dijous, 5 de novembre de 2015

Els esclaus domèstics: Gramàtics d'Alexandria, pastors d'Il·líria...


Avui parlarem dels esclaus més documentats a les fonts, els de les llars romanes. De fet, una domus o vila luxosa podia arribar a comptar amb 400 esclaus, segons el que ens diu l’historiador Tàcit. En aquests casos s’organitzaven en quadrilles de 10 persones (decuriae) per zones de la casa o tasques concretes: atendre els convidats o membres de la família, la cuina, l’atri, etc.
Resulta curiós saber que ja existien els estereotips per definir les gents d’altres cultures o nacions. Els romans, com a poble dominador i superior a qualsevol poble estranger o bàrbar, com en deien ells, ho convertiren en una mena de catàleg d’habilitats a explotar segons la procedència.

Procedència
Habilitat o ús
Cirene
Els millors esclaus domèstics
Grècia
Mestres, comptables, secretaris, nois i noies bells pel servei de banquets
Epir/ Il·liria
pastors
Capadòcia
Treballadors resistents i soferts
Egipte
Negres. Tenir negres esclaus era senyal de riquesa i prestigi. El primer va arribar a Roma el s. I d.C.
Numídia
Velocistes i missatgers
Alexandria
Gramàtics (professors)
Dàcia
Esclaus díscols i problemàtics, però força barats en època de Trajà

Com sempre, l’especialització era cara i els esclaus estrangers eren força valorats al mercat, cosa que l’Estat va detectar, i va gravar la venda d’esclaus d’origen forà amb un impost especial.
Però tornem dins d’una domus. Allí hi trobaríem, per exemple, l’ostiarius o ianitor, el vigilant de la porta principal, una mena de gos guardià que protegia de la vista dels miserables del carrer l’entrada a l’ample atri de les millors cases. De fet, algun ianitor va tenir problemes per fer massa bé la seva feina i no deixar entrar qui hauria d’haver deixat entrar, causant les queixes de l’honorable ciutadà expulsat, agreujat pel tracte d’aquell instrumentum vocale que gairebé no sabia ni parlar llatí.
També hi trobaríem l’atriensis o majordom. De fet, aquesta figura va néixer per realitzar el treball domèstic del pare de família (fer les compres, supervisar la casa i la seva economia). Més endavant es dividí en dues figures, el procurator, dedicat als llibres de comptes, i el dispensator, dedicat als subministres. A mesura que l’imperi s’estenia, també ho feia la riquesa de les seves classes dominants, cada cop més enriquides, i creixia el nombre d’esclaus que formaven el servei dins les cases.
Ornatrix a un mosaic de Cartago.
En aquest context, els cuiners es compraven a preu de cavall de curses. El nomenclator recordava els noms dels convidats al seu amo. Els anteambulatores caminaven davant del seu amo pel carrer com a cos de seguretat, però també per avisar-lo de qualsevol pedra o obstacle del camí. També veuríem l’ornatrix, la perruquera i maquilladora de la domina, que no es lliurava de pessics i punxades si estirava massa els cabells de la senyora. Els nois i noies grecs que atenien els sopars davant dels convidats i que tot sovint els entretenien sexualment en privat si calia.

Com veiem, eren moltíssims els serveis que proporcionaven els esclaus per tal d’assenyalar la vàlua social del seu amo, i ens arriben a recordar algunes odiades monarquies orientals, com la faraònica. El faraó (nom que, segons sembla, significa “senyor de la casa”) comptava amb un esclau dedicat només a portar-li les sandàlies, la qual cosa no només era una tasca, sinó gairebé un títol. Per últim, parlarem dels esclaus i esclaves que exercien la prostitució a les tabernae (habitacions i establiments) que donaven al carrer del mateix edifici de la domus del seu amo.
Tot aquest servei es trobava sota el poder del dominus, qui estava obligat a donar de menjar i beure, de calçar i vestir, a tots els membres de casa seva. Però, en un principi, també tenia dret de vida i de mort damunt tots els membres de la família (avui direm de la casa). Encara que més endavant algunes lleis van protegir els esclaus, no serviren mai de gaire i, quan un esclau deixava de ser útil, solia ser abandonat a l’illa Tiberina (a Roma) o a la muntanya perquè es morís de gana.
Encara que sembli mentida, fugir no era una opció raonable, ja que era pràcticament una condemna a mort;. Un cop fugit, només hi havia dues opcions: anar a l’estranger o fer-se bandoler o pirata. Ser capturat significava, primer, ser marcat o tatuat al front (sembla que amb la lletra “F” de fugitivus) i després veure empitjorades les condicions de vida. La fuga es podia prevenir, així com la captura i la recuperació, amb l’ús del signaculum, una mena de collaret metàl·lic reblonat al coll de l’esclau i que no es podia treure ni per dormir. En ell es gravaven inscripcions com:
TMQF (teneme quia fugio).
Reteniu-me perquè he fugit.
Fugi teneme cum revocaveris me accipis solidum.
He fugit, agafa’m i, quan em tornis a casa, rebràs una moneda d’or (solidus).






Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada