dijous, 12 de gener de 2017

Passió per la pilota

Pilota de l'Antic Egipte (de la mida d'una taronja).
Els jocs de pilota sempre han tingut molt d'èxit, perquè permeten jugar en grups per equips, fomentant la cooperació i la rivalitat, una forma de socialització estesa per totes les cultures del planeta, que permet el prestigi individual dins del grup o el prestigi social del grup. Però, sobretot, permeten passar una bona estona. La mida de la pilota dependrà del joc, però sempre es busca un joc ràpid, dinàmic, lleuger... En poques paraules: la diversió. Amb aquest objectiu, no ens ha d'estranyar trobar pilotes inflades d'aire ja a l'antiga Roma.

Al món romà coneixem diversos noms de jocs, encara que no tenim gaire clares les característiques o regles de cadascun d'ells, però sí que sabem que Juli Cèsar, August i Marc Aureli van ser alguns dels grans personatges als quals els encantava córrer i saltar amb una pilota a les mans.

Plini el Vell els anomenava pilae lusoriae (“diversions de pilota"), i parla de quatre tipus diferents de pilota. Pel que sembla, doncs, podríem parlar de quatre tipus diferents de joc.

Amb una pilota petita i dura es podia jugar a la pila trigonica, on tres jugadors disposats en triangle, posició que no podien abandonar, es passaven la pilota sense que aquesta pogués tocar terra. Els antics aplegapilotes eren esclaus, que les guardaven en caixes o bosses.

Pintura mural segle II. Columbari Via Portuense.
La pila paganica era més grossa però de factura molt elaborada, amb un nucli de plomes cobert amb llana i d'una pell molt fina. Així doncs, era lleugera i tova.

Fris d'Atenes
L'harpastum era una pilota un xic més gran, amb la qual es jugava a una mena de rugbi, on dos equips es disputaven la pilota amb mans i peus per marcar punt en arribar, suposadament, a l'altre extrem del sector del camp del contrincant. Sembla que la pilota havia de botar amb força contra el terra per fer soroll, potser per marcar un punt i animar els espectadors.


La pilota més gran de totes era la follis, de pell inflada d'aire, també devia ser la pilota més tova de totes. Si la penjaven d'un cordill i l'anomenaven follis pugliatoris, la pilota dels lluitadors (potser seria similar a la pera utilitzada en els actuals entrenaments de boxa).


Generalment pensem que les pilae paganicae, trigonicae i folles es feien servir en jocs bàsicament aeris, on es pretenia que la pilota no toqués terra.

Villa del Casale. s.III.
Però no calia anar a les termes per jugar a pilota. Els més petits i els joves jugaven al fòrum de vegades, amb un reticulus (una mena de raqueta) segurament per no fer-se mal a les mans. Amb el temps, els jocs van esdevenir tan exitosos que les termes, com la de Caracalla o Trajà, comptaven amb camps propis. Les sphaeristeriae, i fins i tot moltes villae del bo i millor de l'imperi, també tenien camps propis, ja que era un esbarjo recomanat per a totes les edats pels metges del moment. Els equips d'exhibició, com els Harlem Globetrotters, també existien a l'antiguitat: eren professionals del joc i de l'espectacle que pretenien enriquir-se a les termes públiques més luxoses de Roma capital.







dijous, 29 de desembre de 2016

Com va arribar el sucre a Roma.

Molta gent sap que alguns productes orientals, com la seda, entraven als circuits comercials de l’antiga Roma ja des del s III a.C. (de fet, voldrem desenvolupar aquest tema en els propers articles). Avui parlarem d’un tresor exòtic pràcticament desconegut a la Mediterrània antiga; un tresor que ara anomenem sucre.

Els xinesos de la regió de Kuang Tong defensen que són els pares del sucre processat, però les seves pròpies fonts els traeixen: Sukung, en la seva història natural (escrita el segle VIII d.C.) assegura que “l’emperador Tai-Hung va enviar treballadors perquè aprenguessin l’art de la fabricació del sucre a Lyu (Índia) i sobretot a Mo Ki To (Bengala)”. Així, queda ben palès que aquesta enorme canya és originària de l’Orient més llunyà, i cal fer saber també que les llegendes més antigues de la vida de Buda i els textos del Ramayana ( 1.200 a.C.) ja mencionen aquesta canya i les seves característiques dolces.


Aquesta planta gramínia va arribar a l’Orient Pròxim de la mà de Darius el Persa després de les seves campanyes a la vall de l’Indus. Pel que sembla, ja la conreaven i exportaven com “la canya que dóna mel sense necessitat d’abelles”. Va ser la conquesta assíria la que va difondre el seu conreu al creixent fèrtil i més enllà, arribant a les àrees del Mar Negre, el Golf Pèrsic o el Nord d’Àfrica. El sucre era molt car i valuós perquè fenicis, egipcis, grecs i romans el consideraven medicinal. També podia viatjar com a suc, i la “canya dolça” (com l’anomena la Bíblia) no va deixar de transportar-se a lloms de les caravanes orientals.

Al món clàssic, Teofrast només coneix aquest suc per tercers. Per això, en els seus tractats parla de “tres tipus de mel: la de flors, la de rosada i la que flueix per la canya”. Fins i tot el els expedicionaris que acompanyaven Alexandre el Gran devien conèixer el sucre quan van descendre pel riu Indus, segurament en aquest format líquid. Estem parlant de suc de canya evaporat per cocció i, de fet, tenint en compte el clima i el temps de transport, la substància esdevindria espessa per la dessecació natural, i acabaria fermentant.

El segle I a.C., Dioscòrides Pedaci escriu sobre “una mena de mel sòlida anomenada saccharon que es pot trobar a les canyes de l’Índia i de l’afortunada Aràbia. Sembla una sal, per la seva consistència i cruix en mastegar-la”. També assegura que és bona per l’estómac, la bufeta i els ronyons. Plini el Vell, Estrabó, Sèneca, Lucà i Galè de Pèrgam també parlen del saccharon o saccharum que, per cert, és una deformació del terme sànscrit sarkara. Plini només comenta que és d’ús medicinal, Discòrides i Galè asseguren que “es paga a preu d’or”. El segle II d.C., Luci Terenci Varró, a la De re rústica, és el primer de descriure la planta.

Durant segles, per als europeus el sucre només fou un medicament valuós o un luxe excèntric per als més poderosos, arribat en caravanes més enllà dels deserts i arribat a Occident només mitjançant els principals ports del Mediterrani oriental.


Quique bibunt tenera dolces ab harundine succos
(Els que beuen els sucs dolços d’una dèbil canya)
MARC ANNEU LUCÀ, Farsalia (III, 237).

(Quan parla de les gents del Ganges)




dijous, 15 de desembre de 2016

El pou del dinosaure dins el museu de Badalona.


Animals dins les tombes.

Tant se val l’edat que tingui el visitant del Museu Municipal de Badalona, la museïtzació de la ciutat romana que conserva als seus substrats és impressionat, per la seva extensió però també per la seva modernitat. Per als més menuts, no hi ha res més al·lucinant que el pou del dinosaure, just a sota de l’audiovisual que ens explica la fundació de Baetulo.




Sí, sí és una rèplica exacta d’un pou, aconseguida amb motlles de silicona. Un pou que acull un munt d’ossos, entre els quals domina un enorme crani que sembla vigilar-los des del fons.

-Un dinosaure! -exclama el més agosarat.
-Mira! Mira! -afegeix el segon xiquet en arribar.
-Wala!
- Quina passada!
- Ohhh!
I altres crits s’acumulen a l’aire.

Al moment, tot el vidre que cobreix el pou ja es troba ple de nens i nenes exaltats i entusiasmats amb el seu descobriment. Davant la seva innocència i el seu entusiasme, els has de explicar obligadament la història del pou. Tot va començar fa molt i molt temps, però no tant com creuen... als afores de l’antiga ciutat de Baetulo. Serà una història trista, fins i tot obscura, però per entendre-ho potser hauríem d’anar al metro.

Vull dir que parlarem d’una de les troballes fruit de les excavacions que portaren la línia L2 de metro, fins a 100 metres del museu de Badalona. En concret, tractarem la zona oest de l’actual Plaça Pompeu Fabra, que aleshores era una necròpolis (des de mitjans del s. I dC. a finals del segle II). Aquest cementiri devia estar situat, pel que sembla, una mica al sud de la Via Augusta, en un ramal o camí secundari de vora mar. Hem de dir que, en principi, el cardo màxim de la ciutat (continuació lògica de la Via Augusta en el seu recorregut dins la ciutat), no seguia la mateixa línia que l’actual Via Augusta, sinó que en teoria devia passar aproximadament pel que actualment anomenem plaça Font i Cussó i carrer Germà Bernabé. De manera que la ubicació del cementiri era la lògica de l’època, als afores de la ciutat al peu de la carretera.

En aquesta necròpolis es van trobar 17 sepultures de cossos sencers (fruit de la idea del retorn a la terra), però també d’altres per cremació (ritual associat a la purificació del foc). Aquestes tombes apareixien sense ordre dins del recinte funerari, sense que es constatés cap tipus d’ordenació amb relació al ritu o a l’aparença externa de les sepultures. Totes les sepultures individuals inhumaven individus infantils, mentre que l’únic enterrament col·lectiu era format només per individus adults. Es van documentar 4 tipologies de tombes: en fossa simple, en fossa simple amb coberta, en àmfora i en pou funerari.

Aquí comença la història del nostre dinosaure. Aquesta darrera tomba va ser l’única que va sortir dels paràmetres normals amb la presència de dues unitats funeràries diferenciades. Es tractava d’un pou d’aigua estret, reutilitzat dues vegades com a tomba. La primera unitat funerària consistia en una inhumació infantil que es trobava dipositada sobre el llom de l’esquelet d’una mula, aquests són els ossos grans i el crani que veu la quitxalla, la qual cosa excita la seva imaginació i ràpidament interpreta com la ossamenta d’un dinosaure, però la nostra història no acaba aquí.




Per damunt d’aquesta inhumació, i separada per diversos estrats, es trobava la segona unitat funerària, formada per entre 6 i 7 cossos d’adults gairebé sencers, que formaven tot un paquet d’ossos d’un metre de fondària. Sobre seu i cobrint-los, es trobà un abocament d’àmfores vinàries (Pascual 1) relacionades amb els rituals funeraris de l’enterrament col·lectiu. El fet de reaprofitar antics pous d’aigua per a usos funeraris no és un fet extraordinari per l’arqueologia romana, com tampoc el fet de dipositar restes d’èquids i cànids en tombes infantils.
El pou replicat dins el museu compta amb una sèrie de culs d’àmfora inserits a la paret, formant una mena d’escala en un dels seus costats per poder accedir-hi i tornar a la superfície, característica pròpia dels pous d’aigua.

Les restes animals trobades en àmbits funeraris poden respondre a ofrenes alimentàries per nodrir les ànimes del difunts, o restes dels banquets funeraris que celebraven família i amics en festes assenyalades i durant el moment de l’enterrament, el dia de l’aniversari del difunt o de la celebració del darrer dia de dol (el novè des de l’enterrament). Però l’animal podia formar part de l’aixovar del difunt, de manera simbòlica: animals de companyia o preuats per als seus amos que, un cop sacrificats, els acompanyarien al més enllà. Això no vol dir que fossin presents a totes les tombes. Per cert, les restes animals que es troben amb més freqüència són les de cavalls i gossos, seguides d’ovicaprins, porcs, bous, i fins i tot d’aus. Cal assenyalar que el pou/ sitja A645 del cementiri romà de la plaça de la Vila de Madrid, a Barcelona ciutat, és la versió exagerada del pou del museu de Badalona, en fondària, restes animals i materials aportats.

Cal assenyalar que les restes de gossos no presenten senyals d’esquarterament ni d’haver estat devorats, són animals de companyia, tot sovint d’una alçada d’espatlla d’entre 20-35 cm. És a dir, el típic “gos nan” de companyia, ja que no devia tenir la mida suficient per dur a terme altres tasques, com gos de vigilància, d’atura i molt menys de guerra. Cal assenyalar que el gos, en el món clàssic, està relacionat amb diverses divinitats i es creia que podien tenir poders curatius. Fins i tot s’ha teoritzat sobre el fet que podria ser considerat un missatger entre el món dels vius i l’inframón, raó per la qual era sacrificat habitualment durant la prehistòria.

Per la nostra mentalitat, resulta sorprenent que moltes de les restes de cavalls tampoc fossin restes consumides en àpats, cosa que ens fa pensar més aviat en sacrificis d’animals com a aixovar, com a elements de prestigi, dignes d’emportar-se a l’Hades, però aniríem errats, ja que les fonts escrites no parlen de sacrificis de cavalls en àmbits funeraris, recordem també que eren animals molt preuats en el món militar (aquestes fonts només parlen de sacrificis d’equins a l’October equus i durant grans gestes militars). Per tot plegat, és gairebé excepcional trobar els seus ossos en necròpolis romanes, però no és impossible: a la necròpolis de la Plaça de la Vila de Madrid de Barcelona s’han trobat exemplars de totes les edats, potser com a resultat de no saber què fer amb els cossos morts d’aquest animals i que finalment els depositessin en aquest espai com si fossin deixalles. De fet, arqueològicament no s’ha trobat relació entre la majoria dels enterraments humans i els equins; el mateix podíem dir que podia passar amb els cànids.

Els ovicaprins, els porcs i els bous tot sovint són animals vells o adults, potser animals cansats que ja no servien per treballar, que ja no eren pràctics per garantir la subsistència o el treball de la família, però potser eren destinats al cementiri per motius rituals, potser fins i tot perquè es considerava que ja estaven més a prop de la terra dels morts que de la dels vius.


BIBLIOGRAFIA

Desenvolupament urbà i industrial extramurs de Baetulo: ocupació republicana, centre productor amfòric i necròpolis altimperials.

http://calaix.gencat.cat/handle/10687/91754


Animals i ideologia en l’àmbit funerari: Estudi arqueozoològic de la necròpolis de la plaça de la vila de Madrid.



dijous, 1 de desembre de 2016

El verdadero caldero de Panorámix.

Aunque este blog siempre busque temas curiosos o poco difundidos de la cultura clásica, también nos gusta buscar, explicar y comentar la continuidad histórica desde la antigüedad del mundo romano en todas sus vertientes. Existen temas o curiosidades que, aunque no estén estrechamente vinculados con nuestra temática habitual, consideramos que vale la pena explotar por su naturaleza especial.

Hace unos meses hablábamos de curiosidades etimológicas en el origen de los nombres de los días de la semana en el mundo mediterráneo, en el mundo nórdico y las relaciones entre ellos.
Hoy recurrimos al mundo del cómic para satisfacer la curiosidad sobre un objeto conocido por todos en el mundo de los druidas.

Muérdago cortado con una hoz de oro, pescado, aceite de roca y langosta son algunos de los ingredientes más famosos jamás vertidos en el caldero celta más famoso del mundo de la ficción. Dichos calderos se volvieron icónicos de la cultura celta gracias a los cómics de Astérix, colección creada por René Goscinny y Albert Uderzo en 1959. En cada álbum, la aldea de los irreductibles galos se libra del dominio romano de Julio César gracias a la receta secreta, “que solo puede ser transmitida de boca a oído de druida a druida”, de la poción mágica que les otorga, de manera temporal, una fuerza extraordinaria. Así, el mundo del cómic explica el famoso arrojo de los bárbaros ante el enemigo romano. Dicha poción y su inseparable caldero, siempre personajes secundarios, llegaron a dar título a un álbum completo. Pero hoy los tomaremos como tema de este blog desde su auténtica realidad histórica y arqueológica.

En la cultura druida del bronce final, extendida por casi todo el norte de Europa, los calderos estaban relacionados ritualmente con el agua y los banquetes, pero también y de forma muy obvia con los ritos funerarios. En la edad de hierro prerromana, hallamos en toda Europa depósitos de ofrendas votivas metálicas en calderos. Estos calderos estaban ubicados en ríos, lagos, pantanos, manantiales y otros lugares acuáticos (el agua era sagrada para aquellos pueblos; signo de fuerza vital y de poder curativo) y a menudo eran contenedores de ofrendas rituales, quizás relacionados con la cotidiana cocción de la carne y del alimento diario. De hecho, en los mitos galeses e irlandeses los calderos son símbolos de abundancia, regeneración y también de renacimiento.

Algunos calderos religiosos eran enormes; uno hallado en Jutlandia en 1952, roto deliberadamente, tenía una capacidad de 600 litros. Contaba con una escasa decoración de  unos búhos en sus asas y de las figuraciones de cabezas de toro en su borde. Hipotéticamente, podía pertenecer a un santuario y no a un núcleo familiar. En cambio, el caldero de Ballyedmond fue reparado en diversas ocasiones antes de terminar bajo el agua entre el s. I a.C, y el I d. C. Se puede pensar que este último sí empezó siendo un caldero familiar de uso cotidiano.

Pero no despreciemos las fuentes escritas, aunque tardías: el conjunto de narraciones medievales galesas llamado Mabinogion, cuyo primer redactado parece situarse en el s. X d. C., retrata parcialmente la cultura y las tradiciones precristianas. En el segundo relato o Rama del Mabinogion, se describe un caldero mágico de un lago irlandés que tiene el poder de resucitar a los guerreros muertos. El mítico caldero de Annwn (el Más Allá en Irlanda y Gales) era atendido por nueve vírgenes, aunque dicen las leyendas que contaba con mente propia; quizás por ello no cocía nunca la comida de un cobarde, devolvía la vida a los muertos o la comida que en él se cocinaba no se terminaba nunca.

Los verdaderos y reales calderos arqueológicos galeses o irlandeses de la edad del hierro fueron hallados, como no, en terrenos acuáticos, sumergidos, depositados o lanzados junto a otros objetos metálicos como ofrenda votiva para ganarse el favor de los dioses. Estamos en el año 600 a. C. aunque algunos de ellos aparecen en facturas fechadas por lo menos 100 años antes.

Quizás el caldero más curioso encontrado hasta el momento sea el del pantano irlandés de Altarte Glebe, realizado de una sola pieza en madera de álamo.

El enorme caldero de Duchcov, en Bohemia, (hallado en un manantial que gozó de intensa actividad religiosa en el s. III a. C.) estaba repleto de joyas de bronce. Algunos quisieron explicarlo y apuntaron a un culto femenino, pero lo cierto es que en el mundo celta hombres y mujeres lucían y apreciaban las joyas de bronce por igual.

A diferencia de los anteriores, depositado en un lugar seco en Jutlandia, seguramente en el s. I a.C. se encontró el caldero más bello, elaborado y rico de los calderos celtas, el caldero de Gundestrup. De gran capacidad, elaborado en placas de plata dorada, está profusamente decorado con imaginería mítica prerromana de variada influencia y temática. Cuenta con figuras con torques, serpientes con cuerpo de carnero, ruedas vinculadas a divinidades solares, motivos y temas que pueden hallarse en el mundo galo de época romana. Es evidente que no se trataba de un objeto corriente ya en su época; quizás llegó a Jutlandia como resultado de un saqueo de un santuario druida del sur y fue entregado como ofrenda en ritual a los dioses de vencedores. No falta quien cree que se trata del caldero que contenía la sangre de las víctimas de los sacrificios o las comidas rituales, reforzando así la idea de que era propiedad directa de los druidas.


Ahora nos toca a nosotros imaginarnos a Panorámix frente a un caldero de plata (no de oro) bellamente decorado, cocinando o con las manos manchadas con la sangre recogida de las víctimas de un sacrificio. Sinceramente, prefiero conservar la imagen amable de la ficción entrañable del mundo galo de Astérix.



 BIBLIOGRAFIA