dimecres, 11 de setembre de 2013

EDUCACIÓ ELEMENTAL EN ÈPOCA IMPERIAL




L’educació elemental, que era mixta, començava als 6 anys i arribava fins als 12 anys. S’aprenia tot sense canviar d’aula ni de professor. Amb 7 o 8 anys s’estimulava la memòria (copiant molts cops el mateix text literari o alguna sentència moral), s’aprenia a llegir i s’aprenien les matemàtiques més bàsiques (comptar, calcular, mesurar, pesar...).

Comptar i mesurar, llegir, escriure, memoritzar i com comportar-se amb les altres persones: si fa no fa, el mateix que aprenem nosaltres quan comencem a anar al col·legi.


Les aules tenien una mitjana de 30 alumnes per classe, dels dos sexes i d'edats heterogènies. El mestre els encomanava deures, basats en la repetició i la memorització, mentre ell es concentrava durant una estona en un alumne concret.

Primer s’ensenyaven les lletres de l'alfabet per ordre i després les seves formes,  més tard començaven a escriure-les en tauletes. Aprenien a comptar amb els dits de les mans (la qual cosa explica les formes dels nombres romans).


L’escola (schola, ludus o ludus litterarius) no era obligatòria; només els nens dels més rics i de la gent important podien rebre educació, els esclaus no. I eren precisament els nens de les famílies més riques els que no anaven a l’escola, perquè el mestre anava a casa seva. La resta anava a unes escoles públiques on podia assistir tot aquell que tingués un pare que podia pagar el professor (magister ludi, litterator o calculator). Aquestes escoles eren bastant pobres, situades en antigues botigues, terrats o fins i tot al mateix carrer, separades de tot l’enrenou només per una lona o cortina. Pràcticament l’únic que tenien eren cadires sense esquena, una pissarra i alguns àbacs, i mai no hi havien taules. Per fer els deures feien servir les tableta cerata, els quaderns de paper d’aquella època. Eren com un marc de fotos: al mig no tenien una imatge, sinó una capa de cera que es podia ratllar amb un punxó per escriure o fer números. Aquest gruix de cera es podia aixafar per tornar-hi a escriure al damunt. Del punxó en deien Stilus, que per l’altre extrem era pla precisament per esborrar allò escrit, igual que els nostres llapis que tenen una goma d’esborrar.


Les classes duraven 6 hores cada dia, amb un descans al migdia, i només es feia festa un dia a la setmana, però hi havia molts dies festius al calendari romà. No es podien queixar gaire perquè el curs acadèmic començava el març, tenien vacances d’estiu de juliol a octubre i també gaudien de les festes de les Saturnals (17 al 23 de desembre).

Si no sabien la lliçó de memòria (les lleis de les 12 taules, per exemple) els podien castigar físicament a cops de fusta (ferula). Marc Fabi Quintilià, rètor i pedagog del segle I, ja ens parla que hi ha bons i mals mestres, que el bon professor és aquell que aconsegueix extreure de l’alumne el millor de si mateix, de motivar-lo a aprendre sense la necessitat de la força. Quintilià defensava una metodologia lúdica, per això l'escola primària sovint s’anomenava "joc" (ludus) i el seu mestre era anomenat el magister ludi.


La fama de Quintilià prové dels seus 20 anys dedicats a l’ensenyança (alguns dels seus deixebles foren els nebots de Domicià i els fills de l'emperadriu Domitilla) però també del seu recull de llibres Institutio oratoria (95 dC.), obra en què tracta com s’ha de formar un orador. En els dos primers llibres, Quintilià parla de l'educació elemental i la formació bàsica en la Retòrica. El Llibre X és el més conegut, on aconsella la lectura com a element fonamental en la formació d'un orador.


A les cases simplement benestants, l’esclau de confiança que acompanyava els nens a l’escola i els portava el material escolar era el paedagogus. Sembla ser que aquest mateix esclau els ajudava a repassar o a fer els deures en tornar a casa, per això finalment la paraula pedagog voldria dir també professor. Però aquestes escoles agafaren cada cop pitjor anomenada i aviat les classes benestants van començar a preferir una educació privada dins el seu propi àmbit domèstic.

Aquelles poques criatures de famílies benestants que podien aprendre i estudiar en la tranquil·litat i seguretat del jardí del seu pare es beneficiaven del millors professors, aquells homes savis vinguts de Grècia, treballadors especialitzats en la cultura i l’ensenyança, i fins i tot podien aprendre amb lletres de fusta o d’ivori. De fet, les dides també eren gregues en moltes ocasions, i això és important si tenim en compte que elles eren les qui ensenyaven en realitat a parlar a las criatures i els explicaven les primeres històries mitològiques o històriques que educaren els menuts en la consciència i els valors del seu poble.

A partir dels set anys, el nen acompanyava el seu pare a tot arreu: al camp, als convits, al fòrum, etc. Dins de casa, el pare ajudava el seu fill a llegir, a escriure, però sobretot a utilitzar les armes, a nedar, a muntar, a caçar i a treballar i valorar la terra, alhora que li feia conèixer els fonaments de les bones maneres, la religió, la moral i el coneixement de la llei. El respecte per la societat, pels avantpassats, i per la gent gran. A no familiaritzar-se amb els esclaus, a saber parlar i tractar els diferents membres de la seva societat.

Quan tenien 12 anys, els nois començaven a aprendre literatura, geografia, història, física i moltes altres coses. Les noies, en canvi, aprenien a cosir, a filar, a cantar i tot allò que creien que les faria millors dones romanes per a tirar endavant la casa i els fills, perquè als 12 anys una noia ja es podia casar. Així doncs, el món de la cultura estava reservat només als homes.

La mare era la mestra a casa. Exercia, doncs, un paper de gran importància: no es limitava només a donar a llum al fill, sinó que després continuava la seva obra cuidant-lo físicament i moralment. Per això, la seva influència en el fill seria important durant tota la vida.




“Que els déus concedeixin tot el que demanin a aquells que han pagat per ensenyar-los”
(Graffiti de Pompeia CIL IV 8562)

Homines, duc docent, discunt.
“Els homes, ensenyant, aprenen”

(Séneca, Epístoles, 7, 8)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada