diumenge, 22 de febrer de 2015

Vestimenta i infància

Els nadons nounats eren embolicats amb benes de llana. Aquest era el teixit més suau que podia evitar moltes irritacions, escalfava més i no s’encongia amb la suor. Sabem, per exemple, que el futur emperador Clodius Albinus, del segle II, fou anomenat així perquè la seva pell era tan blanca com les benes que l’embolicaven, però que poc després aquestes foren reemplaçades per altres de roges, com era costum a la família. De fet, el metge Soranus comenta que els dits eren embolicats de 3 en 3 o de 4 en 4 i que els nadons solien mantenir-se en aquestes condicions entre 40 i 60 dies. És fàcil comprendre que d’aquesta manera es protegia també la fragilitat dels seus cossos d’accidents i de malformacions. En els nens, aquest embenat es repartia de manera uniforme i, en les nenes, s’afluixava als malucs. Primer eren embolicats de les extremitats i del tors per separat, i després es col·locaven uns núvols de llana a les aixelles i entre les cames per evitar irritacions. Per acabar, el nadó era embolicat de nou amb benes amples de cap a peus i finalment se li cobria el cap amb una altra peça. També sabem que aquest faixat podia ser reforçat amb cordes. Gradualment s’afluixava l’embenat i s’alliberava la mà dreta perquè guanyés mobilitat i destresa i per a evitar que el nadó fos esquerrà (l’esquerra era la mà impura).


La roba era especialment cara per a les classes populars i els nens podien començar a treballar abans dels 10 anys d’edat, quan a les professions urbanes eren acollits com aprenents i la roba que vestien comptava com a part de la seva remuneració. Pot ser que fins aleshores no tinguessin res per posar-se, ja que la vergonya de la nuesa era entesa d’una altra manera al món romà. Fa 2000 anys era senyal de manca de respecte veure la gent de més edat despullada. Així doncs, els més petits no ofenien ningú amb la seva nuesa. De fet, les primeres túniques que portaven aquestes criatures eren especialment llargues perquè així es podrien fer servir durant l’estirada normal de d’adolescència, només calia recollir-les cada cop menys sota el cinturó.




Per altra banda, no hi havia una gran diferència entre el vestit dels més menuts i el dels adults, llevat de l’ús de la toga (entre les classes benestants), en ocasions comptadíssimes.
En el cas dels nois, es vestia la toga praetexta, de llana blanca teixida a casa i amb la vora porpra, era una vestimenta utilitzada pels adults en les grans ocasions, però també els nens menors de setze anys, moment del ritus de pas al món de la maduresa amb la presa de la túnica viril.


Entre les noies, algunes evidències apunten a que lluïen túniques diferents de les de les dones: parlaríem de túniques amb cinturó a la cintura. Potser aquesta seria la manera de presentar-les socialment mitjançant les vestimentes, l’edat o l’estat marital de les femelles, ja que elles no gaudien de cap ritus de pas cap a la maduresa.

Aracadi Mas i Fondevila. "Nen pompeià". 1879. MNAC.



BIBLIOGRAFIA

ALEXANDRA CROOM: Roman clothing and fashion. Amberley Publishing, 2010.

GONZÁLEZ ROMAN, C.; RODRIGUEZ NEILA, F.: El trabajo en la Hispania romana. Silex Universidad. 2000.


FERRIS, SALUT; MERINO, LLUISA; MORENO, AMPARO (miembros de la asociación ludere et discere). Aetates hominis. Talleres de Cultura Clásica de Sagunto. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada