dimarts, 12 de març de 2013

El Pontífex Màxim a l’antiga Roma podia renunciar?




Tots sabem que el títol i la figura del pontífex màxim es remunta al temps dels antics romans. També sabem que l’apòstol Sant Pere fou el primer Papa per voluntat expressa de Jesús, que l’antic pescador de peixos passaria a pescar homes per a l’església cristiana. Però, actualment, aquell que porta les sandàlies del pescador no és un home tant senzill com Pere ni tant complex com l’emperador August.

En el món romà, el Papa de Roma era un pater familias, aquell que era, als nostres ulls com un déu i dominava a tots els que exercia el seu poder. Pels romans i primers cristians, el Regne de Déu era el regne dels homes, temps on la tradició permetia que la mateixa gent ocupés càrrecs polítics, militars i religiosos al mateix moment sense dubtar, ja que era totalment lícit i compatible. En part, això explica per què els papats medievals i d’època moderna van arribar a ser con van ser, niu de corrupció i, en part, també el canvi sofert en els darrers segles. La figura del Papa ja no és el que era fa 150 anys enrere, gràcies a Déu, però el seu paper com a pontífex màxim segueix rutllant. Aquest títol l’acredita com el nexe amb la divinitat, perquè ho entenguem, “aquell que fa de pont amb Déu”.

Coneguem millor, de moment, els orígens d’aquesta figura.  En els temps més antics i obscurs de la història de Roma, el pontífex màxim era el cap del Collegium Pontificum. En aquests moments, malgrat la manca d’informació, sabem que el poder roman totalment i encara en la figura del rei. Durant la República, el Pontífex dominà el panorama religiós per sobre del Rex Sacrorum (rei dels rituals sagrats) i dels Flamines (sacerdots dels grans déus del panteó), ja que ell era qui els escollia com a càrrec especialment destacat dins la societat romana, de fet, era un magistrat però de grandíssima importància; la diferència era que tenia atribucions religioses.

Des d’un primer moment, el càrrec era de per vida: quan es moria, un nou pontífex era escollit entre els membres del seu col·legi, entre els membres d’elit de la societat. Més endavant, fins i tot el poble organitzat en tribus va poder decidir qui era el pontífex, però Luci Corneli Sila va tornar a la tradició precisament en el moment en què Juli Cèsar ocupava aquest càrrec, l’any 63 a.C. Cèsar fou Pontífex mentre exercia d’advocat, era propretor a Hispania, pretor urbà, era escollit cònsul... com hem dit abans, en aquells temps el regne dels pontífex sí que era d’aquest món. Juli Cèsar fou pontífex màxim fins a la mort, com ho havien estat altres molts romans abans d’ell i després, i no com a model de sacrifici personal, sinó perquè simplement era un títol més de la seva carrera.

La tradició cristiana marca que el Papa ho serà fins a la mort com a model de fe, seguint el model de Crist, que va patir la creu perquè era el seu destí. Per això ens sorprèn la decisió de Benet XVI en renunciar al Papat; és una decisió única institucionalment parlant, perquè no hi ha condicionaments presents. Es tracta d’una decisió personal que només pot ser compresa per la societat actual: el pont amb la divinitat no es pot trencar per voluntat humana, no és un concepte històric vàlid. Només la societat del segle XXI pot comprendre que la gent més gran i més sàvia en experiència de vida es mereix descansar després de tota una vida de lluita contínua. Aquells que es queixen davant la renúncia de Benet XVI, de fet, participen d’una antiga i vàlida opinió que expressa el valor que ha de tenir un Papa com a model d’home savi, per savi i per home experimentat, com eren venerats els homes del Senat romà, els senes (plural de senex), el consell d’ancians, quan el seu consell era més preuat que les innovacions tecnològiques.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada