Es diu molt que l’existència de l’home
va parella a la del gos. Però es considera que la primera espècie de gos, el Tomarctus, va viure fa més de 10 milions
d’anys i l’home, en canvi, va aparèixer fa només 500.000 anys.
Gran part del paleontòlegs
s’inclinen a definir el Cynodictis
com el possible primer avantpassat del gos a Europa i l’Àsia fa més de 40
milions d’anys. A l’actual Amèrica del Nord n’aparegué fa 25 milions d’anys una
forma més evolucionada, el Pseudocynodictis,
estretament emparentat amb el Cynodictis
europeu. El Cynodictis es presentà en diverses espècies amb una anatomia
de cos llarg, flexible, amb potes curtes i amb ungles parcialment retràctils.
Fa 10 milions d’anys, a Amèrica del
Nord va aparèixer el Daphoenus, una
mena de barreja de gat i gos, amb un esquelet molt felí però de crani de tipus
caní, més tard aparegué el Mesocyon,
i llavors ja el Tomarctus, amb un
crani ja molt similar al dels cànids actuals; era un bon corredor amb cert aspecte
de teixó.
Des d’aleshores, foren diverses les espècies
que aparegueren, però nosaltres ens volem centrar en el Canis lupus, el
llop. Aquest va aparèixer fa 5 milions d’anys i, si bé era evidentment carnívor,
també era notablement més petit que l’actual. Generalment es defensa que els
llops són els avantpassats més directes dels gossos actuals, de fet és el que
ens indica la genètica, per molt estrany que ens sembli vista la gran
diversitat de races canines actuals. Parlem d’una evolució forçada per les diferències
de medi i d’alimentació, però també per les innombrables hibridacions entre diferents
races de llops, xacals, guineus i, com no, de les races de gossos que anaven
sorgint. De totes maneres, les primeres representacions rupestres de gossos
domèstics són de fa 12.000 anys.
Hi ha una hipòtesi que explica que
els llops es van domesticar per si sols, quan van començar a freqüentar les
deixalleries dels humans, perdent-los la por, mentre guanyaven qualitat de vida
i facilitat d’alimentació. També hi ha qui creu que la domesticació del llop
salvatge va començar amb el rapte o la captura de cadells, per tal de poder
ensinistrar-los per al transport de càrregues
o de persones, com sabem que passava a l’Amèrica del Nord prehistòrica o encara
avui dia amb els trineus dels inuit. El més improbable és que els llops fossin
capturats ja adults per domesticar-los, precisament quan són més perillosos.
Així doncs, queda clar que l’interès per la domesticació del llop era un
interès força pràctic, molt llunyà dels sentiments amb els quals ens vinculem amb
les nostres mascotes avui dia, sobretot quan pensem que, segurament, quan
l’animal ja no era útil passava a ser font de proteïnes.
Fa 6.000 anys ja es donà per absolutament
domesticat el caràcter propi dels llops, que esdevingueren uns animals molt més
dòcils i sociables que els seus avantpassats. Amb l’aparició de les primeres
civilitzacions ja s’aprofità el talent dels gossos per a la cacera a Egipte, Mesopotàmia,
el Sàhara, Escandinàvia, l’actual Alemanya Oriental i Hongria. De fet, a Egipte
es pot documentar el gos llebrer.
Al 3.000 a.C. trobem a l’Àsia el molossus, raça de la qual parlarem força
en les properes línies.
Entre el segon i primer mil·lenni
abans de Crist, eren representades cada cop més races diferents, en diferents
cultures: l’egípcia, la fenícia i la xinesa, però també trobem les primeres
representacions d’escenes de cacera i de guerra amb gossos. Ben segur que la
proliferació de noves races correspon a la selecció forçada, mitjançant entrecreuament
dels individus més hàbils o amb característiques més útils per dur a terme les
tasques que els destinaven els humans.
A Sítula de Bolonya, a Itàlia, trobem
una representació d’un molossus portat
d’Orient Mitjà pels romans. De moment, ja podem dir que aquesta mena de gos
s’assembla molt a l’actual Dog de Bordeus.
A Grècia, Aristòtil enumerà: els
gossos de Lacònia, el molossus, el melita (avantpassat del bichon maltès )
i l’epirota, gos pastor gran i
robust. Des de Macedònia, Alexandre el Gran arribà a l’Índia amb els seus molossi.
Al món romà, Ovidi anomenà diferents races i Varró enumerà cinc tipus de gossos
més importants: el gos de guarda, el gos de cacera, el gos falder, el mastí i,
com no, el molossus.
Entre els romans, és fàcil pensar
que tampoc tothom tindria un gos a casa, perquè era car de mantenir. Recordem
que les classes populars consumien poca carn precisament perquè era
especialment costosa. En canvi, molts gossos eren alimentats amb pa, cosa que
sabem per alguns textos que parlen de qui donava el pa dels gossos als
captaires. Tenir un gos a una casa pobra, dins una ciutat, era segurament una
despesa absolutament innecessària, però no hem de menysprear l’escalfor que
proporcionaven a l’hivern, ni que en condicions de penúria les puces
prefereixen el cos pelut del gos al dels humans. A pagès, en canvi, el gos ja era
una eina útil. A les cases benestants els gossos també tenien altres funcions,
inclosa la de donar prestigi social o com a mascota-joguina (delícia) dels més menuts.
Comencem a parlar del ja mil cops esmentat
molossus, raça de gos gran de tipus
mastí força polivalent, entrenat per la guerra, com a gos guardià de les cases
i també com a pastor. Virgili deia que amb ells no calia tenir por dels lladres
de mitjanit ni de l’atac dels llops. Una molt bona descripció del molossus és la de Varró... “de cap gran, orelles caigudes, potes amples,
cua espessa, lladruc profund... Ha de dur un collar de cuir reblonat amb claus
per protegir el coll. Un llop un cop ferit, serà menys probable que ataqui un
altre gos, fins i tot un que no porta collar.”
Aquesta raça també es podia ensinistrar
per aconseguir els canes pugnaces,
gossos de guerra. Musculosos, pesants, ben dirigits i vestits amb arnesos de punxes,
feien veritables desfetes en la sempre perillosa cavalleria enemiga.
El vertragus era el gos llebrer romà: molt àgil i veloç. Marcial diu
d’aquest animal que... “no caça per a
ell, sinó per al seu amo, i li portarà la llebre il·lesa a les dents.”
Per últim, parlem dels gossos com a
mascotes, ara sí, com el canis melitae,
ja esmentat per Aristòtil, el gos falder blanc que ara en diem maltès -però el
d’aleshores era un xic més gran. El nom sembla no venir de Malta, sinó del mot malat o port, on segons sembla originàriament
hi caçaven rates.
Els gossos, com totes les mascotes i
els esclaus, només tenien un nom, i es recomanaven noms curts. Columella
prefereix els de dues síl·labes que corresponguin a alguna característica de l’animal:
Asbolo (Sutge), Ferox (Ferotge), Lupa (Lloba), Leuco (Blanc) Pirra (Pellroja) Celer
o Velox, com el protagonista de la novel·la curta d’Anastassia Espinel Souares Velox, El perro legionario, Premi
Nacional de novel·la curta 2012. Es tracta d’una ficció històrica altament
recomanable, narrada des de la visió d’un gos de guerra present a la desastrosa
batalla de Teotoburg.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada