dimecres, 6 de març de 2013

Perquè ensenyar història als més petits?



En aquest article volem criticar el sistema educatiu actual des de la reflexió, des de la defensa d’alternatives no canòniques però igual de vàlides. Així, també volem parlar del paper de l’entorn familiar i de la resta de la societat. Volem recordar un cop més que educar i ensenyar no són tasques d’aula, sinó de la societat sencera, i que la curiositat ens fa nens i la cultura adults, però que la infància i la curiositat son l’autèntic motor de tot. Tots els humans desitgen, per naturalesa, saber. Així ho indica l'amor als sentits. Aquestes són les primeres paraules de La Metafísica d’Aristòtil. 


Parlar d’educació també dóna ales a l’idealisme i a la filosofia. Parlar de “formar persones” sempre ha tingut aquest efecte, encara que actualment sembla que només preocupa formar “nacionalistes” (d’una mena o altra) o “treballadors especialitzats” i solament de tant en tant es parla de “ciutadans conscients” o de “valors morals”. Aquí volem defensar que, mostrant als més petits l’experiència  del seu passat, potser aconseguirem que aquests mateixos alumnes més endavant construeixin una societat més conscient de si mateixa, amb uns valors fins i tot més sòlids que els nostres.


Actualment, la història -i no només com a asignatura- no té cap paper en l’aprenentatge dels nens, i molt menys en l’educació dels més menuts. Ja en aquest moment es dissimula la importància que té el passat per al present i per al futur. La història no és un recull de contes ni tan sols per als nens de 7 anys, ja que ells mateixos ja s’expliquen a si mateixos. Quin nen o nena d’aquesta edat no interroga els seus pares per a comprendre el món? Com és i per què? Ja des de ben petits busquen, investiguen i interpreten, troben la seva resposta, la seva veritat, -generalment una veritat massa absoluta, tot és veritat o mentida, blanc o negre…- Però, de fet, els adults, les grans masses, també preferim les veritats absolutes que defensen uns pocs.


Història de l'educació moderna i actual

Durant aquest aprenentatge creixen socialment, emocionalment i intel·lectualment, però el que resulta més interessant és que segueixen preguntant “per què?”: la causa/efecte, les motivacions, els propòsits, els procediments… i l’origen del “per què?” és la imaginació, l’empatia. Pensar i sentir no es poden separar sistemàticament, sempre cal entendre l’altre (ni l’home adult lògic, la màquina de pensar, pot desentendre’s dels altres; és un ésser social).

Parlem, així, d’aquesta empatia. Ens adonem que la quitxalla imita els rols dels adults per a comprendre’ls (i per a comprendre’s a ells mateixos). A través de la imitació volen ser i actuar, interpretar el món dels adults; generalment una interpretació de la realitat des de la seva curta experiència i suma de coneixements. El concepte del món adult no és precisament la realitat, però sí una aproximació que canviarà amb el temps i amb tot allò que aquest temps portarà.

La paraula educació deriva del mot llatí educere, que vol dir “extreure”, “extreure el millor de l’alumne”,  no adoctrinar-lo. Als nens no se’ls educa convertint-los en bases de dades, sinó traient de cadascun d’ells el potencial que porten per a fer-se persones, no professionals. Alguns estudis afirmen que, si els adults mantinguessin el potencial d’un nen de 6 anys, seríem tots uns genis. Aprofitem aquest potencial i les eines amb les quals aprenen a aquesta edat: l’experimentació, la imaginació, la creació. Aquests són els trets que porten a l’empatia: a través de la història dels pares i avis, els nens desenvolupen la seva intel·ligència emocional. Han de descobrir la por, l’ira, l’amor, l’odi, han de conèixer la mort; temes que alguns considerem absolutament negatius -dels quals sempre els volem protegir, però un excés de protecció pot dur a una incomprensió del món real i físic, que és per on es mouran de veritat. Tots desitgem que no experimentin la mort, per exemple, però han de conèixer-la per tal d’assimilar-la, i això és una tasca dels pares i dels professors, no de la televisió. Al món hi ha moltes coses bones i dolentes, també han d’aprendre que les coses canvien i que acaben malament moltes vegades (el happy ending no és una llei de la natura). La història pot ajudar a “extreure” aquesta educació del propi nen amb la reinterpretació que ells mateixos aniran actualitzant a mesura que creixin.


Permeteu que, arribats a aquest punt, vulguem compartir amb vosaltres un petit fragment d’un text de Marc Augé.

“Després de qualsevol drama de la vida moderna un accident vial o aeri, un incendi, una inundació, un crim perpetrat per un dement, es posen en acció dispositius de contenció i ajuda psicològica (a Europa, no a Somàlia ni a Síria) . Es multipliquen els filtres i els eufemismes susceptibles de protegir "persones sensibles". ¿Protegir de què? Del passat pròxim. Si els exhibicionistes de la vida íntima troben una audiència i si l'assistència als pares o amics de les víctimes d'accidents col · lectius és efectivament necessària, no és tant perquè la cruesa de la història hagi fet que la psique individual estigui més feble o més dependent d'altres, sinó més aviat perquè quan el passat es dissimula o s'enfonsa, confronta les solituds amb la imatge buida d'un futur aterridor. Quan el passat desapareix, el sentit s'esborra.”

MARC AUGÉ. Futuro.
Adriana Hidalgo editora. 2012. (pàgina 27).
(traducció pròpia)


Aprenent història, entenent-la com les vivències de la gent del passat, no com una llista de noms i dates, sinó des de l’empatia, la creació i la imaginació, podrem entendre els ideals dels nostres avantpassats però també el seu mode de vida i els processos de canvis que ells també van patir. El valor de la història no ve del fet en sí, sinó del valor que va suposar per a la persona que el va viure, el va motivar o el va fer patir, i quan creiem que entenem aquelles persones és quan aprenem història de veritat, un coneixement que ens farà persones, persones hereves d’aquelles vides.

Acostumem a dir que els nens són com esponges, que ho volen saber tot i que ho fan molt de pressa. El nostre fill és sempre més llest i despert que el del veí, no perquè sigui cert, sinó perquè no deixen de sorprendre’ns. D’una banda, trobem aquestes ànsies infantils de comprendre el món que els envolta, d’altra banda trobem textos especialitzats com els de Jean Piaget (1896-1980), qui els defineix com a “pensadors egocèntrics” i assegura que els nens tenen una gran dificultat per a entendre el passat, ja que és una realitat que desconeixen. Molts pares, mestres i reformadors haurien de llegir textos més actuals, ja que actualment no tothom hi està d’acord, entre d’altres motius perquè, com ja hem dit, per molt petit que sigui un nen, conviu amb el seu passat a través dels seus pares i avis (i mitjans de comunicació) que l’educaran des de les seves vivències, conceptes i experiències. De manera indirecta s’aprèn història des de l’experiència de l’altre, dels pares, d’aquells que “ho saben tot”, que sempre tenen raó i mai no menteixen… Parlem d’una història sense matisos que s’anirà qüestionant amb el temps però que mai no serà un coneixement abstracte.

Els més petits poden comprendre força bé la història, no pel raonament abstracte i la mnemotècnia, sinó amb imaginació i creació. El problema es dóna pel fet que aquestes dues grans forces de la natura treballen difícilment a l’hora de posar ordre en aquesta informació. Posar-hi ordre és tasca dels seus educadors, pares i professors. Cal començar per comprendre i reconèixer un llarg període de temps, començar amb un coneixements de base, fragments desorganitzats que generen raonaments inconsistents dins una memòria poc fiable, sembla una missió impossible. En aquest moment tan difícil (moment en què, com dèiem abans, ho qüestionen tot) la nostra resposta acostuma a ser “és així perquè és així (i prou)” mentre que hauríem de fer-los raonar per què les coses són com són, i no vull dir explicar-li a un nen de 4 anys la caiguda de l’Imperi Romà, sinó temes molt més senzills que els interessen, que els són propers.



Aprenentatge múltiple, es l'aprenentatge dels nens

Els nens han d’aprendre tal com aprenen el nens, no com ho fan els adults. Els educadors han de tenir més en compte els nens que el temari o, millor dit, han de tenir en compte com aprenen els nens els continguts del temari. Els més petits necessiten pràctica i ajuda per a reconèixer associacions específiques, però han de treballar amb elles per a desenvolupar-se: cal motivar-los en l’aprenentatge, no avorrir-los.

Amb diverses estratègies, els mestres poden adaptar-se als nivells de capacitat dels seus alumnes; pluges d’idees, contes, cançons, jocs de rol, resoldre problemes en grup, dibuixar... tot és possible amb planificació; no creiem que sigui impossible. Cal saber molt clarament què voldrem ensenyar, quins seran els conceptes clau i com els bellugarem, i de quines habilitats farem ús. Potser segueix semblant impossible, potser el problema roman en què la societat considera educadors només als professors i mestres, ja que als pares només els recau l’obligació de donar-los aliment i aixopluc. Que potser només són criadors? No creiem que a ningú li agradi aquest concepte, com tampoc creiem que la formació de persones sigui només tasca de l’escola. També considerem que el sistema educatiu actual és massa inflexible: sembla més un informe de producció o de rendibilitat empresarial que un sistema educatiu, de fet, cada empresa té en compte les característiques i necessitats de cada departament o fàbrica a l’hora d’exigir uns rendiments determinats, mentre que a la nostra escola ara mateix no és així; la productivitat i el temps segueixen manant com ho feien a les fàbriques de la primera revolució industrial. La nostra societat no serà mai com la finesa, però així com s’ha imitat malament el sistema educatiu anglès, també podríem aprendre alguna cosa del sistema finès, en el qual els nens aprenen a llegir als 7 anys, però tenen la població adulta més lectora d’Europa. Val a dir que, allí, la primera base de l’educació és l’entorn familiar, i que el nivell mitjà d’aprenentatge és pràcticament d’excel·lència, com demostra l’Informe del Programa Internacional per a l'Avaluació d'Estudiants (Informe PISA).


L'experiència del sistema finlandès a Catalunya

Hem començat l’article dient que no creiem en les crítiques destructives però tampoc en les solucions fàcils: educar en el sentit llatí d’educare és una feina a jornada completa de 24 hores al dia, set dies a la setmana. Una tasca difícil, abnegada, però també molt plaent. Un deure vers la societat, vers els més petits i vers nosaltres mateixos.


MAGISTRI DIXERUNT

"Els nens han de ser educats no per al present, sinó per a una condició futura, possiblement millorada, de manera que s'adapti a la idea d'humanitat i al destí de l’home."

Immanuele Kant (1724-1804) Filòsof

"Excel·lent mestre és aquell que, ensenyant poc, fa néixer en l'alumne un desig gran d'aprendre."

Arturo Graf (1848-1913) Escriptor i poeta italià.

"La veritable educació consisteix a obtenir el millor d'un mateix. Quin altre llibre es pot estudiar millor que el de la Humanitat?”

Mahatma Gandhi (1869-1948) Polític i pensador indi.

"Aquesta és la nostra obligació cap al nen: donar-li un raig de llum, i seguir el nostre camí."

Maria Montessori (1870-1952) Educadora i metgessa italiana.

"Com és que, essent tan intel·ligents els nens, són tan estúpids la major part dels homes?
Ha de ser fruit de l'educació".

Alexandre Dumas (1803-1870) Escriptor francès.

"Educar no és donar carrera per a viure, sinó temperar l'ànima per a les dificultats de la vida."

Pitàgores (570-495 aC) Filòsof i matemàtic.

"La veritable educació d'un home comença diverses generacions enrere"

Alejandro Gertz Manero (1939) Polític mexicà.

"Només per l'educació pot l'home arribar a ser home. L'home no és més que el que l'educació fa d'ell."

Immanuele Kant (1724-1804) Filòsof.


BIBLIOGRAFIA

WOOD, Liz. HOLDEN, Cathie: Ensenyar història als més petits. Zenobita edicions. 2007.

COOPER, Hilary. Didáctica de la historia en la educación infantil y primaria. Ministerio de                         Educación, Cultura y Deporte. 2002

EGAN, Kieran. La comprensión de la realidad en la educación infantil y primaria.  Ministerio                de Educación, Ciencia. 1991.

            MARC AUGÉ. Futuro. Adriana Hidalgo editora. 2012

VIDEOTECA

La educación prohibida. Pel·lícula documental independent argentina. 2012.

Programes de TV3 "SINGULARS":
Montserrat del Pozo, educar per la vida.
Xavier Melgarejo, millorar l'educació per millorar la societat

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada