dijous, 29 de desembre de 2016

Com va arribar el sucre a Roma.

Molta gent sap que alguns productes orientals, com la seda, entraven als circuits comercials de l’antiga Roma ja des del s III a.C. (de fet, voldrem desenvolupar aquest tema en els propers articles). Avui parlarem d’un tresor exòtic pràcticament desconegut a la Mediterrània antiga; un tresor que ara anomenem sucre.

Els xinesos de la regió de Kuang Tong defensen que són els pares del sucre processat, però les seves pròpies fonts els traeixen: Sukung, en la seva història natural (escrita el segle VIII d.C.) assegura que “l’emperador Tai-Hung va enviar treballadors perquè aprenguessin l’art de la fabricació del sucre a Lyu (Índia) i sobretot a Mo Ki To (Bengala)”. Així, queda ben palès que aquesta enorme canya és originària de l’Orient més llunyà, i cal fer saber també que les llegendes més antigues de la vida de Buda i els textos del Ramayana ( 1.200 a.C.) ja mencionen aquesta canya i les seves característiques dolces.


Aquesta planta gramínia va arribar a l’Orient Pròxim de la mà de Darius el Persa després de les seves campanyes a la vall de l’Indus. Pel que sembla, ja la conreaven i exportaven com “la canya que dóna mel sense necessitat d’abelles”. Va ser la conquesta assíria la que va difondre el seu conreu al creixent fèrtil i més enllà, arribant a les àrees del Mar Negre, el Golf Pèrsic o el Nord d’Àfrica. El sucre era molt car i valuós perquè fenicis, egipcis, grecs i romans el consideraven medicinal. També podia viatjar com a suc, i la “canya dolça” (com l’anomena la Bíblia) no va deixar de transportar-se a lloms de les caravanes orientals.

Al món clàssic, Teofrast només coneix aquest suc per tercers. Per això, en els seus tractats parla de “tres tipus de mel: la de flors, la de rosada i la que flueix per la canya”. Fins i tot el els expedicionaris que acompanyaven Alexandre el Gran devien conèixer el sucre quan van descendre pel riu Indus, segurament en aquest format líquid. Estem parlant de suc de canya evaporat per cocció i, de fet, tenint en compte el clima i el temps de transport, la substància esdevindria espessa per la dessecació natural, i acabaria fermentant.

El segle I a.C., Dioscòrides Pedaci escriu sobre “una mena de mel sòlida anomenada saccharon que es pot trobar a les canyes de l’Índia i de l’afortunada Aràbia. Sembla una sal, per la seva consistència i cruix en mastegar-la”. També assegura que és bona per l’estómac, la bufeta i els ronyons. Plini el Vell, Estrabó, Sèneca, Lucà i Galè de Pèrgam també parlen del saccharon o saccharum que, per cert, és una deformació del terme sànscrit sarkara. Plini només comenta que és d’ús medicinal, Discòrides i Galè asseguren que “es paga a preu d’or”. El segle II d.C., Luci Terenci Varró, a la De re rústica, és el primer de descriure la planta.

Durant segles, per als europeus el sucre només fou un medicament valuós o un luxe excèntric per als més poderosos, arribat en caravanes més enllà dels deserts i arribat a Occident només mitjançant els principals ports del Mediterrani oriental.


Quique bibunt tenera dolces ab harundine succos
(Els que beuen els sucs dolços d’una dèbil canya)
MARC ANNEU LUCÀ, Farsalia (III, 237).

(Quan parla de les gents del Ganges)




2 comentaris: