Màgia negra

La superstició podia definir la vida a una casa o l’inici d’un enfrontament bèl·lic. Nosaltres no consultarem el vol de les aus per decidir el futur de l’Estat, tasca de nobles sacerdots i càrrecs estatals, no de mags. Nosaltres parlarem de la superstició, la màgia i la por a la vida que tenien la gent com vosaltres o com jo, però d'ara fa prop de dos mil·lennis.

El que determina la superstició i la màgia és la por.

La por és una emoció intensa i desagradable, provocada per la presència d’un perill real, fictici, present, futur, i fins i tot passat. És una emoció primària davant del risc i l’amenaça, relacionada amb l’ansietat.

La por és un mecanisme de supervivència i defensa, és un estat afectiu, emocional i necessari per a la correcta adaptació de l'organisme al medi, ja que la persona pot sentir por sense que sembli que existeixi un motiu clar.

Tant se val quin és el motiu de la por, aquesta sempre és REAL, ho sigui o no el subjecte que la causi.

Des del punt de vista social i cultural, la por pot formar part del caràcter de la persona o d'una societat. Es pot, per tant, aprendre a témer objectes o contextos, i també es pot aprendre a no tenir-ne por (por de la serp, mentre que antigament la serp era un element protector). Es relaciona de manera complexa amb altres sentiments (por de la por, por de l'amor, por de la mort, por del ridícul) i guarda estreta relació amb els diferents elements de la cultura.

La por és la germana lletja de la inseguretat i de la sorpresa. És mala companyia del canvi, de la novetat i del que ens és desconegut.

Són molts els relats d’època romana que consideraríem encara de por, si la nostra societat encara visqués entre forces ocultes i desconegudes que es manifesten en el vol dels ocells i que poden ser aturades amb amulets.

La situació econòmica mundial pot ajudar-nos a fer també una comparació, per entendre el que significaven les pitjors històries fantàstiques de fa 2000 anys. La por d’allò que no sabem d'on ve, ni com ens pot afectar ni quan. La por de no saber o de no poder-nos defensar. Indefensió davant les lleis de la natura i dels homes (bancs, polítics, institucions, etc). L'economia i la política són les nostres divinitats quotidianes que invoquem a través de la TV i la ràdio, però no sabem què oferir-los per guanyar-nos el seu favor. Els antics, en canvi, sí que creien que coneixien els mecanismes per guanyar-se les divinitats.

Quan volem saber com pensaven els antics llegim els seus filòsofs, la seva mitologia, aprenem la seva llengua culta. Però tot això tampoc no aconsegueix que ens fiquem dins el seu cap, ja que el pensament racional descobert pels grecs no va conquerir el món romà com ho ha fet el pensament científic en el nostre món actual. Així com el most es converteix en vi, un home pot tornar-se llop i una persona morta no desapareix del tot.

Les preguntes que formulaven als oracles ens són molt properes: Em quedaré? On aniré? Tindré l’ajut de l'amic? Rebré els diners? Viu el que ha marxat? Són encara el tipus de preguntes que ens fem a nosaltres mateixos cada matí abans de sortir del llit, però ja no esperem que una divinitat ens ho respongui.

Tota màgia era concebuda com automàtica. Només calia el ritual adequat i acurat, un destinatari del conjur i la divinitat o força a qui es dirigia. Si el conjur no feia efecte era culpa del ritual, de l’ofrena... mai de la divinitat. La màgia s’obtenia amb l’estudi, el coneixement del nom secret d’un déu o dominant, un daemon o esperit entremig, que es convertiria en un esclau paranormal, capaç de grans prodigis. El zodíac i la lluna ja tenien un gran poder combinats (lluna a escorpí= malediccions; lluna a aquari= beuratges i pocions; lluna a balança= la nigromància).

Així com el culte oficial tenia lloc a cel obert i de dia, la màgia era privada, secreta, murmurada.

Qualsevol Tabella defixionis és un bon exemple de la màgia negra a l’antiguitat clàssica. Eren unes làmines de plom d’uns 20x10cm; metall fred, estèril i verinós, de fet del color gris de la mort. Era el metall relacionat amb Saturn, déu malèfic per excel·lència. Grabat amb punxó figurava ben clar el nom de la víctima i, perquè no hi hagués error, hi havia fins i tot malnoms i la filiació materna, a diferència dels documents legals. El que passés al nom passaria a la persona que portava el nom. La maledicció es consagrava a divinitats infernals, anomenant al nom de la divinitat o dimoni que havia d’obrar el mal i la llista de mals desitjats.

S’escrivien en llenguatge arcaïtzant i tot sovint es redactaven en espiral o a l’inrevés, i només podien ser llegides en un mirall. Tot sovint apareixen paraules amb poder propi, com ABRAXAS o ABRACADABRA o diversos galimaties, ja que a vegades el valor fònic ja contenia poder màgic.

Un cop acabades eren enrotllades, lligades o clavades a llocs de mort, cementiris o fins i tot a la sorra de l'amfiteatre. També als llocs de vida de la víctima, o pous o fonts,  llocs més propers al món subterrani. De fet, d’aquí prové el seu nom: Defigo, defixi, defixum: clavar, immobilitzar o lligar, i per extensió embruixar.

Tortura

En la màgia malèfica es torturaven també animals; les fonts parlen de galls i de “cadells”, sense especificar. Es tracta de deixar igual d’indefensa a la víctima de l'encanteri com ho estava el pobre animal abans de ser subjecte de màgia. El coll els era retorçat i clavat perquè el destinatari del conjur no veiés els perills i perquè la maledicció es mantingués. És famós el cas d’un orador que va perdre la fluïdesa verbal i part de la mobilitat d’un braç, fins que es descobrí amagat a casa seva un camaleó sec amb el cap tallat i lligat entre les potes del darrere, però amb una de les potes del davant dins la boca.

Nina de fang

Aquestes són les mal anomenades nines vudú romanes, de fang o de cera. La posició de sotmetiment ja ens mostra la cerca de la submissió de la víctima. Damunt algunes parts del cos s’escrivien paraules màgiques. Allò destacable són precisament els 13 punxons que porta clavats. Encara que sembli mentida, el sotmetiment que es pretén és amorós. S’inscrivien a la figura d’argila o de cera paraules màgiques i, segons un papir grec màgic, cada cop que es clavava un punxó es recitava en veu alta: “Et travesso tal membre de tal, perquè no sàpiga de ningú, tan sols de mi, tal altre”. Altrament existien conjurs amorosos menys agressius.

Aquesta és una rèplica de la que es va trobar a Mainz, precisament al temple d’Isis , la deessa egípcia de la màgia. Són els papirs màgics grecs (Col·lecció PGM), que ens expliquen com s’utilitzaven.

 Figureta de cera

Aquestes figuretes també es podien fer de fang; potser preferien la cera per la plasticitat del material, convertint una forma en una altra però que no canvia mai d’estat, a diferència del fang, que sempre s’endureix i no pot tornar a canviar. La cera podria respondre a aquesta concepció màgica d'enganyar la natura, de forçar-la, sempre des de l’egoïsme del conjur, o simplement perquè té una aparença més viva.

Sabem que es feien figuretes d'Eros, l’Infant déu de l’amor, però també de gossets, perquè un cop conjurats apropessin la persona estimada al conjurador. Aquests conjurs són anomenats en clàssics tan coneguts com L’Ase d’Or, d’Apulei, o el Satiricó de Petroni.

Crani humà

De fet, moltes de les parts del cos podien formar part d’un conjur. El Satiricó ens explica la història d’un personatge que perd les orelles i el nas en una ciutat de l’Àtica, terra de bruixes. Després de vetllar un cadàver perquè no el desmembressin, les bruixes descobreixen que és ell qui ha estat mutilat i que les seves orelles i nas han estat substituïts per uns altres de cera. També coneixem la història d’unes bruixes que volen aconseguir el fetge d’un jove per fer un filtre d’amor. Fins i tot hi ha un epitafi que fa pensar que la mort prematura de l'infant va ser causada per l’acció directa de les bruixes. De fet, les bruixes tot sovint les trobaven als afores de les ciutats, a les necròpolis.

Aquí us ensenyem una humana calvaria. Aquesta peça era utilitzada en els rituals d'invocació dels morts, i als mags més poderosos no els calia. Invocar els difunts era un tema recurrent per a descobrir la veritat d’algun assumpte, per a obtenir una premonició o fins i tot com a eines violentes de venjança (a l’Ase d’Or s’explica la història d’un moliner que mor a mans del fantasma d’una dona convocada per la bruixa pagada per la seva esposa repudiada).

Potser l’evocació dels morts més tradicional era utilitzar una espasa per fer un forat a terra, ja s’estava invertint el paper normal de l’arma, on es vessaria la sang de la víctima sacrificada amb el mateix tall. De fet, qualsevol espasa havia de ser consagrada als déus abans de ser utilitzada, encara que fos en un crim.

Evidentment també es feien servir moltes parts d’animals, més o menys màgics. Els únics que s’alliberen de les bruixes són els peixos (Apologia d’Apulei). L’hippomanes, en canvi, era considerat una substància molt poderosa, es creia que era una segregació especial que sortia del front dels poltres acabats de néixer.

Fins i tot les pedres tenien poders màgics.