dilluns, 31 de març de 2014

D.O. ALELLA. La història del seu vi (Part I)


Parc Arqueològic Cella Vinaria de Teià.

És ben sabut que el vi fosc de l’antiga Laietània alimentava els soldats de gairebé tot l’imperi, però Gai Plini Segon també parlava dels vins blancs del territori i Cató el Vell de les diverses qualitats de vi que s’obtenien de la mateixa terra. Qui vulgui saber més sobre l’antiguitat del vi a l’actual D.O. Alella ha de visitar les restes arqueològiques de la Cella Vinaria de Teià i, com que no pretenem trepitjar el seu discurs en aquestes línies, simplement direm que els romans van començar a treballar els ceps que ja havien dut abans fenicis i grecs. Aviat inclogueren noves varietats i treballaren l’empeltament per a enriquir, encara més, la cultura del vi que havien heretat d’etruscs, egipcis, cartaginesos i altres.

El plaer del vi, en l’antiguitat i en l’edat mitjana, era el d’omplir la panxa. Amb uns costums alimentaris un xic precaris, la gent de vida d’esforç físic, com soldats i treballadors, en bevien l’equivalent a un litre diari. El que no es va mantenir va ser la producció, ja que l’exportació va desaparèixer amb les crisis i la desfragmentació de l’imperi romà des del segle II. A l’Edat Mitjana el vi era present a tots els menjars: es feien sopes i fins i tot els més menuts de la casa en consumien.

Els pobles germànics, més avesats a la cervesa que al vi, l’adoptaren amb animositat quan van canviar de latitud. Malgrat la seva afició a aquesta beguda, la seva entrada a les nostres terres portà a l’abandonament de moltes vinyes que ells mateixos més endavant van voler recuperar. Al segle VIII, Isidor de Sevilla assegurava que a la península hi havia 23 varietats de raïm. Carlemany impulsà la replantació a la Marca Hispànica i el vi de qualitat va fluir de nou a la futura Alella. No hem d’oblidar el valor sacramental del vi durant aquells segles: tota església, monestir o convent tenia el seu vi de certa qualitat, la qual cosa afavorí la millora de les tècniques i dels productes.

Els efectes de la guerra amb els àrabs van frenar la producció vitivinícola, com la de la resta de l’agricultura, i el territori d’Alella es va veure sotmès a freqüents atacs i ràtzies. Al s.X, moment de la reconquesta, la vinya abandonà les muntanyes per tornar a la plana. Sota la protecció dels comtes de Barcelona, la producció de les vinyes no va tenir ensurts durant segles. Dos segles després,  l’activitat vinícola era fonamental per a l’economia de la contrada, quan fins i tot els artesans eren remunerats amb vi. A l’any 1227, el comtat de Barcelona va aconseguir de Jaume I el monopoli del comerç exterior del vi català, i el Consell de Cent va regular amb duresa el seu transport i venda. Va quedar patent la qualitat del vi del Maresme quan sabem que era el motor de la producció catalana. De fet, el vi d’Alella era el vi de la catedral de Barcelona i de les principals parròquies.



El s.XIV fou un segle de pestes i fam. El despoblament va fer davallar la producció de vi, que es mantingué baixa el segle següent. Va ser la nova burgesia urbana, amb una nova mentalitat, qui va aconseguir la propietat de la terra, per a treure’n més benefici. El que no va canviar és la importància del vi, encara que llavors es consumís d’una altra manera: amb mel, canyella, gingebre en pols, etc. Eren vins aspres i amargs que es picaven fàcilment.

L’església, els virreis i els viatgers desitjaven i aclamaven els vins d’Alella, arribant ampolles a la cort dels Àustries, sense abandonar mai el consumidor barceloní. Els documents parroquials ens assenyalen, durant la totalitat dels s.XV i XVI, la importància de les terres i tots els acords al voltat del món de la vinya. Així, la producció va començar a créixer, i ho faria més al s.XVIII: la Il·lustració hi ajudaria molt. Per exemple, al 1791 es van catalogar 116 varietats a tota Espanya i es van publicar els primers tractats específicament vitivinícoles. Es va descobrir el tap de suro (que ja feien servir els fenicis en les seves àmfores) i l’envelliment en bótes de fusta. L’any 1795 va aparèixer la primera reglamentació per a vendre vi a les tavernes. La modernització i l’afany de més producció va anar en detriment de les premses comunals i a favor de les privades. La liberalització del mercat americà per part de Carles III només va normalitzar una antiga activitat clandestina, però la legalitat estimulà la producció dels vins del Maresme, i també dels aiguardents, que donarien més beneficis. L’acumulació d’aquesta riquesa seria, en bona part, el motor de la primera revolució industrial a Catalunya.

Al s.XVIII, la vinya ocupava el 50% de la superfície cultivable d’Alella, i es va començar a classificar en tres grups segons qualitat i producció; el sistema es va desenvolupar per a facilitar el pagament d’impostos. Alella eren aproximadament un miler d’habitants que vivien en 145 cases, però la propietat de la terra es va mantenir com al s.XV, en mans de les elits barcelonines. Amb aquestes dades, el Dr. Francesc Rius escrigué aquest poema, on queda ben clar que el vi ja formava part de la personalitat dels pobles i que era quelcom més que un aliment o una mercaderia.


«Terminus exiguus, sterilis terra, incola pauper,
Si vinum tollis, restat Alella nihil.
Invida gens corde, et nimium gens mente superba.
Hanc patiens Rector pandit ad astra viam.»

“Poble petit, terra estèril, habitants pobres.
Si li treus el vi, a Alella no queda res.
La gent és envejosa i orgullosa.
Aquest pobre capellà ha descobert aquí el camí del cel”



Tret del llibre: «De reddítibus Ecclesiae Sancti Felicis Alella »
Dr. Francesc Rius, capellà d'Alella entre el 1722 i el 1740.

La dinamització comercial dels propietaris i les desamortitzacions van fer créixer les zones de vinyes durant tot el s.XIX. Però el creixement dels vinyars també era directament proporcional a la pèrdua de zones boscoses. Així, tota Catalunya es va vinificar, encara que una bona quantitat del producte era de baixa qualitat, i bona part es destinava a l’exportació. La nova mentalitat capitalista provocaria la innovació tecnològica i científica (amb millores en les premses), amb l’aplicació d’estudis químics per millorar els adobs i les fermentacions. Espanya i Catalunya serien potències vinícoles, i aquests beneficis, a Catalunya, finançarien la següent revolució industrial. La revolució dels transports té una data concreta per aquesta zona, 1848, quan es va traçar la primera línea fèrria de territori nacional. Ara, l’excedent del vi d’Alella es podia comercialitzar ràpidament a Barcelona i del seu port a Caracas, Montevideo o Gènova, per exemple. En aquells temps, el nom d’Alella i de Mataró eren sinònims de bon vi arreu del món. A diferència de la resta del país, les vinyes d’Alella van passar a ser considerades de primera categoria o primera categoria especial, i es van reduir les de segona i tercera.

La paraula clau de la història del vi català del s.XIX és la fil·loxera. Altres plagues, com l’oïdi o el míldiu, havien estat el malson dels camperols de les vinyes, però havien estat vençudes amb nous descobriments químics. No obstant això, l’arribada de l’insecte Phylloxera vastatrix suposà una gran catàstrofe. Aquest insecte d’origen americà vivia de forma parasitària en les vinyes d’allà, però amb les varietats europees va resultar devastador. El pugó d’aquest pterigot es va reproduir a les arrels de les vinyes, devorant-les per tal d’alliberar, finalment, una petita criatura alada disposada a infestar un nou territori.





BIBLIOGRAFIA


LOSADA, JUAN CARLOS; PARDO DE CAMPOS, JAVIER; PUIG I VAYREDA, EDUARD:
Ahir i avui del vi d’Alella
Ajuntament d’Alella. Consell Regulador D.O. Alella. 1993

VVAA: Recordant... L’Alella d’abans. FONT I PIQUERAS, JOSEP: Vinyataires i vinaters (CAP1)
Ajuntament d’Alella. Regidoria de Cultura. 1999.

RIBAS SERRA, JOAN
La bodega del buen vino: cambios y continuidades en la producción y el consumo de vino en Cataluña. I Congreso Español de Sociología de la Alimentación, Gijón, 28-29 de mayo de 2009. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada