L’astronomia al món clàssic (part I)

En la foscor de les nits del món antic, vora la mediterrània, un savi grec, Hesíode, escrigué l’origen de l’univers. En un principi, el tot encara no era res. El caos, Gea (la mare Terra) i Eros, la força que tot ho pot, eren un. Un cop dividits, aparegué la nit i després Urà (“l'estel·lat”), semblant a Gea, per a protegir tot arreu (creant seguretat per a tots els déus). Aviat aparegueren les muntanyes i els mars interiors o estèrils.

De l’unió de Gea i Urà nasqué Oceà (mar que circumda tota la Terra), els dos astres de llum per a mortals i immortals, Cronos i moltes altres criatures, com els titans Hiperió i Tea, considerats com el déu de l'observació i la deessa de la vista. Criatures que Urà, contranatura, amagava en les entranyes de la seva mare Gea. Aquesta va armar Cronos amb una falç i, en el moment de jeure amb Urà, el jove fill castrà el seu pare.

Castració d'Urà (William Blake)

Governant Cronos, engolia tots els seus fills que tenia amb la seva germana i esposa Rea (“flux” o “facilitat”). Així, van neixer Demèter, Hades, Hera, Hèstia, Posidó i Zeus. Un cop alliberats per Zeus, aquests el van recompensar amb el tro, el flamejant llamp i el llampec, que abans amagava la immensa Gea.

Després vingué Titanomàquia, guerra entre els déus partidaris d'Urà i els de Zeus. Urà, derrotat, pràcticament s'havia esquinçat i Zeus va condemnar un antic enemic, Atlant ("el portador"), per imperiosa necessitat, a sostenir dempeus, amb el cap i les incansables mans, l'ample cel en els confins de la Terra, prop de les Hespèrides, on la Nit i el Dia s'apropen i es saluden tot creuant el gran llindar de bronze (750), les portes del qual són les que proporcionen (fent voltes a la Terra) el dia i la nit. Allí on viuen Hynos (deu de la son) i Tànatos (senyor de la mort), amagats del sol.

El món segons Hesíode

Tradicionalment, des dels primers temps de la història de Grècia es considerava que la Terra era un disc: al centre es trobava l'Olimp, i al seu voltant l’Okeanos, el mar universal. Les observacions astronòmiques tenien com a fi primordial servir com a guia per als agricultors, per la qual cosa es va treballar intensament en el disseny d'un calendari que fos útil per a aquestes activitats. L'altra obra d'Hesíode, Els treballs i els dies, informa sobre les constel·lacions que surten abans de l'alba en diferents èpoques de l'any, per indicar el moment oportú de llaurar, sembrar i recollir.

Les aportacions científiques gregues més importants s'associen amb els noms dels filòsofs Tales de Milet i Pitàgores, però no es conserva cap dels seus escrits. Tales va ser el primer home que va canviar un sistema de déus i poders divins, que ordenaven el món, a un de lleis físiques. El que Tales es va proposar va ser ni més ni menys que explicar el món en tots els seus aspectes. Per mitjà de triangles semblants, va concebre un mètode per a mesurar la distància dels vaixells a la costa (avui fem servir el mateix mètode per mesurar la distància a les estrelles.) Va aprendre dels fenicis a navegar guiant-se per les estrelles. Per l'escola Jònica, nascuda a Milet, l'Univers es comporta d'acord amb lleis naturals que la raó humana és capaç d'interpretar.

Un dels deixebles de Tales va ser Anaximandre (610 aC - 546/545 aC), també de Milet, considerat l'introductor del rellotge de sol a Grècia i el primer que va registrar els equinoccis. Anaximandre va elaborar una visió cosmològica més profunda que la del seu mestre Tales. Per a ell, la Terra surava al centre de l'Univers i tot es trobava embolicat pel foc. Anaximandre pensava que la idea de Tales que la Terra es recolzava en l'aigua no era encertada. Segons ell, era millor dir que el món estava suspès en l'espai, on es sosté per la seva equidistància a totes les coses. Ara ho coneixem com a força de la gravetat.

Un altre gran pensador de l'escola de Milet va ser Anaxàgores de Clazòmenes (500 aC - 428 aC). Va ser el primer a explicar les fases de la Lluna i els eclipsis. Quan els jònics van començar a explicar els fenòmens celestes en un llenguatge naturalista, aquella nova concepció va ser motiu de commoció. Aquestes ensenyances estaven en pugna amb les vagues creences populars en la divinitat dels cossos celestes.

Aquesta nova visió del món va provocar tal escàndol que, al voltant del 450 aC, Anaxàgores va ser capturat i empresonat per les seves idees atees en negar una i altra vegada la naturalesa divina dels astres, en proposar que el Sol no era un déu, sinó una pedra incandescent, i que la Lluna brillava perquè en reflectia la llum. Gràcies a Pèricles, que governava a Atenes, Anaxàgores es va salvar de ser empresonat i es va traslladar a la ciutat d'Atenes, que començava a ser el nou centre del saber, però on l'astronomia va començar va donar passos cap enrere.

Pitàgoras de Samos

Amb l'escola de Pitàgores de Samos (580 aC - 500 aC), s'abandonen els principis rectors dels jònics: l'observació i la raó. Apareix l'idealisme, canviant del món dels fets al de les idees. Pitàgores i la seva escola va ser una germandat religiosa dedicada a l'estudi de les matemàtiques. Per a ells, la realitat física tenia com a principi bàsic les matemàtiques. Amb poca observació de la natura i molt raonament apriorístic, van vincular els valors morals i estètics amb les matemàtiques. D'aquí a sostenir la naturalesa divina dels cossos celestes hi havia un pas; per a ells, els cossos celestes eren esferes perfectes que descriuen òrbites perfectament circulars. En la seva concepció de l'univers, la Terra és rodona (Pitàgores va ser el primer a proposar-ho, en veure que l'ombra dels eclipsis de Lluna era sempre circular). La Terra, doncs, està immòbil i ocupa la part central, al voltant seu giren la Lluna, el Sol, els cinc planetes (els cinc sòlids pitagòrics), i el cel de les estrelles fixes. Suposaven que l'espai estava ple d'aire i creien que els astres, amb el seu moviment, produïen diverses notes musicals (la música de les esferes celestes), que es podien escoltar en les nits serenes. En resum, era una astronomia purament matemàtica, amb cossos celestes divinitzats, molt lluny de l’antiga filosofia natural.

Cap a l'any 450 aC, els grecs van començar un fructífer estudi dels moviments planetaris. Filolao (segle V aC), deixeble de Pitàgores, creia que la Terra, el Sol, la Lluna i els planetes giraven tots al voltant d'un foc central ocult per una contraterra interposada. Segons la seva teoria, la revolució de la Terra al voltant del foc cada 24 hores explicava els moviments diaris del Sol i de les estrelles.

Aristarc de Samos

Més revolucionari fou Aristarc de Samos. Creia que els moviments celestes es podien explicar mitjançant la hipòtesi que la Terra gira sobre el seu eix una vegada cada 24 hores i que, juntament amb els altres planetes (en òrbites circulars perfectes), gira al voltant del Sol.

Sota el tradicional principi Geocèntric, Èudox (408-355 aC) va ser el primer a concebre l'univers com un conjunt de 27 esferes concèntriques que envolten la Terra, la qual alhora també era una esfera. Plató i un dels seus alumnes més avançats, Aristòtil (384 - 322 aC), van mantenir el sistema ideat per Eudox, afegint no menys de cinquanta-cinc esferes, al centre de les quals es trobava la Terra immòbil.

Plató (428/427 aC - 348/347 aC) tornà encara més sobrenatural l'astronomia. Per a ell, les estrelles havien estat fetes perquè servissin com a models de la seguretat divina. Si El Creador és perfecte, només pot atorgar formes perfectes als cossos i als moviments, i aquestes formes són la circular i l'esfèrica. El principi fonamental de Plató va ser sempre que Déu havia configurat les coses perquè fossin, en la mesura de les seves possibilitats, belles i bones. Per a ell, l'únic objecte de la veritable ciència eren les Idees, no els fenòmens. Si la ciència és el coneixement de les veritats ineludibles, aquestes són el món Idees de Plató. Això va ser un cop mortal al mètode científic que havien començat a crear els pensadors jònics.

Poques afirmacions semblen discutibles quan es diu que la ciència assegura una cosa o una altra. Però el nostre concepte de ciència és el resultat de sotmetre a prova unes teories i  evidències científiques, que sempre seran qüestionables davant noves descobertes i teories. La ciència no és, doncs, inamovible.

A l’antiga Grècia, el que traduïm com a ciència era l’episteme, sinònim d’estabilitat, d’immutabilitat i d’inevitabilitat, això explica per què el seu model de ciència eren les matemàtiques. Aquestes, a més de demostrar-nos com són les coses, ens diuen que no poden ser d’una altra manera, són ciències exactes. A l’antiguitat clàssica, la ciència consistia en saber que les coses són necessàriament d’una forma determinada. Només el que és immutable i ineludible pot ser comprensible, allò mutable i allò corruptible no. La ciència corria el risc d’estancar-se amb els axiomes d’alguns savis, i reduir-la a la sabuda i repetida expressió magister dixit.