -exclama el més agosarat.
-Mira! Mira! -afegeix el segon xiquet en arribar.
-Wala!
- Quina passada!
- Ohhh!
I altres crits s’acumulen a l’aire.

Al moment, tot el vidre que cobreix el pou ja es troba ple de nens i nenes exaltats i entusiasmats amb el seu descobriment. Davant la seva innocència i el seu entusiasme, els has de explicar obligadament la història del pou. Tot va començar fa molt i molt temps, però no tant com creuen... als afores de l’antiga ciutat de Baetulo. Serà una història trista, fins i tot obscura, però per entendre-ho potser hauríem d’anar al metro.

Vull dir que parlarem d’una de les troballes fruit de les excavacions que portaren la línia L2 de metro, fins a 100 metres del museu de Badalona. En concret, tractarem la zona oest de l’actual Plaça Pompeu Fabra, que aleshores era una necròpolis (des de mitjans del s. I dC. a finals del segle II). Aquest cementiri devia estar situat, pel que sembla, una mica al sud de la Via Augusta, en un ramal o camí secundari de vora mar. Hem de dir que, en principi, el cardo màxim de la ciutat (continuació lògica de la Via Augusta en el seu recorregut dins la ciutat), no seguia la mateixa línia que l’actual Via Augusta, sinó que en teoria devia passar aproximadament pel que actualment anomenem plaça Font i Cussó i carrer Germà Bernabé. De manera que la ubicació del cementiri era la lògica de l’època, als afores de la ciutat al peu de la carretera.

En aquesta necròpolis es van trobar 17 sepultures de cossos sencers (fruit de la idea del retorn a la terra), però també d’altres per cremació (ritual associat a la purificació del foc). Aquestes tombes apareixien sense ordre dins del recinte funerari, sense que es constatés cap tipus d’ordenació amb relació al ritu o a l’aparença externa de les sepultures. Totes les sepultures individuals inhumaven individus infantils, mentre que l’únic enterrament col·lectiu era format només per individus adults. Es van documentar 4 tipologies de tombes: en fossa simple, en fossa simple amb coberta, en àmfora i en pou funerari.

Aquí comença la història del nostre dinosaure. Aquesta darrera tomba va ser l’única que va sortir dels paràmetres normals amb la presència de dues unitats funeràries diferenciades. Es tractava d’un pou d’aigua estret, reutilitzat dues vegades com a tomba. La primera unitat funerària consistia en una inhumació infantil que es trobava dipositada sobre el llom de l’esquelet d’una mula, aquests són els ossos grans i el crani que veu la quitxalla, la qual cosa excita la seva imaginació i ràpidament interpreta com la ossamenta d’un dinosaure, però la nostra història no acaba aquí.




Per damunt d’aquesta inhumació, i separada per diversos estrats, es trobava la segona unitat funerària, formada per entre 6 i 7 cossos d’adults gairebé sencers, que formaven tot un paquet d’ossos d’un metre de fondària. Sobre seu i cobrint-los, es trobà un abocament d’àmfores vinàries (Pascual 1) relacionades amb els rituals funeraris de l’enterrament col·lectiu. El fet de reaprofitar antics pous d’aigua per a usos funeraris no és un fet extraordinari per l’arqueologia romana, com tampoc el fet de dipositar restes d’èquids i cànids en tombes infantils.
El pou replicat dins el museu compta amb una sèrie de culs d’àmfora inserits a la paret, formant una mena d’escala en un dels seus costats per poder accedir-hi i tornar a la superfície, característica pròpia dels pous d’aigua.

Les restes animals trobades en àmbits funeraris poden respondre a ofrenes alimentàries per nodrir les ànimes del difunts, o restes dels banquets funeraris que celebraven família i amics en festes assenyalades i durant el moment de l’enterrament, el dia de l’aniversari del difunt o de la celebració del darrer dia de dol (el novè des de l’enterrament). Però l’animal podia formar part de l’aixovar del difunt, de manera simbòlica: animals de companyia o preuats per als seus amos que, un cop sacrificats, els acompanyarien al més enllà. Això no vol dir que fossin presents a totes les tombes. Per cert, les restes animals que es troben amb més freqüència són les de cavalls i gossos, seguides d’ovicaprins, porcs, bous, i fins i tot d’aus. Cal assenyalar que el pou/ sitja A645 del cementiri romà de la plaça de la Vila de Madrid, a Barcelona ciutat, és la versió exagerada del pou del museu de Badalona, en fondària, restes animals i materials aportats.

Cal assenyalar que les restes de gossos no presenten senyals d’esquarterament ni d’haver estat devorats, són animals de companyia, tot sovint d’una alçada d’espatlla d’entre 20-35 cm. És a dir, el típic “gos nan” de companyia, ja que no devia tenir la mida suficient per dur a terme altres tasques, com gos de vigilància, d’atura i molt menys de guerra. Cal assenyalar que el gos, en el món clàssic, està relacionat amb diverses divinitats i es creia que podien tenir poders curatius. Fins i tot s’ha teoritzat sobre el fet que podria ser considerat un missatger entre el món dels vius i l’inframón, raó per la qual era sacrificat habitualment durant la prehistòria.

Per la nostra mentalitat, resulta sorprenent que moltes de les restes de cavalls tampoc fossin restes consumides en àpats, cosa que ens fa pensar més aviat en sacrificis d’animals com a aixovar, com a elements de prestigi, dignes d’emportar-se a l’Hades, però aniríem errats, ja que les fonts escrites no parlen de sacrificis de cavalls en àmbits funeraris, recordem també que eren animals molt preuats en el món militar (aquestes fonts només parlen de sacrificis d’equins a l’October equus i durant grans gestes militars). Per tot plegat, és gairebé excepcional trobar els seus ossos en necròpolis romanes, però no és impossible: a la necròpolis de la Plaça de la Vila de Madrid de Barcelona s’han trobat exemplars de totes les edats, potser com a resultat de no saber què fer amb els cossos morts d’aquest animals i que finalment els depositessin en aquest espai com si fossin deixalles. De fet, arqueològicament no s’ha trobat relació entre la majoria dels enterraments humans i els equins; el mateix podíem dir que podia passar amb els cànids.

Els ovicaprins, els porcs i els bous tot sovint són animals vells o adults, potser animals cansats que ja no servien per treballar, que ja no eren pràctics per garantir la subsistència o el treball de la família, però potser eren destinats al cementiri per motius rituals, potser fins i tot perquè es considerava que ja estaven més a prop de la terra dels morts que de la dels vius.


BIBLIOGRAFIA

Desenvolupament urbà i industrial extramurs de Baetulo: ocupació republicana, centre productor amfòric i necròpolis altimperials.

http://calaix.gencat.cat/handle/10687/91754


Animals i ideologia en l’àmbit funerari: Estudi arqueozoològic de la necròpolis de la plaça de la vila de Madrid.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada