dijous, 10 de març de 2016

Espionatge militar a les guerres púniques.


Comencem especificant que, en aquest article, com diu el seu títol, no tractarem les xarxes d’espionatge privat, que generalment corresponien a la xarxa social de parentela i contactes dels grans personatges.

Si bé sembla que l’espionatge és tan vell com la guerra, també sembla que la mentalitat romana concebia aquestes tasques com una mena de deslleialtat vers les divinitats. La seva concepció de la guerra (recordem per exemple que hi havia tot un ritual complex només per declarar la guerra) no era amiga de la nocturnitat, ni l’espionatge. De fet, a Titus Livi i Polibi (pot ser que el primer copies al segon) els faltà poc per escandalitzar-se quan parlaven de les disfresses dels cartaginesos i de la “púnica lleialtat” que els permetia trair els seus aliats quan simplement els convenia. Però aquests plantejaments canviaren amb la guerra Annibàlica.

L’únic relat d’espionatge que tenim dins els món romà anterior a la invasió cartaginesa és narrat per Titus Livi i Sext Juli Frontí. Ambdós expliquen que, durant la guerra de Roma contra Veyes, Quint Fabi Màxim envià el seu germà Cesó Fabi Vibulà, que dominava la llengua etrusca, disfressat al bosc de Cimini (actual província de Viterbo) a recopilar la informació que va fer possible l’èxit de la guerra.

Durant la segona guerra púnica, la intel·ligència militar d’Anníbal va impactar tant als romans com la seva astúcia. S’explicava que tenia espies als campaments i, fins i tot, a Roma. Corria el rumor que els espies cartaginesos es podien reconèixer gràcies a gestos secrets. De fet, coneixem el càstig per espionatge gràcies al pobre desgraciat al qual se li van amputar les dues mans. Anníbal era bastant exigent amb els seus espies: va crucificar-ne un perquè el va obligar a fer una gran volta al confondre Casinum amb Casilinum.



Publi Corneli Escipió Africà no va trigar gaire a aprendre de l’astut cartaginès. Al 206 a. C. va enviar una delegació de emissarii, que generalment ja eren observats com a espies, al rei númida Sifax. Entre els esclaus de la delegació hi havia en realitat alguns centurions, disfressats per a recórrer i estudiar l’enemic. Luci Estatori, a vegades també esmentat com Quint Estatori, era un d’ells.

Luci Estatori, el 213 a. C. i sota les ordres de Gneu i Publi Corneli Escipió, havia ensinistrat la infanteria lleugera númida, ara però feia d’espia al campament de Sifax. Quan va córrer el risc d’ésser reconegut va ser fuetejat públicament com un esclau per eliminar sospites. Aquest càstig no s’aplicava mai a un ciutadà romà i, per tant, tampoc a un soldat. De fet, estem veient com els espies del món romà són sempre gent de confiança amb estatus.

Però no tots els personatges que recollien informació militar tenien tant glamur, ja que moure milers i milers d’homes en una campanya militar obligava a conèixer el territori i els seus recursos. Dins el castra peregrina o exèrcit en campanya trobaríem els exploratorii (exploradors), els frumentarii o precursors que s’encarregaven d’aconseguir avitualles i els especulatorii, aquests sí  que serien el que entenem ara per espies, els infiltrats en territori enemic. Com no, sempre s’agraïa la informació proporcionada després d’un pagament a indices o delatores, encara que si eren de condició esclava generalment eren recompensats, si ho valien, amb la llibertat.


Després d’aquest gran conflicte ni Roma ni la guerra tornarien a ser com abans, el mateix Escipió Africà realitzaria atacs nocturns amb traïdoria. Juli Cèsar crearia codis secrets per enviar missatges i pintaria els vaixells de negre per travessar el canal de la Mànega de nit i atacar Britannia. August crearia el cursus publicus, primer sistema de correu d’alta velocitat a cavall, que va permetre que tota la informació estratègica interessant li arribés ràpidament ben custodiada o codificada.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada