dimarts, 22 de setembre de 2015

Seré venut? Algun cop arribaré a ser lliure?


De ben segur que eren preocupacions que constantment corrien pel cap de milers de les eines vocals de l’Imperi romà, els esclaus. Sabem que eren la principal força que movia l’economia però, en aquestes línies, volem entendre les seves vides i els seus pensaments.

Tot i la incertesa que suposaven les preguntes amb les quals hem començat el discurs, hi havia una cosa pitjor que ser esclau: ser pobre (sector social que ja hem tractat en una altra entrada). En el dia a dia, molts miserables sacrificaven la seva llibertat i l’escàs estatus social de ciutadà per tal de no morir de gana.

Als nostres ulls, ens resultaria difícil distingir un esclau d’un home lliure pobre o d’un mercenari (treballador assalariat). Entre tots formaven una gran i diversa amalgama de població empobrida, juntament amb els peregrini (aquells que vivien entre ciutats i no tenien la ciutadania de cap d’elles), els lliberts i els estrangers. Però, sorprenentment, ens passaria el mateix amb les classes benestants, llevat de les oligarquies privilegiades, que comptaven amb signes propis del seu estatus. Ens referim als lliberts i comerciants ben situats, per exemple, però també a alguns esclaus com aquells que podien tenir esclaus, els vicarii, que legalment eren propietat del dominus. Posseir esclaus era molt habitual i, de fet, Horaci -home benestant- deia que a casa s’havien de tenir almenys un parell d’esclaus, i que un cavaller moderat no podia comptar amb menys de 10. Un llibre de comptes d’una casa pompeiana ens mostra les despeses de l’esclau, en una família de dos membres, i també coneixem el famós cas de Pedani Segon que, l’any 61 d.C., posseïa 400 esclaus.

També podem explicar que no es donava el mateix valor a un esclau agrícola que a un esclau domèstic, ja que el segon podia ser personal altament especialitzat (secretaris, mestres, cuiners, metges).

Però tornem a les preguntes de l’inici. Era molt probable que, qui naixia esclau, fos venut en diverses ocasions durant la seva vida, ja que a cada edat estaria destinat a tasques diferents. La pitjor de totes, i tots els autors de l’època hi coincideixen, era el treball a les mines. Diodor Sicul ens diu que deixava els homes “físicament destruïts”.

De fet, els esclaus nascuts a casa (vernae) eren més valorats, ja que als adquirits calia doblegar-los. Recordem que els esclaus eren considerats membres de la casa, per no dir parts de la casa, encara que l’expressió de l’època era que formaven part de la família, tal com ells l’entenien.

Viure com a esclau significava viure sotmès físicament i mentalment als amos, de manera absoluta. L’esclau no tenia identitat pròpia (de fet no podia tenir-ne), ni tampoc tenia una idea del seu propi valor i, en aquesta situació, tota humiliació era possible. Amb aquesta vida denigrada es podia comptar amb un petit sou, amb el qual molts finalment es pagaven la llibertat, llibertat que aconseguirien en data indeterminada a decidir per l’amo, sovint quan aquest morís, tot i que molts cops havia de deixar un dels seus fills com a esclau per cobrir la seva marxa. Aquest petit sou també es feia servir per fer regals a l’amo en ocasions especials, com aniversaris i naixements, per guanyar-se la seva confiança o el seu favor.

Parlem d’una situació psicològica terrible, en la qual el venedor d’esclaus es protegia al mercat fent conèixer als seus compradors si la mercaderia tenia tendències suïcides, estalviant-se així moltes reclamacions.

Així doncs, com entenien les classes benestants els seus esclaus? En gran manera deshumanitzant-los. Eren eines, res mobile, intrumentum vocale.

Com diuen les fonts,

Allò que arruïna l’esclau és la seva pròpia naturalesa maligna, no la crueltat de l’amo

Plini el Jove (Ep. 3.14)

Els autors de l'època diuen que els càstigs corporals són bons, però motiu de preocupació pels desfavorits. Que quan no ploren maleeixen. Que són mentiders, tramposos, lladres i esvalotadors perquè, per tal d’evitar les represàlies dels seus amos, cometen petits actes de resistència anònima. De fet, es tem l’esclau intel·ligent, potser per això és un tema recurrent al teatre.

Quot servi tot hostes

Es tenen tants enemics com esclaus

(Proverbi romà)

Per acabar d’entendre com era concebuda la figura de l’esclau, tres detalls molt gràfics:

  1. En la interpretació dels somnis, el ratolí era sinònim d'esclau.
  2. En les ensenyances d’oradors, encongir-se d’espatlles era un gest servil que calia evitar.
  3. A un esclau no se l’havia de colpejar a les dents, perquè et podies fer mal a les mans.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada