L'aigua a les taules romanes

Aqua mera (aigua pura)
 Durant tot el dia i els àpats, i sobretot pel matí, l’aigua es bevia sola i normalment tèbia. L’aigua fresca només tenia cabuda dins els excessos dels gran banquets, o per refredar begudes massa calentes. Tàcit (Anals 13, 16, 2) explica que Britànic morí emmetzinat amb l’aigua que va refredar el brou calent que ja havia estat tastat pel tastador. Aquesta aigua freda podia provenir de les neus de les muntanyes o de pous de glaç, i queda ben palès que sempre era un article de luxe. Les elits sovint preferien l’aigua decocta, com deia Neró, bullida i després refredada amb neu.

Roman Legion attacking on Biskupin Poland Archeological Festival September 2004 pic by Jan Jerzynski

 Aqua calda
 En alguns banquets es presenta com infusions o sopes d’herbes. El gust per l’aigua tèbia afinà l’enginy dels tècnics. Aquests aparells, una mena de fogonets anomenats miliaria -perquè tenien la mateixa forma que els miliars dels camins- s’instal·laren a les cuines i menjadors. Solien ser de ferro i molt decorats. La versió de sobretaula era similar als actuals samovars, que no arribaven a escalfar l’aigua però sí a mantenir-ne la temperatura -al museu de Nàpols se’n conserva un de bronze. Recordem el gust romà per les begudes calentes i tèbies, i podem assenyalar que la beguda més demanada dins dels termopolia a l’estiu eren les infusions aromatitzades calentes, costum que ens recorda el te calent que actualment encara es pren a tot el calorós nord d’Àfrica.

Cyathus

Aigua i vi
 Alguns historiadors asseguren que el vi romà, com el d’altres pobles antics, era massa espès i que calia rebaixar-lo amb aigua. Als banquets això ho podia fer l’amfitrió en grans i luxoses cratera, tot i que a les cases elegants era tasca d’uns esclaus determinats, però també ho podia fer el mateix convidat al seu gust, ja estirat al seu triclini. En aquests casos es feia servir una mena de cassó (cyathus) per administrar l’aigua que es preferia tèbia, no fresca, ja que es deia que així es gaudia millor del gust del vi i era més digestiu. Resultava totalment inexcusable prendre el vi sense aigua, ja que es considerava un costum indigne i estranger.

Plutarc Cató 1, 13: A l’exèrcit només es bevia aigua, en tot cas, quan hi havia molta set, es demanava vinagre i, si es perdien les forces, es prenia una mica de vi.

Escalfador d'aigua trobat a pompeia

Samovars actuals

Es parla bastant que en l'antiguitat era més sa beure vi i cervessa que aigua, ja que aquesta amb facilitat es contavaminava amb les aigües brutes en nivells freàtics. Aquest és un factor a tenir en compte en ciutats grans i velles on el clavegueram era insuficent o no es mantenia en condicions; però aquest problema era fàcilment evitable en nuclis ex-novo amb un mínim de planificació urbanística.

MALISSARD, ALAIN: Los romanos y el agua. La cultura del agua en la Roma antigua. Herder, 2001.