Les ostriaria eren les zones
de conreu d’ostres, on va néixer l’ostreïcultura. Les de Baia i les del Llac
Lucrinus eren famoses, però se n’han trobat moltes més arreu del Mediterrani.
Ja en època clàssica, les ostres eren considerades una exquisidesa.
Aristòtil i Plini El Vell parlen del seu conreu a Grècia (Illa de Lesbos) i Itàlia
(Llac Lucrinus i Baia) respectivament.
Parlem en concret de l’Ostrea Edulis,
coneguda com ostra nativa d'Europa, o ostra comuna o plana, perquè tenen la valva
dreta o superior plana, i l'esquerra o inferior còncava, ja que ambdues són rodones.
Al món romà, solien formar part del primer moment del sopar o gustatio. Segons Apici, solien ser
cuinades amb plantes aromàtiques o en plats de peixos igual d’exquisits. Es recomanava
menjar-les amb un pa especial per a ostres, el pa nauticus, especialment sec (aguantava molt bé les travessies).
Apici ens en va deixar 7 receptes; cap d’elles és per menjar-les crues,
totes són guisades. Abans de servir-les es netejaven amb vinagre, així com el
bol en el qual es servirien, d’aquesta manera es podien estalviar moltes
indigestions per culpa del seu possible mal estat de conservació. És ben clar
que la dificultat de conservació també encaria el producte, però també la
perillositat del seu consum era una mostra d’elitisme, com ho era també el
consum de bolets. De fet, Sèneca i Juvenal criticaven el luxe que suposava l’ostra
en els banquets.
Sergio Orata (s. I aC) va aprofitar molt bé l’última moda de l’alta
societat romana, el gust per les ostres. Orata va desenvolupar el cultiu de les
ostres a una escala sense precedents: va construir preses per a regular las marees,
voltes elevades sobre el Llac Lucrinus, i va saber promocionar-ho com ningú com
el lloc on creixien las ostres més bones del món. Tant d’èxit va tenir,
que es deia que Orata podia fer créixer ostres fins i tot al sostre de casa
seva (Plini El Vell. HN, IX, 168.)
El Llac Lucrinus, de fet, és un llac d’aigua salada a Campania, vora el
mar. Allí, com a Baia -una mica més al sud- és una zona idònia per dedicar-se a
l’ostreïcultura. Com diu Columela: la
situació fangosa... és molt convenient per al corn comú, el múrex i les ostres.
No es necessària, doncs, gaire fondària (com encara es fa avui dia).
En diferents àrees del llac es col·locaven munts de pedres amb ostres adherides,
per a formar una espècie de banc artificial. Al voltant de cada un d'ells es
col·locaven cercles de pilars de fusta units entre si per cables, dels quals
penjaven cordes amb branques, que tenien la missió de recollir les larves.
En aquests col·lectors, les ostres creixien fins a determinada
grandària i, arribat el moment, es col·locaven en una mena de cistelles que es
mantenien submergides en altres àrees del llac, on s’engreixaven fins a
adquirir la mida adequada per a ser enviades al mercat.
 | |
| http://kuanum.blogspot.com.es/2012/10/la-botella-de-populonia-y-sus-ostras.html |
La petita larva és microscòpica i sura, formant part del plàncton
durant dues o tres setmanes, fins que es fixa a una superfície relativament
neta mitjançant un peu petit i fort, i inicia el desenvolupament de la petxina;
és quan rep el nom de llavor. Incrementa la seva alimentació amb els corrents
d'aigua entre les seves valves, retenint els microorganismes dels corrents, que
digereix i assimila, la qual cos fa que creixi i s’engreixi.
El temps
que dura el desenvolupament fins a assolir la maduresa sexual és, generalment,
d'un any, i el que necessiten per arribar actualment a una talla comercial -en
la majoria dels països, entre 8 i 9 centímetres- és de 3 a 4 anys.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada