D.O. ALELLA. La història del seu vi (Part II)

La plaga de la fil·loxera va començar a França. Entre 1865 i 1887, havia arrasat el 75% de les explotacions vitivinícoles. A Alella, la plaga fou fulminant entre 1886 i 1891. En previsió, els estudiosos van intentar prevenir el desastre recomanant arrancar vinyes, o fins i tot cremar-les per a crear una mena de tallafoc a l’epidèmia, però era normal ensopegar amb la desconfiança dels camperols. Val a dir que la crisi dels francesos afavorí l’exportació de vi català per cobrir la demanda que aquests no podien satisfer. Es crearen diverses institucions i congressos per tal de combatre aquest gran mal. La fil·loxera fou atacada químicament amb pocs resultats; el cianur de potassi era altament verinós i explosiu, i el sulfur de carboni, en canvi, es podia injectar directament entre les arrels per acabar amb els pugons. Sabem que, a Alella, alguns camperols van intentar salvar els seus ceps enterrant els sarments, sense tallar-los del cep original. L’únic que van aconseguir va ser que els ous de la fil·loxera que estaven als sarments continuessin immunes sota terra. Aquesta era una opció desesperada contra el que es perfilava com la única solució possible: substituir els peus de vinya per peus americans -com hem dit, resistent a aquest insecte- i com ja estaven fent els francesos. Sobre aquest peu es podien empeltar les antigues varietats autòctones, ja que les varietats americanes acostumades a aquest mal només donaven vins mediocres que no podien competir amb els europeus.

A Alella, els americanistes començaren a replantar en plena crisi al 1888 a les pinedes per a continuar després de l’arrabassada de les vinyes infectades i acabar creant noves zones de cultiu. Vençuts els dubtes d’on plantar-les i amb la ignorància de no saber si caldria fer-ho periòdicament, només aquells que s’ho podien permetre econòmicament van poder superar la crisi. Com dèiem, tot i estar en plena crisi, al mateix any 1888 els vins d’Alella foren presents a la primera Exposició Universal de Barcelona, encara que fossin de collites anteriors a la plaga, un miratge quan el poble d’Alella va perdre 1.000 hectàrees de vinya i més d’un 10% de la seva població, població que no recuperaria fins 70 anys després.

Superada la crisi, les vinyes només ocuparen els millors terrenys empeltades amb sumoll, pansa blanca, picapoll, garnatxa negre, macabeu i malvasia. A partir dels anys 30, també garnatxa blanca, ull de llebre i ximénez. Però la nova situació va portar nous problemes, ja que llavors la producció de most per quilo de raïm era superior. Calia recuperar el mercat barceloní en mans del majoristes, que imposaven els preus jugant amb la necessitat dels cellers de col·locar el seu excedent. També calia combatre el fals vi d’Alella que es venia a la capital durant la fil·loxera. Aquesta situació obligà a millorar el producte i a canviar la distribució. En poques paraules, es necessitaven diners i l’accés a la nova tecnologia, abandonar els sistemes tradicionals de producció i recuperar el valor i el significat de l’autèntic “vi d’Alella”. En aquest marc, va aparèixer el Celler Cooperativa Alella Vinícola al 1906, el mateix any de La Llei de Sindicats Agrícoles, moment pioner del cooperativisme vitivinícola català que no continuà fins el 1914.

El Celler Cooperativa Alella Vinícola es constituí amb 53 membres (d’Alella, Teià, Masnou i Tiana), alguns dels quals tenien més de 1000 ceps. Amb un plantejament plenament industrial i capitalista, deixaren de produir el tradicional vi rosat pel blanc envellit (els envellits no eren habituals) en ampolles de dos litres amb etiqueta i lacre, que és la manera d’erigir-se com a marca registrada, i aviat adoptaren les famoses ampolles aflautades de tipus Rhin (o ampolles renanes). El vi negre, en canvi, es venia en garrafes de 5 litres. És evident que el consum de vi seguia essent molt important a totes les llars.

Aquesta nova política d’acció va imposar la necessitat de construir un celler comunal, i al 1908 va sorgir la primera normativa enològica per controlar els raïms dels socis, per tal de definir dues qualitats: primera i corrent. La producció seguí creixent als anys 20 amb misteles i generosos. Al 1929, a la nova Exposició Universal de Barcelona, a diferència de la primera, Alella no només tenia un estand propi on donar a conèixer a tot el món els vins nous i excel·lents, sinó que guanyà el Gran Premi amb Medalla d’Or.

El poble d’Alella, mentrestant, havia après a conviure amb la gent de Barcelona que, generalment propietaris, venien al poble a fer estades d’estiu o de dies de festa; estem parlant de les colònies. En aquell moment, tenir terres a Alella era una inversió, s’explotessin molt o poc, ja que era un bé estable. Durant la crisi dels anys 70, la pressió urbanística va fer desaparèixer moltes vinyes, però reforçà la resta per l’estímul, i donà peu a l’aparició dels cellers actuals que continuen la tasca de defensar amb orgull la Denominació d’Origen Alella, creada el 1954 i que amplià la seva extensió per primer cop el 1989. El 1998, la Cooperativa Alella Vinícola va ser venuda a l’empresa Alella Cal Jonc, i les paraules del seu darrer president durant les negociacions van ser:

Es perdrà una dosi de romanticisme, però l’economia no és romanticisme, són dos móns diferents.

(Revista Alella 239, 1998)

BIBLIOGRAFIA

LOSADA, JUAN CARLOS; PARDO DE CAMPOS, JAVIER; PUIG I VAYREDA, EDUARD:

Ahir i avui del vi d’Alella

Ajuntament d’Alella. Consell Regulador D.O. Alella. 1993

VVAA: Recordant... L’Alella d’abans. FONT I PIQUERAS, JOSEP: Vinyataires i vinaters (CAP1)

Ajuntament d’Alella. Regidoria de Cultura. 1999.

RIBAS SERRA, JOAN

La bodega del buen vino: cambios y continuidades en la producción y el consumo de vino en Cataluña. I Congreso Español de Sociología de la Alimentación, Gijón, 28-29 de mayo de 2009.

MUNTADAS I SERRANO, RAMÓN:

Alella vinícola en imatges. 1906-2001.

Edita Alella Vinícola Can Jonc, s.l. 2001.