dijous, 21 d’abril de 2016

Una setmana entre Asgard i l’Olimp; Etimologies curioses.


Segurament us sorprendrà una entrada sobre etimologia i mitologia víking a un blog de cultura clàssica: és normal. Els víkings no eren medievals? No eren propis del països nòrdics (Noruega, Dinamarca i Suècia)? Sí, és ben cert, però tots els entesos en cultura víking estan d’acord en que el seu origen es deu a la cultura germànica, de la qual la primera font documental es l’obra Germània, de l’autor llatí Tàcit.

La cultura víking arribarà a Europa amb els dragons de les proes dels seus temuts skiplang (el terme drakkar és incorrecte) i van començar a escriure la seva història amb destrals a l’Anglaterra de l’any 793. Però qui eren? Doncs eren descendents de les antigues migracions indoeuropees i una cultura en plena formació al començar la primera Edat del Ferro, al voltant del 500 a.C. No ens ha de sorprendre doncs certa similituds culturals amb altres pobles, inclosos els itàlics.

La romanització no va arribar als països nòrdics i el cristianisme hi va arribar “de miracle” després de les primeres ràtzies del s VIII. Des de aleshores el poble víking ha estat un poble desconegut, ignorat, durant segles, per molts més llegendari que real. Considerats com a bèsties destructores incapaces de navegar fins Nord Amèrica, encara que les primeres evidencies arqueològiques son de 1960. De fet els víkings també es van expandir cap al continent europeu creant Kievan Rus, una important federació de tribus eslaves.

En aquestes línies volem donar un exemple de contacte e interacció entre cultures, més enllà de la dominació militar o política de l’imperi romà. També com a exemple de la difusió de aquests contactes mitjançant un tema tan aparentment senzill i comú, com el nom dels dies de la setmana.

La denominació dels dies de la setmana a Germània, i més tard als països nòrdics, respon a una mentalitat llatina. Son els noms que encara s’utilitzen ara, que s’escriuen ara, però que els antics germànics no sabien escriure, que provablement només escrivien els llatins que es volien fer entendre amb aquells bàrbars. Aquest és un dels poders de la paraula escrita, imposar-se i perdurar.

Wodan o Wotan en alemany, era Odin en llengua nòrdica, com a ”Pare de tots” de la mitologia víking era imaginat com un vell de barba blanca. Seria fàcil pensar que els antics romans el van associar amb la figura de Júpiter “pare de deus i homes”, més quan tots dos van vèncer una titanomàquia per establir la realitat del món físic. En canvi no va ser així.


 Hermes. Ceràmica ática, 470-460 a.n.e.
Museum of Fine Arts, Boston.
Sembla ser que el Wodan més antic era un deu de la mort, no l’únic, no entrarem en detall. Però tampoc ens estranya pensant que era el Senyor del Valhalla, el paradís dels prínceps guerrers morts en batalla. Els romans del segle I van relacionar Wodan amb Mercuri, perquè aquest darrer era la divinitat dels viatges i camins i com a tal acompanyava les ànimes dels difunt al més enllà. De fet més endavant en la mitologia nòrdica seran les Valquíries les que faran aquesta tasca. Altres similituds hi ha en la seva representació: ambdós portaven barrets d’ala ample. Mercuri duia un bastó i Wodan una llança. La diferencia residia en que el deu germànic escollia les ànimes dels veritables guerrers per dur-los al paradís, Mercuri no decidia res, nomes era un acompanyant. Per cert, l’Odin medieval encara era anomenat “Déu dels morts” o “Pare dels morts”.

Actor de 1916
L’estrany sincretisme germànic-llatí, per anomenar-lo d’alguna manera, va portar a que en el món germànic el dia de mercuri (dimecres al món mediterrani), fos anomenat el dia de Wodan amb les funcions de Mercuri; wodanaz i desprès wednesday en anglès, woensdag en neerlandès son els casos en que es manté part del nom del deu germànic.

Al món romà dimarts es el dia de Mart déu de la guerra (Martis dies), al món germànic el déu guerrer més conegut es Thor, però un altra cop les semblances enganyen, Tiwaz es la divinitat guerrera més antiga que desprès es va convertit en Tyr, es una figura tan antiga com desconeguda per nosaltres. En aquest cas el dimarts o dia de Mart al món germànic, es va convertir en el Tuesday anglés o el Tysdagr danés.

Thor es el déu més simple, en tots els sentits, es un brètol i el seu nom es tradueix com “tró”. Atribut també de Júpiter al Mediterrani. Per això a l’Anglaterra dels normands (“homes del nord”, antiga forma per anomenar als víkings) el dijous, el dies iovis  o dia de Júpiter, es va denominar Thursday. A la antiga Germània Thor era anomenat Donar, així el iovis llatí, va donar pas al Donnerstag actual alemany. Ambdós deus se'ls ha consagrat el roure, possiblement per ser l’arbre que atrau els llamps segons les tradicions antigues. També tots dos tenen un fort paper en els juraments i assemblees, i òbviament tots dos porten un element de poder a la mà, sigui el llamp directament o mjolnir el famós martell “generador elèctric”.

Fragment del text de Germania de Publi Corneli Tàcit.

Venus i Freiyja es van trobar un altra dia de la setmana. Freyja, o Freya, es una de les grans deesses germàniques. Però la majoria de les seves històries van ésser enregistrades després de la cristianització medieval, veritablement es un personatge bastant desconegut. Als Eddas, Freyja es descrita com a deessa de l’amor, la bellesa i la fertilitat, exactament igual que Venus, també les dues estaven relacionades amb la primavera. No cal afegir res més per entendre perquè el cinquè dia de la nostra setmana, divendres (antic veneris dies) al món germànic i anglosaxó es anomenat actualment Friday. La diferència és que Freyja, tenia un reflex similar a la antiga Ishtar mesopotàmica com a deessa de l’amor, però també de la fúria i la mort. Els Eddas mencionen que Freyja acollia les ànimes dels soldats morts en combat al seu palau Fólkvangr

Loki va arribar al dissabte en temps de la cristiandat. El deu trapella i dels embolics també va patir l’arribada del cristianisme com la resta, però va passar a ser identificat directament amb el maligne, com a tal va ser associat a l’antic Saturn caníbal de la mitologia clàssica, també  relacionat amb la màgia. Com que al nord el darrer dia de la setmana estava consagrat a Loki, Laugardag, aquest cop es va relacionar el nom de Saturn i potser també amb el de Sataere, una de les moltes  personificacions de Loki. Així Saturday segueix sent, indirectament, el dia de Loki, que per cert era més una divinitat renovadora que merament destructiva.

El mot dilluns es veu clarament que procedeix del lunae dies llatí, en anglès Moonday? Resulta que Màni, vol dir lluna en nòrdic antic que per cert a aquelles latituds era una divinitat masculina (el sol era femenina). Màni apareix a totes les tradicions orals més antigues recopilades pel gran poeta Snorri Sturluson, autor de les principals fonts de documentació del món víking.


Sunday es el dia del sol, perquè era el dia consagrat a la deessa Sunna, germana de Màni. Com Apol·lo conduïa un carro pel cel. La diferencia es que ella era una personificació de l’astre que fugia del llop Fenrir que pretenia engolir-la i Sunna no desprenia llum sinó que aquesta venia de les crins dels seus cavalls. Quan l’últim dia de la setmana va canviar de funció i de nom, el solis dies va passar a ser el dia de descans religiós del cristianisme. El dominus dei va esdevenir diumenge a Catalunya, domenica a Itàlia, duminica a Romania... Al nord on la cristianització es va endarrerir molt més es va mantenir una forma molt més similar a l’antiga.



BIBLIOGRAFIA



1 comentari:

  1. Mittwoch en alemany sembla més que vol dir meitat de setmana

    ResponElimina