dimarts, 2 d’abril de 2013

Orígens del vi i de l’enologia.



El primer de tastar el vi va ser Icari, un noi atenès gran adorador del déu del vi, l’alegria i la festa. Tanta era la devoció que tenia per Bacus, que aquest li vaig regalar el primer i més gran ramell de raïm que van veure les terres gregues, un gotim tan gran com madur. Cada gra de raïm era com una bóta de vi dolç, bo i únic com ell sol. El noi estava tan cofoi com si l’hagués besat la mateixa Venus. Tan extasiat i content estava, que abans d’arribar a casa va compartir aquell tresor amb uns pastors que va trobar pel camí. Com que no l’havien provat mai, l’alegria els va pujar ràpidament al cap i, en sentir-se tan estranys, van pensar que Icari els volia emmetzinar i robar els ramats. El van atacar amb fúria i el van matar... beure massa vi no és bo ni en la mitologia.

Temps després, durant un capvespre Estàfil, que era pastor, estava reunint el ramat quan va descobrir que una de les cabres caminava especialment distreta. L’endemà,  tan aviat com les cabres van ser a la muntanya, la va ben perdre de vista. Però en acabar el dia, la bèstia tornava a caminar distreta i de tort. Estàfil va sospitar que potser la cabra era malalta, però l’única cosa estranya que va veure va ser que la cabra va dormir com una soca tota la nit. Al dia següent, es va decidir a  controlar l’animal per saber què feia. Sens dubte, era la cabra més intel·ligent del ramat i de seguida les va deixar totes enrere. Darrere, d’amagat, la seguia el seu pastor, sense perdre de vista la resta de les bèsties. En un racó de la muntanya, entre pedres, la cabra va començar a menjar alguna cosa amb moltes ganes. El pastor, des del darrere, només veia com movia el cul amb alegria. Encuriosit, va apartar l’animal amb el bastó, perquè les banyes el van assenyalar amb poca simpatia. Estàfil va veure un petit arbret recargolat de fusta arrugada i de fulles grosses, però el que menjava la cabra eren els seus fruits grossos i rodons que penjaven a grapats. En ajupir-se per veure’ls millor es va topar amb el morro de la cabra que en volia més... Aquell va ser el màgic moment en què, mirant-li els ulls, aquells enormes ulls marrons de cabra, es va adonar que el seu alè era el millor alè que havia sentit en tota la seva vida... i més en una cabra. Es va sentir important i, mentre se’n menjava un gotim sencer i en recollia tot el que podia, va decidir posar-li a aquell fruit desconegut el seu propi nom, Estàfil (que, en grec, vol dir ramell o gotim).

Per sort, Estàfil no tenia cap company pastor i no va compartir-ho amb ningú fins que no va arribar a la cort del seu rei Eneu, rei de Calidó. Aquest era un home intel·ligent i de bon gust, i no li va caldre ensumar l’alè de ningú per veure el potencial d’aquella fruita. Va prendre aquell original regal amb agraïment i il·lusió. El sucós ramell li mullava i perfumava les mans, i ben aviat va estudiar com treure aquell preciós líquid i va inventar les premses.

Però ja ho hem dit, Eneu era un home intel·ligent i de bon gust, i no es va conformar amb això, sinó que hi va seguir treballant durant dies i setmanes fins que va descobrir una beguda nova, un regal dels déus. I ell també va decidir posar-li el seu nom al nou descobriment: Eneu vol dir vi. Així, ell es convertí en el creador de l’enologia, l’estudi de coneixements de l’elaboració del vi.

P.S. Recreació de les llegendes escrites per Plutarc i altres.

1 comentari: