diumenge, 14 de desembre de 2014

Ostriaria




Les ostriaria eren les zones de conreu d’ostres, on va néixer l’ostreïcultura. Les de Baia i les del Llac Lucrinus eren famoses, però se n’han trobat moltes més arreu del Mediterrani.
Ja en època clàssica, les ostres eren considerades una exquisidesa. Aristòtil i Plini El Vell parlen del seu conreu a Grècia (Illa de Lesbos) i Itàlia (Llac Lucrinus i Baia) respectivament.



Parlem en concret de l’Ostrea Edulis, coneguda com ostra nativa d'Europa, o ostra comuna o plana, perquè tenen la valva dreta o superior plana, i l'esquerra o inferior còncava, ja que ambdues són rodones.

Al món romà, solien formar part del primer moment del sopar o gustatio. Segons Apici, solien ser cuinades amb plantes aromàtiques o en plats de peixos igual d’exquisits. Es recomanava menjar-les amb un pa especial per a ostres, el pa nauticus, especialment sec (aguantava molt bé les travessies).
Apici ens en va deixar 7 receptes; cap d’elles és per menjar-les crues, totes són guisades. Abans de servir-les es netejaven amb vinagre, així com el bol en el qual es servirien, d’aquesta manera es podien estalviar moltes indigestions per culpa del seu possible mal estat de conservació. És ben clar que la dificultat de conservació també encaria el producte, però també la perillositat del seu consum era una mostra d’elitisme, com ho era també el consum de bolets. De fet, Sèneca i Juvenal criticaven el luxe que suposava l’ostra en els banquets.

Sergio Orata (s. I aC) va aprofitar molt bé l’última moda de l’alta societat romana, el gust per les ostres. Orata va desenvolupar el cultiu de les ostres a una escala sense precedents: va construir preses per a regular las marees, voltes elevades sobre el Llac Lucrinus, i va saber promocionar-ho com ningú com el lloc on creixien las ostres més bones del món. Tant d’èxit va tenir, que es deia que Orata podia fer créixer ostres fins i tot al sostre de casa seva (Plini El Vell. HN, IX, 168.)

El Llac Lucrinus, de fet, és un llac d’aigua salada a Campania, vora el mar. Allí, com a Baia -una mica més al sud- és una zona idònia per dedicar-se a l’ostreïcultura. Com diu Columela: la situació fangosa... és molt convenient per al corn comú, el múrex i les ostres. No es necessària, doncs, gaire fondària (com encara es fa avui dia).

En diferents àrees del llac es col·locaven munts de pedres amb ostres adherides, per a formar una espècie de banc artificial. Al voltant de cada un d'ells es col·locaven cercles de pilars de fusta units entre si per cables, dels quals penjaven cordes amb branques, que tenien la missió de recollir les larves.

En aquests col·lectors, les ostres creixien fins a determinada grandària i, arribat el moment, es col·locaven en una mena de cistelles que es mantenien submergides en altres àrees del llac, on s’engreixaven fins a adquirir la mida adequada per a ser enviades al mercat.

http://kuanum.blogspot.com.es/2012/10/la-botella-de-populonia-y-sus-ostras.html


La petita larva és microscòpica i sura, formant part del plàncton durant dues o tres setmanes, fins que es fixa a una superfície relativament neta mitjançant un peu petit i fort, i inicia el desenvolupament de la petxina; és quan rep el nom de llavor. Incrementa la seva alimentació amb els corrents d'aigua entre les seves valves, retenint els microorganismes dels corrents, que digereix i assimila, la qual cos fa que creixi i s’engreixi.

El temps que dura el desenvolupament fins a assolir la maduresa sexual és, generalment, d'un any, i el que necessiten per arribar actualment a una talla comercial -en la majoria dels països, entre 8 i 9 centímetres- és de 3 a 4 anys.




FONTS

 








 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada