Ser mort a l’antiga Roma

Els cementiris o necròpolis sempre eren fora de les ciutats; era una mesura profilàctica per a garantir la salut dels pobladors. Dit d’aquesta manera, sembla mentida que es situessin a ambdós costats dels camins i a poca distància dels centres habitats. El que es pretenia era mantenir el contacte i la memòria dels que havien estat veïns i familiars.

Recordem que l’esperança de vida rondava els 35-40 anys (menor entre les dones pels problemes durant l’embaràs i el part), que la meitat dels vailets nascuts morien abans de complir 5 anys (per mancances alimentàries i mèdiques) i que només un 6% sobrevivia els 60 anys. En poques paraules, la mortalitat dins d’una mateixa família, per exemple, era molt elevada, de manera que els antics romans de ben joves ja estaven acostumats a sentir els efectes de la mort i no n’eren immunes, al contrari, li retien homenatge.

El batec de la vida que recorria aquelles antigues carreteres i camins, una vida que es relacionava amb els avantpassats, el demanaven les inscripcions funeràries: “tu, viator, atura’t i llegeix la meva làpida”. Els difunts mostren orgullosos les seves vides amb imatges que gairebé recorden escenes de còmic, des d’Emerita Augusta, la tavernera Sentia Amarantis ens mostra com servia vi al seu local, els treballadors del cuir ensenyen els seus treballs i les seves eines esculpides a la pedra, els rics i poderosos ens expliquen quines tasques desenvolupaven, quines obres construïen i els càrrecs que obtingueren. Ningú no vol ser oblidat, de fet, mentre algú llegeixi i recordi el seu nom serien immortals, ningú no volia perdre’s en la foscor d’un temps perdut.

Els déus eren immortals per negar-se a l’oblit i els morts pretenien tenir la mateixa sort. Les històries mitològiques estan farcides de càstigs contra negatives a satisfer la voluntat i els sacrificis divins. Les ànimes dels avantpassats buscaven el mateix joc quan no eren tractades segons els costums, quan se’ls negaven els rituals i les ofrenes o una bona sepultura, aleshores aquestes ànimes tranquil·les esdevenien portadores de mala sort, desgràcies i malalties. Són conegudes les ofrenes de violetes, de roses i, al calendari màgic romà, dies com el mundus patet, moments de l’any en què les portes de l’Hades resten obertes i els pares de família han de conjurar els fantasmes de la seva llar que hi poden haver entrat.

Però cal parlar també de les ofrenes funeràries i dels objectes que el difunt s’enduia a la tomba, al costat del cors sempre s’hi dipositaven els objectes predilectes del difunt, incloses les joguines dels més menuts. Els vius hi deixaven el seu desconsol i esperança en forma de llànties d’oli, per desitjar-li a qui partia que mai no li faltessin la llum i l’escalfor. Ampolletes de perfum potser per millorar les condicions de corrupció que assumirà el cos els propers dies. Amb la mentalitat actual això ens sorprèn, però a l’antiguitat l’ànima del difunt és sensitiva, els vius quan dediquen una esquela a un mort li desitgen obertament que la terra et sigui lleu, precisament per això.

Al món clàssic, si un difunt era oblidat es perdia el record del seu origen i de la seva història, l’individu era efímer. El més important era la família i el seu nom, sense nom ningú no existeix. No tenir família era no tenir passat, no tenir res. El pitjor que podia passar-li a un jove era morir sense fills que vetllessin per la seva ànima, ni pel seu record, ja que sense passat no podia existir la identitat. Per tot això era necessari tenir cura dels rituals, de les tombes i dels seus jardins, encara que fossin terra de serpents i llops. Es defensava la coexistència dels vius i dels morts, on la consciència de passat, cultura i sentiments podia més que el mal irremeiable del pas del temps.

S(ic) T(ibi) T(erra) L(evis)