Clar que ni la República ni l'Imperi
Romà no hagueren estat possibles, com la resta de les grans cultures i imperis
de l'antiguitat, sense una nombrosa força esclava. Les paraules clau són
"societats econòmiques esclavistes". Avui parlarem de l’antiga Roma desmentint
la idea aparent i enganyosa que es tractava d’una societat d'un estat del
benestar, on el govern vetlla, o hauria de vetllar, pels seus ciutadans. Parlem
d'un model d'estat que no organitzava cap servei per complir cap dret social,
parlem d’oligarquies dominants i explotadores sense cap respecte ver els altres,
respectables oligarquies ennoblides amb els noms de les famílies romanes més
velles.
És fàcil caure en el reduccionisme
creient que realment el govern, en aquells temps, buscava el benestar de la
seva ciutadania, quan en realitat només buscava la pau social. Mentre les guerres
exteriors enriquien l'imperi, les elits construïen per a la seva població
circs, teatres, banys, fonts, aqüeductes... per tal de mantenir l'equilibri
social, on els rics i poderosos restarien sempre per damunt de la resta,
tristament satisfeta. En realitat era una situació molt similar a la de l'edat
mitjana, on les revoltes vers els senyors feudals eren formes de protesta
contra abusos concrets, però mai no es qüestionava el sistema de govern establert.
Parlem d'un món molt cru, on no
existeix cap mena de solidaritat social, on la misèria i la pobresa només són
motiu d’escarni i d'abús, com ens ensenyen innombrables obres de teatre.
L'empatia i la compassió són un luxe que només es poden permetre les classes
privilegiades; pràcticament no tenen espai on existir en las classes populars, entre
les quals la supervivència és la norma de vida del dia a dia.
 |
| Fotograma d'Espàrtac de Stanley Kubrick (1960) |
No podem comparar l'actual
societat de béns de consum amb l'imperi romà.
Una societat d'aquesta mena només
ha estat possible mitjançant la mecanització i la revolució industrial, quan
els esclaus -substituïts lentament per la maquinària- s'han convertit en
consumidors, però no en classe privilegiada.
En resum, el preu de la mà de
treball esclava sempre ha estat irrisori, això ha permès a les classes benestants
gaudir de serveis i productes únics. Actualment els preus dels productes fets a
mà ens semblen desorbitats comparats amb els preus de venda al públic que suposa
la producció industrial. Per a entendre-ho millor, recordem la definició d’esclau
que donava Cató el Vell, per exemple, com a eina vocal, no com a persona.
Si us sembla fort aquest concepte
de treballador, recordeu les condicions de treball i de
sou de moltes persones de la Xina o de Malàisia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada