diumenge, 8 de març de 2015

Com era el paisatge Laietà en època de l’imperi?

Era molt diferent, la nostra línia costanera tenia un perfil diferent: per començar, els al·luvions dels rius, encara que no fossis cabalosos, arrossegaven sediments fins al mar, que els repartia segons marees. Ara ja fa anys que l’acció humana condiciona o elimina aquest fenomen natural que durant milers d’anys guanyava espai a les onades. Les rieres que creuen tots els nostres pobles litorals eren segurament més quantioses i corrien per damunt la superfície, no per sota com ho fan ara, i desenvolupaven diverses zones d’aiguamolls vora mar, com passava a les zones de les actuals Badalona i Sant Adrià del Besós. Aquestes eren zones insalubres que no permetien l’activitat ni l’assentament humà, i fins i tot condicionaren el recorregut de la Via Augusta que, en aquest tram, s’allunyava de la platja terra endins. Per altra banda, aquestes rieres també desenvolupaven en el seu recorregut petits ecosistemes humits d’oms i freixes, però també de tamarius, salzes i verns. Sovint en aquestes zones de fangs i llims es situaven el forns i els tallers de ceràmica.

 El territori, com a paisatge i medi ambient, només es veurà seriosament transformat des de l’arribada dels romans, amb nuclis urbans (Iluro, Baetulo, Barcino), necròpolis  i vila (com la torre Llauder de Mataró) que tocaven les sorres de les platges, o la mencionada via Augusta. Però més que les petites poblacions, el que va transformar el territori va ser la seva explotació. L’imperi romà no eren els nuclis urbans sinó les viles, les explotacions agrícoles o els ramaders d’àmplies extensions, sovint latifundis, encara que habitualment no eren monocultius. Encara que les fonts clàssiques parlen, per exemple, de la Laietània com a terra de vins, altres autors ens parlen del treball del camp (Cató el Vell, Columel·la) com una feina tant de molt d’esforç com variada en cultius i productes. Recordem que els productes frescos només existien en proximitat i que les classes populars tenien una alimentació relativament variada, amb varietat de cereals, fruites i verdures.

Roura
Queda palès que l’esquirol d’Estrabó, si hagués existit de veritat, ho hauria tingut força difícil per creuar la península hispànica sense baixar de cap arbre. La presència romana es va anar estenent a l’interior a mesura que s’estenien les vies de comunicació, l’explotació -també la minera- i la demografia creixia. Però la presència romana sempre va ser molt litoral, ja que sempre es va preferir el transport de mercaderies amb vaixell abans que el rodat, per l’estalvi de temps i de diners.

Així doncs, quan s’arribava per mar a la Laietània, ho feien, diuen alguns, orientats gràcies als cims visibles del Mons Signi, actual Montseny. En acostar-se a terra ferma, el primer que veien eren les platges que acollien ciutats i viles i, per sobre seu, abans d’arribar al capdamunt de la serralada prelitoral, les àmplies extensions dedicades al conreu.

Montseny

La ramaderia es desenvoluparia en una altitud superior, en zones de bosc mediterrani, entre alzines, roures, pi pinyoner, pi blanc, pinassa i pinastre. Aquests boscos eren explotats, no només mitjançant la cacera sinó per les seves fustes: el roure era molt resistent i anava molt bé per construir premses de vi, però altres peces de la mateixa màquina eren de fusta de pi perquè, pel fet de ser la fusta més densa i pesant, formava la peça que premsa el raïm. L’om del sistema de torsió, fusta lleugera i resistent, s’aconseguia de les zones humides de rieres més properes a les instal·lacions.

Aquesta ramaderia no l’hem d’entendre com a producció càrnica, sinó derivada: parlem de  llet, formatge, mantega, ous, plomes... els animals eren sobretot eines del camp, força de treball i, ja vells o malalts, una font de matèries primeres: pell, ossos, banyes, greix i, només aleshores, carn per a l’olla.

Avet
Estem parlant tota l’estona de l’alimentació de les classes populars, aquestes tenien accés a les proteïnes més fàcilment gràcies a la cacera, permesa als pagesos, però es considerava que els distreia de la seva veritable tasca. El senglar era la caça major més freqüent. La imatge del porc senglar sencer rostit no apareixerà fins el s. II dC. El cérvol no era una víctima habitual. Llebres, cabres salvatges, cabirols, ossos… gairebé tota bèstia de bosc es menjava, fins i tot si havia mort a l’arena dels amfiteatres.

Al cim de la serralada prelitoral s’hi devia trobar el bosc submediterrani de roure pènol, pi roig, auró, boix grèvol, tell i teix.
Des del mar, la cresta boscosa de la serralada prelitoral amagava al seu darrere la plana que portava a la serralada litoral. En aquesta plana es repetia el model explicat: una zona plana d’assentament (menys populós) i agricultura i, pujant serralada litoral amunt, primer bosc mediterrani i pastures, seguit de bosc submediterrani. Per acabar, aquest cop a major alçada, boscos eurosiberians de pi negre, avet, moixera blanca, faig, roure de fulla gran i bedoll.

La plana que precedeix el Prepirineu també fou lloc d’assentament, amb grans extensions de vegetació natural i de pastura amb gloriosos boscos de roures, alzines i pins, menys explotats per l’home, ja que aquí la densitat de població és menor. Més amunt d’aquesta plana es tornà a repetir un cop més el mateix model: primer bosc mediterrani i pastures, seguit de bosc submediterrani i boscos eurosiberians. Però, per damunt seu, a més de 2500 metres d’alçada, ja només trobarem prats alpins i pastures.

Alzines

A la vall dels Pirineus encara hi trobarem algun o altre assentament romà en zona apta per l’agricultura, però per damunt seu només bosc eurosiberià i prats alpins.

Poques són les restes de fusta trobades, en general a tota Catalunya. Les més conegudes són els carbons trobats en una casa de la ciutat nova d’Empúries, de vora el s. V aC. De tot plegat podem extreure com eren la vegetació i els ecosistemes fa dos mil anys:
  • Vegetació mediterrània: Fustes de boscos i de riberes, alzines, arboç, bruc, pi, roure... de la qual encara ara es troba a zones ja d’interior.
  • Vegetació supramediterrània com boix, arç o faig.
  • Espècies de ribera o aiguamolls: tamariu, om, freixe.


A un jaciment més modern del segle I d.C. (Vila de Tolegassos) només s’hi han trobat restes de pi i olivera, així com restes de fauna dels boscos segurament propers (conill, senglar, cèrvids).
A la vila de Vilauba és on es demostra l’explotació selectiva de la fusta, ja que es desplaçava quilòmetres des del lloc de tala. Aquí trobem roure martinenc, pi roig, pinassa, om, perera, i també boix, avet i freixe. Aquesta informació ens permet reconstruir el paisatge proper en diferents ecosistemes.

Roure, pi roig-pinassa són espècies de la plana en sòls humits i profunds.
Roures i pins devien trobar-se en muntanyes properes i elevades.
Avets als contraforts pirinencs i, molt localment, a llocs de la serralada prelitoral.
Oms i freixes en llocs de ribera, però  també salzes i verns.

Per les quantitats trobades, sembla que el pi i el roure foren les fustes més explotades.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada