dijous, 2 de març de 2017

Tria nomina: Composició i història dels noms propis.


 Amb aquesta sèrie de dos articles, que dedicarem al nom propi dels antics romans, volem aconseguir una aproximació més propera a la historia de les mentalitats que a l’epigrafia, si bé aquesta serà present en el discurs. En les línies següents ens centrarem en les classes privilegiades, o potser seria més exacte parlar de les famílies romanes més velles. El mes vinent parlarem  d’un sector social molt més ampli, que incloïa els esclaus, els lliberts i els peregrins, entre d’altres. Així entendrem com el nom propi de cada individu definia la seva existència.

Començarem, doncs, amb el concepte de tria nomina (tres noms). Coneixem molt bé els noms de grans personatges il·lustres; Gaius Iulius Caesar, Marcus Tulius Cicero, Lucius Annius Seneca, entre d’altres, i sempre que parlem d’un personatge romà recordem aquest terme que ens van ensenyar a les aules. Potser ens sembla molt proper al nostre temps i un costum actual, tenir un nom i dos cognoms. Com és ben sabut, el tria nomina no responia a un nom i a la filiació paterna i materna, com passa avui dia, sinó a uns conceptes molt diferents. Fins i tot noms romans amb aparença de tria nomina tècnicament no ho eren, com és el cas del famós general Gneus Pompeius Magnus; que un nom romà comptés amb tres parts no el convertia en un tria nomina.

Els que llegeixin per primer cop sobre aquest tema s’adonaran que gaudir d’un nom amb praenomina, nomen i cognomen era un privilegi de les famílies, insistim, més antigues. Amb aquestes entrades també volem fer entendre que la composició del nom propi tenia una funció d’ordre social que donava molta informació sobre l’individu en particular però també de la comunitat a la que pertanyia.
Abans de començar el tema val a comentar que, sorprenentment, els primers noms que trobem a la història de Roma, encara que sigui història mítica, són noms simples: Romulus, Remus o, com a molt, noms dobles: Ancus Marcius, Numa Pompilius.

Per entendre el concepte i la construcció d’un tria nomina, estem obligats a parlar de cadascuna de les seves parts per separat: Praenomen, nomen i cognomen.

Praenomen

Identificava a l’individu masculí i era rebut per la criatura durant la cerimònia del dies lustricus (“dia de purificació”) 9 dies després del seu naixement i s’abreviava sempre, menys quan pertanyia a persones de classes inferiors. Els primers els trobem al s. II a.C., i suposem que eren escollits pel seu significat etimològic, o per alguna peculiaritat del seu naixement:

Lucius significava “nascut de dia”.
Manius “nascut al matí”.
Servius (servare) “salvat”.
Gaius (gaudere) “joiós”.
Quintus, Sextus, Decimus, Postumus indicaven la seva successió dins la família.

Altres praenomen estan associats a divinitats; Marcus i Mamercus al déu Mart; Tiberius al déu-riu Tíber. Però més endavant tot aquest significat es va perdre, com ara també molta gent desconeix l’etimologia del seu propi nom, de fet ni els numerals corresponien a l’ordre de naixement.

Pel que sembla, antigament el praenomen només era acompanyat del praenomen del pare en genitiu, com a complement del nom:

L. filius M. o Lucius f. Marci (“Lucius, fill de Marcus”).

En el cas de les dones casades, el genitiu era del marit. Aquest sistema era vàlid quan només existien uns 30 praenomen i cada gens (o família, ara en parlarem) n’utilitzava només uns pocs, que sempre eren els mateixos:

Els Iulii durant la república només feien servir Lucius, Gaius i Sextus.
Els Claudii repetien només Appius i Decimus.
De fet, tot sovint, el primogènit feia servir el praenomen del seu pare, avi, besavi o rebesavi.

El praenomen només era l’equivalent al nom de pila actual quan era el que utilitzaven en la intimitat la família, els amics i els ciutadans. Un cas que demostra que no era com el nostre nom de pila és l’ús epigràfic del mot papus en tombes infantils, per diferenciar l’individu per l’edat dins la seva pròpia família, on trobaríem altres membres amb el mateix praenomen.

En l’alta literatura de Cicero, Caesar, Horatius, Titus Livius o Tacitus, per exemple, no figura el praenomen. En poesia molts cops tampoc, per motius mètrics.

llistat de praenomina.


Nomen, nomen gentile o gentilicium

Ara en diríem cognom de la família extensa o gens. Era una mena de sobrenom que podia indicar:

Procedència (Calatinus, Coriolanus).
Un tret físic (Crassus, Longus).
Tret moral (Cato, Nobilior).
Productes o activitats agrícoles (Cicero, Lentulus).

Alguns cops, per definir la procedència s’anomenava a la tribu després del nomen (en breu parlem de la tribu).Però el concepte gens era més que un grau familiar, comptava amb importants atributs jurídics; per ser gentil calia néixer home lliure, com els seus avantpassats, i no haver perdut mai la llibertat ni la ciutadania, però també es podia adquirir amb l’adopció.

Malgrat tot l’elitisme de la gens, no es va mantenir pura en l’endogàmia. Les relacions amb la resta de la població van veure sorgir les gens plebees a partir dels grups de clientela dels patres familiae més poderosos e influents, potser perquè el seu pater assolí una magistratura major o simplement per la riquesa assolida.

Originalment, el nom de les gens acabaven en –ius, d’on evolucionaren les formes acabades en:

eius.
-aius.
-aeus.
-eus.
Si finalitzen en –acus son gens d’origen gal.
Si ho fan en –na, etrusques.
En –enus o –ienus, umbres o picentines.

Ús inapropiat del praenomen.
En la intimitat de les relacions quotidianes només s’usava el praenomen, però en moments d’èmfasi també s’afegia el cognomen. En canvi, en peticions protocol·làries podem trobar la fórmula Mi (pronom possessiu masculí en vocatiu) seguit del cognomen i del praenomen al final.

La tribu no era la gens, encara que també indicava procedència. Podríem comparar la tribu romana amb l’actual codi postal, ja que cada tribu correspon a una circumscripció geogràfica en la qual es distribueixen els ciutadans romans en funció del seu domicili. Es van multiplicar fins al segle II, quan es va fixar en un total de 35. Pertànyer a una tribu era hereditari i, amb el pas dels anys, va deixar de correspondre al territori. Aviat va esdevenir només un senyal de gaudir de la ciutadania romana.

L’any 212, quan la constitució antoniniana donà la ciutadania romana a tots els homes lliures de l’imperi, va perdre definitivament el seu valor, i va desaparèixer de l’epigrafia en poc més de 40 anys.

Llistat de nomina.
Cognomen

Que definim com una de les diverses branques familiars o stirp que componen la família extensa. Per exemple, la gens Cornelia incloïa les branques plebees dels Dolabella, Lentuli, Ceteges i Cinnae, però la gens Cornelia també comptava amb les branques patrícies Scipii, Maluginenses i Rufini.

Un exemple d’això seria el cas de Gneus Cornelius Scipio, i del seu parent Publius Cornelius Scipio Nasica (que vol dir “nas punxegut”), membre de la “casa” Nasica, dins la stirp Scipio, de la gens Cornelia.

Molts historiadors creuen que els cognomina nasqueren com a sobrenom degut a algun tret físic peculiar o personal, alguns cops com a elogi i d’altres com a burla: Albus, Barbatus, Cincinnatus, Claudus, Longus (blanc, barbut, arrissat, coix, llarg). Altres cops devia fer referència a la personalitat: Benignus, Cato, Severus (benigne, astut, sever); o a l’origen: Gallus, Tuscus (gal, etrusc). Generació rere generació perdien tota justificació, igual que els praenomina.

Des del segle I d.C., els ciutadans adoptaran l’ús del cognomen a imitació de les famílies patrícies, i lentament va perdre el seu sentit inicial i només tenia un ús vocatiu.

La veritat és que els especialistes no es posen d’acord en com diferenciar gens de stirps. Alguns diuen que la stirps era només la família dels agnats (parent en línia exclusivament masculina) o potser la stirps agrupava només els que podien demostrar un grau directe de descendència i la gens, com a família extensa, eren els que no podien demostrar-ho. Potser la gens va derivar de les antigues decuriae, que unien famílies amb vincles polítics.

En solemnitat i en ocasions especials, davant el cognomen podem trobar també els praenomina del pare, de l’avi, del besavi i, fins i tot, la tribu, encara que potser resulta més habitual trobar la tribu entre el nomen i el cognomen.

Ad nomen o cognomen ex virtute era un sobrenom distintiu honorífic individual que s’afegia al final, com és el cas de Publius Cornelius Scipio Africanus per haver aconseguit la victòria a l’Àfrica. Altres ad nomen van ser Macedonicus o Augustus. No sabem si aquest honor era hereditari, potser només hi tenia dret el primogènit.



Llistat de cognomina i la seva traducció.

 Conclusions i errors.

Un sistema tan complicat era mal interpretat i mal aplicat. De fet, en moltes ocasions durant l’imperi la reglamentació no fou aplicada; trobem praenomina com a nomina; inscripció de dos o més nomina o cognomina, no aplicats a tots els germans de la mateixa família, com el cas dels fills de Marcus Annius Seneca; Marcus Annius Novato, Lucius Annius Seneca i Lucius Annius Mela, respectivament. Fins i tot en llistes consulars trobem el mateix nom ordenat de maneres diferents. En les adopcions es confonien el nomen amb el cognomen de l’adoptat i en ocasions, fins i tot, feien servir més d’un nomen.

Adopcions.

Quan algú era adoptat, cosa que succeïa sovint per qüestions polítiques, com va ser el cas de Gaius Octavius Turinus, que fou adoptat per Gaius Iulius Caesar quan ja tenia 19 anys, es va seguir la norma establerta. El noi va prendre el tria nomina sencer del nou pater familias, afegint el seu propi nomen amb el sufix –anus. Això succeí l’any 44 a.C., des d’aleshores fou anomenat Gaius Iulius Caesar Octavianus, fins que va ser nomenat emperador l’any 27 a.C.

Noms femenins.

No ens ha d’estranyar que, a la antiguitat romana, tot el que hem explicat fins ara només fos aplicable als homes. Per començar, rebien el nom als 8 dies del seu naixement (recordem que pels nois era als 9 dies). Fins l’època de l’imperi, les noies eren anomenades només pel nom del seu pare en femení (Gaia, Publia). A inicis del segle primer es generalitza l’ús del nom de la gens situat davant l’antic praenomen, però finalment s’imposa la fórmula de formar els noms femenins només amb el nomen (en femení) i cognomen del pare, perdent així el praenomen.

Tullia Ciceronis fou la filla de Marcus Tullius Cicero.

Molt pocs són els praenomina femenins que trobem, i mai són abreujats. El més habitual era l’ús d’adjectius com Maior, Maxima o Minor, i els numerals Secunda, Tercia, etc.

En dones solteres arribem a trobar el nomen de la mare rere el del pare. A la dona casada cum manu es podia aplicar la norma de canvi de nom pròpia d’una adopció. En altres formes de matrimoni, la dona arribava a conservar el nom de soltera.







diumenge, 15 de gener de 2017

La llengua dels dentistes.

Són diversos els camps semàntics que podríem tractar per reclamar la importància que es mereix l’etimologia. Podríem parlar de dinosaures, però una de les intencions d’aquest blog és buscar la continuïtat històrica, per tant no hi ha gaire espai per parlar de criatures extingides. D’altra banda, no n’hi ha gaires temes tan quotidians com una visita al dentista.

La idea per començar aquestes línies m’arribà durant una revisió dental. Per moltes vegades que hagi estat en un dentista, cada cop sembla més una experiència extraterrestre. La tecnologia al seu servei es troba cada cop més i més desenvolupada: butaques que gairebé es mouen soles, radiografies instantànies computeritzades i pantalles d’ordinador són només el més visible. Si amb això no n’hi ha prou per pensar que t’ha abduït el Sr. Spock, els especialistes amb la boca tapada sembla que parlin Klingon... O això semblarà a qui no tingui cap noció de grec o de llatí. No ens ha de sorprendre que en el lèxic dels dentistes no hi hagi cap mot que comenci amb les lletres J, K, W, Y, Z, ja que no eren pròpies de cap d’aquestes llengües mortes.

De fet, molts de nosaltres hem patit odontàlgia (mal de dents o de queixals), una exodòncia (extracció dental) o cariogènesis (allò que fomenta les càries) i no ho havíem dit mai així. Efectivament, és un idioma diferent del que es parla a les consultes mèdiques, però avui donarem algunes pistes per no perdre’ns en aquest univers.

És evident que gran part del lèxic mèdic és d’arrels clàssiques, de fet, la ciència que tractem avui gaudeix de denominació pròpia tant en llatí com en grec; al professional que cuida de la nostra boca el podem anomenar dentista (de l’arrel llatina dens, dentis i la terminació –ista que designa un professional o especialista) o també odontòleg (odontos en grec vol dir dent i logos significa estudi). Literalment, un seria l’especialista de les dents i l’altre l’estudiós de les dents. Des d’aquest plantejament vegem, per començar, alguns derivats.

Del llatí dens, dentis, tindríem, òbviament, dent; dentició o conjunt de dents naturals (-ció, acció i efecte); dentífric (fricare, fregar o restregar); dentina o part dura de la dent coberta d’esmalt a la corona i de ciment a l’arrel (-ina, substància). També del llatí ens ha arribat la paraula àpex o extrem de l’arrel de la dent; àpextomia, extirpació de la punta de l’arrel d’una dent a través de la geniva (–tomia, extirpació). Halitosi també ve del llatí halitus ("alè"), i el sufix del grec antic (-sis), que indica procés.



Però hem d’anar amb compte: algunes paraules ens poden enganyar, com cementum, terme absolutament actual que defineix l’estructura molt fina, semblant a l’os, que cobreix l’arrel i la fixa a l’os. Recordem que el ciment era anomenat opus caemencitium pels antics romans.

Del mot grec odonto podem començar amb odontologia (estudi de les dents i malalties associades); anodòncia o absència congènita de dents (an- absència en grec); hipodòncia o absència innata d’una o més dents (hipo-, menys); endodòncia: tractament de l’arrel i del nervi de la dent (endo, interior); ortodòncia: alineació o correcció de les dents desalineades o mandíbules mitjançant  correctores dentals o cirurgia (orthos, rectes o ordenats). De fet, és un tipus d’ortopèdia (paideia significa educació o formació); prostodòncia o pròtesi dental, reemplaçar les dents perdudes amb materials artificials, como un pont o una dentadura postissa. La llista pot ser interminable, però n’assenyalem ràpidament alguns més:

Macrodòncia: tenir dents que són més grans del que és normal, i microdòncia el contrari.
Microglosia: menudesa de la llengua (glosia, llengua).
Però del grec també ens arriba bruxisme; carrisquejar o serrar les dents de manera involuntària (brycho significa mossegar).
Però l’estrella de la festa, el mot que va inspirar aquest article, és:

ORTOPANTOMOGRAFIA
Terme tècnic composat de mots grecs i llatins:

ORTO: Ordre.
PAN: Tot.
TOMO: Per parts.
GRAFIA: Imatge.

Nom específic de l’exploració radiogràfica de tota la cavitat bucal i estructures properes. Els terraqüis podríem dir-ne “imatge completa de tota la boca”.


Però, com dèiem en començar, la ciència odontològica avança ràpidament, molts tractaments i moltes tècniques actuals es defineixen amb mots anglosaxons. És fàcil adonar-se que això és conseqüència de la creixent presència de la llengua anglesa en la nostra societat, i no es deu pas a la incapacitat de les llengües clàssiques de respondre a aquesta necessitat.

A continuació, alguns exemples:

Bleaching  o emblanquiment: tècnica per decolorar una dent tacada.
Inlay o incrustació: restauració fabricada en laboratori per reomplir una cavitat i que s’adhereix a la dent. Les incrustacions generalment són d’or o de porcellana.
Stripping dental o reducció interproximal (IPR): és un procediment utilitzat en els tractaments d'ortodòncia que consisteix en la reducció de l'amplada de les dents. És un procediment molt conservador que permet solucionar problemes, principalment d'espai, durant el tractament ortodòntic.
Bonding: Aplicació d’una resina a una dent para canviar la seva forma i/o el seu color. Bonding també pot referir-se a una tècnica d’adhesió a les dents per aparells ortodòntics o algunes pròtesis parcials fixes.

dijous, 12 de gener de 2017

Passió per la pilota

Pilota de l'Antic Egipte (de la mida d'una taronja).
Els jocs de pilota sempre han tingut molt d'èxit, perquè permeten jugar en grups per equips, fomentant la cooperació i la rivalitat, una forma de socialització estesa per totes les cultures del planeta, que permet el prestigi individual dins del grup o el prestigi social del grup. Però, sobretot, permeten passar una bona estona. La mida de la pilota dependrà del joc, però sempre es busca un joc ràpid, dinàmic, lleuger... En poques paraules: la diversió. Amb aquest objectiu, no ens ha d'estranyar trobar pilotes inflades d'aire ja a l'antiga Roma.

Al món romà coneixem diversos noms de jocs, encara que no tenim gaire clares les característiques o regles de cadascun d'ells, però sí que sabem que Juli Cèsar, August i Marc Aureli van ser alguns dels grans personatges als quals els encantava córrer i saltar amb una pilota a les mans.

Plini el Vell els anomenava pilae lusoriae (“diversions de pilota"), i parla de quatre tipus diferents de pilota. Pel que sembla, doncs, podríem parlar de quatre tipus diferents de joc.

Amb una pilota petita i dura es podia jugar a la pila trigonica, on tres jugadors disposats en triangle, posició que no podien abandonar, es passaven la pilota sense que aquesta pogués tocar terra. Els antics aplegapilotes eren esclaus, que les guardaven en caixes o bosses.

Pintura mural segle II. Columbari Via Portuense.
La pila paganica era més grossa però de factura molt elaborada, amb un nucli de plomes cobert amb llana i d'una pell molt fina. Així doncs, era lleugera i tova.

Fris d'Atenes
L'harpastum era una pilota un xic més gran, amb la qual es jugava a una mena de rugbi, on dos equips es disputaven la pilota amb mans i peus per marcar punt en arribar, suposadament, a l'altre extrem del sector del camp del contrincant. Sembla que la pilota havia de botar amb força contra el terra per fer soroll, potser per marcar un punt i animar els espectadors.


La pilota més gran de totes era la follis, de pell inflada d'aire, també devia ser la pilota més tova de totes. Si la penjaven d'un cordill i l'anomenaven follis pugliatoris, la pilota dels lluitadors (potser seria similar a la pera utilitzada en els actuals entrenaments de boxa).


Generalment pensem que les pilae paganicae, trigonicae i folles es feien servir en jocs bàsicament aeris, on es pretenia que la pilota no toqués terra.

Villa del Casale. s.III.
Però no calia anar a les termes per jugar a pilota. Els més petits i els joves jugaven al fòrum de vegades, amb un reticulus (una mena de raqueta) segurament per no fer-se mal a les mans. Amb el temps, els jocs van esdevenir tan exitosos que les termes, com la de Caracalla o Trajà, comptaven amb camps propis. Les sphaeristeriae, i fins i tot moltes villae del bo i millor de l'imperi, també tenien camps propis, ja que era un esbarjo recomanat per a totes les edats pels metges del moment. Els equips d'exhibició, com els Harlem Globetrotters, també existien a l'antiguitat: eren professionals del joc i de l'espectacle que pretenien enriquir-se a les termes públiques més luxoses de Roma capital.







dijous, 29 de desembre de 2016

Com va arribar el sucre a Roma.

Molta gent sap que alguns productes orientals, com la seda, entraven als circuits comercials de l’antiga Roma ja des del s III a.C. (de fet, voldrem desenvolupar aquest tema en els propers articles). Avui parlarem d’un tresor exòtic pràcticament desconegut a la Mediterrània antiga; un tresor que ara anomenem sucre.

Els xinesos de la regió de Kuang Tong defensen que són els pares del sucre processat, però les seves pròpies fonts els traeixen: Sukung, en la seva història natural (escrita el segle VIII d.C.) assegura que “l’emperador Tai-Hung va enviar treballadors perquè aprenguessin l’art de la fabricació del sucre a Lyu (Índia) i sobretot a Mo Ki To (Bengala)”. Així, queda ben palès que aquesta enorme canya és originària de l’Orient més llunyà, i cal fer saber també que les llegendes més antigues de la vida de Buda i els textos del Ramayana ( 1.200 a.C.) ja mencionen aquesta canya i les seves característiques dolces.


Aquesta planta gramínia va arribar a l’Orient Pròxim de la mà de Darius el Persa després de les seves campanyes a la vall de l’Indus. Pel que sembla, ja la conreaven i exportaven com “la canya que dóna mel sense necessitat d’abelles”. Va ser la conquesta assíria la que va difondre el seu conreu al creixent fèrtil i més enllà, arribant a les àrees del Mar Negre, el Golf Pèrsic o el Nord d’Àfrica. El sucre era molt car i valuós perquè fenicis, egipcis, grecs i romans el consideraven medicinal. També podia viatjar com a suc, i la “canya dolça” (com l’anomena la Bíblia) no va deixar de transportar-se a lloms de les caravanes orientals.

Al món clàssic, Teofrast només coneix aquest suc per tercers. Per això, en els seus tractats parla de “tres tipus de mel: la de flors, la de rosada i la que flueix per la canya”. Fins i tot el els expedicionaris que acompanyaven Alexandre el Gran devien conèixer el sucre quan van descendre pel riu Indus, segurament en aquest format líquid. Estem parlant de suc de canya evaporat per cocció i, de fet, tenint en compte el clima i el temps de transport, la substància esdevindria espessa per la dessecació natural, i acabaria fermentant.

El segle I a.C., Dioscòrides Pedaci escriu sobre “una mena de mel sòlida anomenada saccharon que es pot trobar a les canyes de l’Índia i de l’afortunada Aràbia. Sembla una sal, per la seva consistència i cruix en mastegar-la”. També assegura que és bona per l’estómac, la bufeta i els ronyons. Plini el Vell, Estrabó, Sèneca, Lucà i Galè de Pèrgam també parlen del saccharon o saccharum que, per cert, és una deformació del terme sànscrit sarkara. Plini només comenta que és d’ús medicinal, Discòrides i Galè asseguren que “es paga a preu d’or”. El segle II d.C., Luci Terenci Varró, a la De re rústica, és el primer de descriure la planta.

Durant segles, per als europeus el sucre només fou un medicament valuós o un luxe excèntric per als més poderosos, arribat en caravanes més enllà dels deserts i arribat a Occident només mitjançant els principals ports del Mediterrani oriental.


Quique bibunt tenera dolces ab harundine succos
(Els que beuen els sucs dolços d’una dèbil canya)
MARC ANNEU LUCÀ, Farsalia (III, 237).

(Quan parla de les gents del Ganges)