diumenge, 30 de novembre de 2014

L’astronomia al món clàssic (part II)



Entre Pitàgores (geni matemàtic) i Plató (geni filosòfic) es basa tota la ciència de l'astronomia: en la suposició que el Sol, la Lluna i els cinc planetes es mouen a velocitat constant en cercles perfectes. Els pitagòrics van ser els primers a formular aquestes qüestions, que van conduir a la hipòtesi del moviment circular i uniforme del Sol, la Lluna i els planetes. La raó d'això va ser que, considerant el seu caràcter de cossos divins i eterns, era inadmissible suposar desordres tals com que es moguessin més de pressa o més a poc a poc, o fins i tot que s'aturessin, com sol dir-se de les estacions dels planetes. 

Si observem un planeta exterior, Mart, per exemple, al llarg dels dies, veiem que avança fins a cert dia en què inverteix el seu moviment i comença a retrocedir. Això no és un moviment uniforme, regular, com semblava seguir el Sol, la Lluna i la resta de les estrelles del firmament. Aquests astres vagabunds, errants (que es el que vol dir en grec la paraula planetes) feien malbé la visió cosmològica de Pitàgores i Plató. El problema del vagabund va arribar a ser crític en aquesta època, més per motius polítics que científics. Si els cels eren desordre i irregularitat, per què adorar com a éssers divins? L'escola platònica va donar amb la solució, entre cometes, és clar, perquè es van equivocar en la seva explicació. 

Eudoxo de Cnido Eudoxo de Cnido (400 aC - 350 aC) i Calipo de Cyzicus (370 aC - 310 aC) van estudiar els resultats de trenta revolucions completes de Mart. Per explicar aquest moviment retrògrad, utilitzant només òrbites circulars i deixant la Terra com a centre de l'univers, van inventar moviments circulars superposats uns a altres. Amb 34 esferes (el Sol, la Lluna, Mercuri, Venus i Mart cadascun tenia cinc esferes, mentre que Júpiter i Saturn tenien quatre i les estrelles 1) quedaven explicats els moviments aparents. El que els planetes, aquests rodamóns, ja no es moguessin de manera irregular, paradoxalment, va ajudar a l'astronomia, perquè un cop recuperat l'ordre en el cel, l'estudi de l'astronomia ja no tenia perills i era desitjable. 

Aristòtil (384 aC - 322 aC) va subordinar les lleis naturals als principis divins, fent dels cossos celestes objectes d'adoració més que d'estudi científic. Sistematitzant les doctrines de Plató i dels pitagòrics, Aristòtil va ensenyar que no només el moviment circular dels cossos celestes era prova que estaven sota el govern d'una intel·ligència divina, sinó també que la veritable substància que estaven fets, el que ell va anomenar el cinquè element, per distingir de la Terra, l'Aire, el Foc i el Aigua. 

Aristòtil pensava que l'univers era finit i esfèric, que constava de cinquanta-nou esferes concèntriques, de les que la Terra ocupava el centre. A aquesta li corresponien quatre esferes, una per cada un dels quatre elements. Sobre les quatre esferes terrestres havia cinquanta-cinc esferes celestes. La de la Lluna era la inferior, i la de les estrelles fixes, la més distant. Suposava que les esferes giraven al voltant de la Terra immòbil, arrossegant en el seu moviment als cossos celestes. En l'esquema de l'univers que ofereix Aristòtil, el canvi només era possible per sota de la Lluna, on els quatre elements, els moviments "naturals" eren d'ascens i descens, podien barrejar-se i transformar-se l'un en l'altre. Però sobre de la Lluna, en les esferes etèries, els moviments "naturals" eren circulars, no es produïa cap canvi. Així com la substància del cel és diferent de la de la terra, pensava també que ho són les respectives lleis del moviment. Hi ha una mecànica celeste i una mecànica terrestre.
Malgrat tot tenia reserves sobre aquesta explicació dels moviments celestes, com va deixar escrit en la seva Metafísica (XI, 8, 1973 b 8 i següents

Aristòtil condicionat pels seus predecessors no va ser capaç de superar la nefasta distinció entre la mecànica terrestre i la mecànica celeste. El conflicte que trasunta seva obra es deu a la combinació del seu respecte per l’idealisme platònic i la seva devoció per la investigació positiva. Del seu respecte per l’ idealisme platònic dóna compte en la seva obra De cel, en la que escriu que el cel és una esfera perquè és una forma perfecta; descriu un cercle, perquè només el moviment circular, en no tenir principi ni fi, és etern; i així successivament. Malgrat aquestes asseveracions, Aristòtil es va anar convencent cada vegada més de la necessitat de l'observació, i de la primacia de la clara evidència dels sentits, sobre qualsevol argument. Aristòtil està a punt de tornar a certa manera els filòsofs jònics, a la racionalitat, abandonant l'idealisme platònic. Aristòtil va comprendre, superant així al seu mestre, que la Idea no tenia existència per si mateixa, sinó que el que en veritat hi són coses concretes. Aquesta crítica aristotèlica a la teoria de les Idees va fer possible de nou la ciència de la natura.

Al segle II d.C. els grecs combinaven les seves teories celestes amb observacions traslladades a plànols. Els astrònoms Hiparc de Nicea i Ptolomeu determinar les posicions d'unes 1.000 estrelles brillants i utilitzar aquest mapa estel · lar com a base per mesurar els moviments planetaris. 

En substituir les esferes d'Èudox per un sistema més flexible de cercles, van plantejar una sèrie de cercles excèntrics, amb la Terra prop d'un centre comú, per representar els moviments generals cap a l'Est al voltant del zodíac a diferents velocitats del Sol, la Lluna i els planetes. 

Per explicar les variacions periòdiques en la velocitat del Sol i la Lluna i els retrocessos dels planetes, deien que cada un d'aquests cossos girava uniformement al voltant d'un segon cercle, anomenat epicicle, el centre estava situat en el primer. Mitjançant l'elecció adequada dels diàmetres i les velocitats dels dos moviments circulars atribuïts a cada cos es podia representar el seu moviment observat. En alguns casos es necessitava un tercer cos. 

Ptolomeo va compilar el saber astronòmic de la seva època en els tretze volumens. Va exposar un sistema on la Terra, al centre, estava envoltada per esferes de vidre dels altres 6 astres coneguts. La terra no ocupava exactament el centre de les esferes i els planetes tenien un epicicle.

 Com el planeta gira al voltant del seu epicicle s'aproxima i s'allunya de la terra mostrant de vegades un moviment retrògrad. Aquest sistema permetia realitzar prediccions dels moviments planetaris, encara que tenia una precisió molt pobra. A tot això va ser popularitzat i acceptat més que com a model veritable com una ficció matemàtica útil.

Altres assoliments de l'Astronomia va ser el càlcul de la circumferència de la terra per Eratòstenes i els primers mesuraments de les distàncies al Sol i la Lluna. Es van dissenyar catàlegs estel · lars com els de Hiparco de Nicea i el descobriment de la precessió dels equinoccis. 

Els coneixements astronòmics durant L'imperi Romà són els que ja es coneixien en època grega, és a dir, algunes teories geocèntriques (Aristòtil) i l'existència dels planetes visibles a simple vista Venus, Mart, Júpiter i Saturn, amb especial menció al nostre satèl · lit natural , la Lluna coneguda des de sempre i considerada com un Déu. 

No podem deixar d'esmentar al filòsof romà Lucreci, del segle I aC, i la seva famosa obra De Rerum Natura, en la qual trobem una concepció de l'Univers molt propera a la moderna, en alguns sentits, i estranyament retrògrada, en altres. Però Lucreci no podia acceptar que la Terra fos rodona. La terra era plana continguda en una esfera celeste.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada