diumenge, 16 de febrer de 2014

Màgia quotidiana

En el món romà, la màgia i la superstició formaven part de la realitat, perquè la realitat d’aquella època era concebuda com una cosa tant física com espiritual. Tot tenia un esperit diví, una “presència”, que és el significat de numen, numina en plural. Tot el que és fruit de la natura mereix respecte o prudència, ja que les forces de la natura encara ens resulten en gran part desconegudes. Les ofrenes i la màgia, com la sortida del sol, formaven part de la seva existència.
Allò impossible i allò desitjable eren motius de treball, d’esforç, de màgia i d’ofrenes desitjables. El factor X, com ara l'anomenem, no existia: era voluntat o desídia de les divinitats.

Oscillum

   Eren “amulets” de la casa romana. El seu nom procedeix del grec os, que vol dir “boca”. Aquestes “boques” màgicament protegien les obertures de les cases. Per les portes entrava de tot; coses bones i dolentes. Els antics romans foragitaven el mal d’ull, les malalties i moltes altres coses amb aquestes peces. La seva decoració tenia una funció protectora amb dofins, per exemple; criatures que protegeixen mariners, ports i ciutats costaneres, però també amb motius relacionats amb el déu Bacus (déu de l'exaltació de la vida) com màscares teatrals. Aquest concepte devia anar reforçat pel moviment oscil·lant de la mateixa peça, que podia ser metàl·lica, de fusta o de pedra.

Tintinabula

Eren campanetes metàl·liques que es penjaven sobretot a les finestres. El seu so espantava les forces negatives, reals o imaginàries, que podien entrar a les cases per aquestes obertures. A vegades el seu poder es reforçava combinant-les amb fascinus. Aquestes campanetes també s’han trobat al canell de nens enterrats, hem de considerar doncs que ja en vida protegien els infants, precisament per com n’estaven, d’exposats a les malalties (el 50% dels nens morien abans del 5 anys).


Fascinus

Aquest era un altre amulet apotropaic, que allunya el mal o atrau el bé. La seva forma de falus ens transmet els valors positius de la fertilitat com element de riquesa i font de benestar, prosperitat i felicitat. Generalment es defensa que era un amulet masculí, encara que el que està ben clar era com n’estava, de difós, per totes les ciutats romanes. El trobem com a penjoll, com a decoració de parets, i en bronze penjant a les finestres, junt amb les tintinabula. És famosa la inscripció pompeiana que resa HIC HABITAT FELICITAS, “aquí viu la felicitat”. No cal dir res més.


Lunula

Era un amulet considerat habitualment femení, perquè relaciona el període de les dones i la seva fertilitat amb les fases de la lluna. D’altra banda, la dona sempre va ser considerada més propera a les forces ocultes de la natura, i la lluna era una d’elles. La lluna és la còmplice de la nit, companya de les bruixes.

La lunula era un atribut de la deessa Diana, deessa dels espais salvatges, figura perillosa del bosc, i el seu caràcter bèl·lic féu que la lunula acabés decorant moltes armes dels romans.


Làmpada d’oli

Les làmpades d’oli eren una ofrena funerària molt habitual, perquè la seva funció era la de donar llum i escalfor al difunt en l’Hades, l’espai ombrívol i tenebrós de l’altra existència. A l’Hades, l'ànima vagava gairebé com un fantasma esperant el record de les seves famílies i les ofrenes rituals. Si no les rebien, podien enyorar els plaers de la vida i mostrar-se com a fantasmes. Per tant, es desitjava el millor per als difunts, com també demostren aquelles esteles que resen en llatí: SIT TIBI TERRA LEVIS, “que la terra et sigui lleu”.


Aquesta làmpada estava decorada amb la figura de la deessa egípcia de la màgia, Isis, venerada a tot l’Imperi, com demostren els temples trobats a Pompeia o a Maguncia (Alemanya). Els romans sentien gran respecte per la màgia i els mags d’Egipte i de Mesopotàmia, a qui consideraven les màximes autoritats en la matèria. Recordem que la màgia d’Isis va fer ressuscitar el déu Osiris dels Morts.


Faves negres

Les faves eren considerades un símbol de la discòrdia, per la seva forma totalment asimètrica, al mateix temps que en deien que creixien alimentades per la sang dels morts enterrats sota terra. Per tant, no ens ha d’estranyar que fossin utilitzades en un dels conjurs més conegut de l’antiga Roma, que exorcitzava precisament la casa d’esperits durant les lemuria, el dia 9 de maig.

Enmig de la completa foscor de la nit, cada pare de família s'aixecava ple d'espant, marxava dins de la casa amb els peus nus a les fosques per totes les habitacions, fent una mica de soroll amb la mà per espantar les ombres que s’amagaven en llocs silenciosos, es rentava les mans i  escopia les faves negres que s'havia posat a la boca pronunciant en veu baixa aquestes paraules: "jo em quedo i la meva família amb aquestes faves". Repetia la fórmula nou vegades sense mirar cap enrere. Passat un instant de silenci, el romà cridava en veu alta colpint un got de bronze: "Manes dels meus avantpassats, lèmurs, déus dels inferns, sortiu d'aquesta casa", en aquest moment s'encenien tots els llums i acabava la cerimònia.





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada