dijous, 2 de març de 2017

Tria nomina: Composició i història dels noms propis.


 Amb aquesta sèrie de dos articles, que dedicarem al nom propi dels antics romans, volem aconseguir una aproximació més propera a la historia de les mentalitats que a l’epigrafia, si bé aquesta serà present en el discurs. En les línies següents ens centrarem en les classes privilegiades, o potser seria més exacte parlar de les famílies romanes més velles. El mes vinent parlarem  d’un sector social molt més ampli, que incloïa els esclaus, els lliberts i els peregrins, entre d’altres. Així entendrem com el nom propi de cada individu definia la seva existència.

Començarem, doncs, amb el concepte de tria nomina (tres noms). Coneixem molt bé els noms de grans personatges il·lustres; Gaius Iulius Caesar, Marcus Tulius Cicero, Lucius Annius Seneca, entre d’altres, i sempre que parlem d’un personatge romà recordem aquest terme que ens van ensenyar a les aules. Potser ens sembla molt proper al nostre temps i un costum actual, tenir un nom i dos cognoms. Com és ben sabut, el tria nomina no responia a un nom i a la filiació paterna i materna, com passa avui dia, sinó a uns conceptes molt diferents. Fins i tot noms romans amb aparença de tria nomina tècnicament no ho eren, com és el cas del famós general Gneus Pompeius Magnus; que un nom romà comptés amb tres parts no el convertia en un tria nomina.

Els que llegeixin per primer cop sobre aquest tema s’adonaran que gaudir d’un nom amb praenomina, nomen i cognomen era un privilegi de les famílies, insistim, més antigues. Amb aquestes entrades també volem fer entendre que la composició del nom propi tenia una funció d’ordre social que donava molta informació sobre l’individu en particular però també de la comunitat a la que pertanyia.
Abans de començar el tema val a comentar que, sorprenentment, els primers noms que trobem a la història de Roma, encara que sigui història mítica, són noms simples: Romulus, Remus o, com a molt, noms dobles: Ancus Marcius, Numa Pompilius.

Per entendre el concepte i la construcció d’un tria nomina, estem obligats a parlar de cadascuna de les seves parts per separat: Praenomen, nomen i cognomen.

Praenomen

Identificava a l’individu masculí i era rebut per la criatura durant la cerimònia del dies lustricus (“dia de purificació”) 9 dies després del seu naixement i s’abreviava sempre, menys quan pertanyia a persones de classes inferiors. Els primers els trobem al s. II a.C., i suposem que eren escollits pel seu significat etimològic, o per alguna peculiaritat del seu naixement:

Lucius significava “nascut de dia”.
Manius “nascut al matí”.
Servius (servare) “salvat”.
Gaius (gaudere) “joiós”.
Quintus, Sextus, Decimus, Postumus indicaven la seva successió dins la família.

Altres praenomen estan associats a divinitats; Marcus i Mamercus al déu Mart; Tiberius al déu-riu Tíber. Però més endavant tot aquest significat es va perdre, com ara també molta gent desconeix l’etimologia del seu propi nom, de fet ni els numerals corresponien a l’ordre de naixement.

Pel que sembla, antigament el praenomen només era acompanyat del praenomen del pare en genitiu, com a complement del nom:

L. filius M. o Lucius f. Marci (“Lucius, fill de Marcus”).

En el cas de les dones casades, el genitiu era del marit. Aquest sistema era vàlid quan només existien uns 30 praenomen i cada gens (o família, ara en parlarem) n’utilitzava només uns pocs, que sempre eren els mateixos:

Els Iulii durant la república només feien servir Lucius, Gaius i Sextus.
Els Claudii repetien només Appius i Decimus.
De fet, tot sovint, el primogènit feia servir el praenomen del seu pare, avi, besavi o rebesavi.

El praenomen només era l’equivalent al nom de pila actual quan era el que utilitzaven en la intimitat la família, els amics i els ciutadans. Un cas que demostra que no era com el nostre nom de pila és l’ús epigràfic del mot papus en tombes infantils, per diferenciar l’individu per l’edat dins la seva pròpia família, on trobaríem altres membres amb el mateix praenomen.

En l’alta literatura de Cicero, Caesar, Horatius, Titus Livius o Tacitus, per exemple, no figura el praenomen. En poesia molts cops tampoc, per motius mètrics.

llistat de praenomina.


Nomen, nomen gentile o gentilicium

Ara en diríem cognom de la família extensa o gens. Era una mena de sobrenom que podia indicar:

Procedència (Calatinus, Coriolanus).
Un tret físic (Crassus, Longus).
Tret moral (Cato, Nobilior).
Productes o activitats agrícoles (Cicero, Lentulus).

Alguns cops, per definir la procedència s’anomenava a la tribu després del nomen (en breu parlem de la tribu).Però el concepte gens era més que un grau familiar, comptava amb importants atributs jurídics; per ser gentil calia néixer home lliure, com els seus avantpassats, i no haver perdut mai la llibertat ni la ciutadania, però també es podia adquirir amb l’adopció.

Malgrat tot l’elitisme de la gens, no es va mantenir pura en l’endogàmia. Les relacions amb la resta de la població van veure sorgir les gens plebees a partir dels grups de clientela dels patres familiae més poderosos e influents, potser perquè el seu pater assolí una magistratura major o simplement per la riquesa assolida.

Originalment, el nom de les gens acabaven en –ius, d’on evolucionaren les formes acabades en:

eius.
-aius.
-aeus.
-eus.
Si finalitzen en –acus son gens d’origen gal.
Si ho fan en –na, etrusques.
En –enus o –ienus, umbres o picentines.

Ús inapropiat del praenomen.
En la intimitat de les relacions quotidianes només s’usava el praenomen, però en moments d’èmfasi també s’afegia el cognomen. En canvi, en peticions protocol·làries podem trobar la fórmula Mi (pronom possessiu masculí en vocatiu) seguit del cognomen i del praenomen al final.

La tribu no era la gens, encara que també indicava procedència. Podríem comparar la tribu romana amb l’actual codi postal, ja que cada tribu correspon a una circumscripció geogràfica en la qual es distribueixen els ciutadans romans en funció del seu domicili. Es van multiplicar fins al segle II, quan es va fixar en un total de 35. Pertànyer a una tribu era hereditari i, amb el pas dels anys, va deixar de correspondre al territori. Aviat va esdevenir només un senyal de gaudir de la ciutadania romana.

L’any 212, quan la constitució antoniniana donà la ciutadania romana a tots els homes lliures de l’imperi, va perdre definitivament el seu valor, i va desaparèixer de l’epigrafia en poc més de 40 anys.

Llistat de nomina.
Cognomen

Que definim com una de les diverses branques familiars o stirp que componen la família extensa. Per exemple, la gens Cornelia incloïa les branques plebees dels Dolabella, Lentuli, Ceteges i Cinnae, però la gens Cornelia també comptava amb les branques patrícies Scipii, Maluginenses i Rufini.

Un exemple d’això seria el cas de Gneus Cornelius Scipio, i del seu parent Publius Cornelius Scipio Nasica (que vol dir “nas punxegut”), membre de la “casa” Nasica, dins la stirp Scipio, de la gens Cornelia.

Molts historiadors creuen que els cognomina nasqueren com a sobrenom degut a algun tret físic peculiar o personal, alguns cops com a elogi i d’altres com a burla: Albus, Barbatus, Cincinnatus, Claudus, Longus (blanc, barbut, arrissat, coix, llarg). Altres cops devia fer referència a la personalitat: Benignus, Cato, Severus (benigne, astut, sever); o a l’origen: Gallus, Tuscus (gal, etrusc). Generació rere generació perdien tota justificació, igual que els praenomina.

Des del segle I d.C., els ciutadans adoptaran l’ús del cognomen a imitació de les famílies patrícies, i lentament va perdre el seu sentit inicial i només tenia un ús vocatiu.

La veritat és que els especialistes no es posen d’acord en com diferenciar gens de stirps. Alguns diuen que la stirps era només la família dels agnats (parent en línia exclusivament masculina) o potser la stirps agrupava només els que podien demostrar un grau directe de descendència i la gens, com a família extensa, eren els que no podien demostrar-ho. Potser la gens va derivar de les antigues decuriae, que unien famílies amb vincles polítics.

En solemnitat i en ocasions especials, davant el cognomen podem trobar també els praenomina del pare, de l’avi, del besavi i, fins i tot, la tribu, encara que potser resulta més habitual trobar la tribu entre el nomen i el cognomen.

Ad nomen o cognomen ex virtute era un sobrenom distintiu honorífic individual que s’afegia al final, com és el cas de Publius Cornelius Scipio Africanus per haver aconseguit la victòria a l’Àfrica. Altres ad nomen van ser Macedonicus o Augustus. No sabem si aquest honor era hereditari, potser només hi tenia dret el primogènit.



Llistat de cognomina i la seva traducció.

 Conclusions i errors.

Un sistema tan complicat era mal interpretat i mal aplicat. De fet, en moltes ocasions durant l’imperi la reglamentació no fou aplicada; trobem praenomina com a nomina; inscripció de dos o més nomina o cognomina, no aplicats a tots els germans de la mateixa família, com el cas dels fills de Marcus Annius Seneca; Marcus Annius Novato, Lucius Annius Seneca i Lucius Annius Mela, respectivament. Fins i tot en llistes consulars trobem el mateix nom ordenat de maneres diferents. En les adopcions es confonien el nomen amb el cognomen de l’adoptat i en ocasions, fins i tot, feien servir més d’un nomen.

Adopcions.

Quan algú era adoptat, cosa que succeïa sovint per qüestions polítiques, com va ser el cas de Gaius Octavius Turinus, que fou adoptat per Gaius Iulius Caesar quan ja tenia 19 anys, es va seguir la norma establerta. El noi va prendre el tria nomina sencer del nou pater familias, afegint el seu propi nomen amb el sufix –anus. Això succeí l’any 44 a.C., des d’aleshores fou anomenat Gaius Iulius Caesar Octavianus, fins que va ser nomenat emperador l’any 27 a.C.

Noms femenins.

No ens ha d’estranyar que, a la antiguitat romana, tot el que hem explicat fins ara només fos aplicable als homes. Per començar, rebien el nom als 8 dies del seu naixement (recordem que pels nois era als 9 dies). Fins l’època de l’imperi, les noies eren anomenades només pel nom del seu pare en femení (Gaia, Publia). A inicis del segle primer es generalitza l’ús del nom de la gens situat davant l’antic praenomen, però finalment s’imposa la fórmula de formar els noms femenins només amb el nomen (en femení) i cognomen del pare, perdent així el praenomen.

Tullia Ciceronis fou la filla de Marcus Tullius Cicero.

Molt pocs són els praenomina femenins que trobem, i mai són abreujats. El més habitual era l’ús d’adjectius com Maior, Maxima o Minor, i els numerals Secunda, Tercia, etc.

En dones solteres arribem a trobar el nomen de la mare rere el del pare. A la dona casada cum manu es podia aplicar la norma de canvi de nom pròpia d’una adopció. En altres formes de matrimoni, la dona arribava a conservar el nom de soltera.







Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada