dimecres, 31 de juliol de 2013

No hi ha res més útil que el sol i la sal (Plini el Vell, Nat., 31, 102)

La sal ja s’obtenia d’extracció mineral (sal natibus, a Cardona, per exemple), però també es podia aconseguir dessecant aigua de mar de manera natural o artificial, sal fasticius. Fos com fos, era un article molt preuat i només alguns privilegiats podien  presentar-la a taula en un saler de plata (Plini el Vell, Nat., 33, 153). Dins l’exèrcit era considerat un valor logístic molt important per proximitat, carència o proveïment.

54 cops és mencionada a les receptes d’Apici com a potenciador del gust. La importància del producte va fer néixer la primera carretera que creuava Itàlia, la Via Salaria. Era un condiment costós; la sal niger era la més barata, i les condimentades amb espècies i herbes les més cares.



La sal era important en els ritus religiosos (mola salsa) i en la superstició. El saler no podia passar de mà en mà, sinó que sempre s’havia de deixar damunt la taula perquè l’agafés el següent comensal. Si queia de damunt la taula es recollia i es feia veure que et posaves sal damunt les espatlles. La sal era protectora, purificadora. Les embarassades protegien el seu estat amb amulets dins envasos plens de sal.


Ciceró, a la De amicitia (19,67), fa referència a la sal com a catalitzador de l’amistat. Recordem que els jueus de l’Antic Testament segellaven la seva fidelitat de la mateixa manera, com també ho feien altres pobles de l’Orient Mitjà.
Suposat saler del tresor d' Oplontis
Una persona graciosa ja era una persona salada a l’antiga Roma (salsus), les coses bones ja s’identificaven amb la sal, i no existia l’expressió la sal de la vida però Plini ens diu: designa també els plaers intel·lectuals que prenen el seu nom de la sal, ja que tot el que és agradable a la vida... no pot tenir un nom millor (Plini el Vell, Nat., 31, 88).


La sal també era útil per a la medicina, per a adobar pells però, sobretot, per a conservar aliments: Plini recomana els testicles de castor conservats en sal. En algunes receptes, apareix com a ingredient en si mateix. La sal era necessària per a l’elaboració del garum, però també del formatge, del pa... Pel bestiar, la sal era força important, com ho és avui dia quan veiem boles de sal als seus pessebres, sobretot per als animals que donaven llet, pel gust que li donava i per a millorar la seva conservació (Virgili). En la metal·lúrgia, netejava l’òxid de plata i l’or (Plini).


BIBLIOGRAFIA


EDICIÓN DE ATTILIO A. DEL RE.
De re coquinaria Marco Gavio Apicio. Antología de recetas de la roma imperial.
Alba, Barcelona. 2006.

MANGAS, JULIO / HERNANDO, Mª DEL ROSARIO
La sal en la Hispania romana
Cuadernos de historia 113. Arco/libros, S.L. Madrid. 2011

CARCOPINO, JEROME
La vida cotidiana en Roma en el apogeo del imperio.
Círculo de lectores. 2004

SOLIAS, JOSEP Mª / HUÉLAMO, JUANA Mª
La cuina romana. Per descobrir i practicar.
Farell editors. 2011

APICI
Llibre de cuina (Introducció, traducció i notes de Bàrbara Mates i Belles)
L’esparver clàssic. RBA/ La Magrana.

W. JOHNSTON, HAROLD
La vida en la antigua Roma
Historia. Alianza editorial. 2010


Camp d’aprenentatge de València: http://derecoquinaria-sagunt.blogspot.com.es/

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada