dijous, 28 de gener de 2016

De Tomarctus a Molossus: Sobre homes i gossos.


Es diu molt que l’existència de l’home va parella a la del gos. Però es considera que la primera espècie de gos, el Tomarctus, va viure fa més de 10 milions d’anys i l’home, en canvi, va aparèixer fa només 500.000 anys.

Gran part del paleontòlegs s’inclinen a definir el Cynodictis com el possible primer avantpassat del gos a Europa i l’Àsia fa més de 40 milions d’anys. A l’actual Amèrica del Nord n’aparegué fa 25 milions d’anys una forma més evolucionada, el Pseudocynodictis, estretament emparentat amb el Cynodictis europeu. El Cynodictis es presentà en diverses espècies amb una anatomia de cos llarg, flexible, amb potes curtes i amb ungles parcialment retràctils.

Fa 10 milions d’anys, a Amèrica del Nord va aparèixer el Daphoenus, una mena de barreja de gat i gos, amb un esquelet molt felí però de crani de tipus caní, més tard aparegué el Mesocyon, i llavors ja el Tomarctus, amb un crani ja molt similar al dels cànids actuals; era un bon corredor amb cert aspecte de teixó.


Des d’aleshores, foren diverses les espècies que aparegueren, però nosaltres ens volem centrar en el Canis lupus, el llop. Aquest va aparèixer fa 5 milions d’anys i, si bé era evidentment carnívor, també era notablement més petit que l’actual. Generalment es defensa que els llops són els avantpassats més directes dels gossos actuals, de fet és el que ens indica la genètica, per molt estrany que ens sembli vista la gran diversitat de races canines actuals. Parlem d’una evolució forçada per les diferències de medi i d’alimentació, però també per les innombrables hibridacions entre diferents races de llops, xacals, guineus i, com no, de les races de gossos que anaven sorgint. De totes maneres, les primeres representacions rupestres de gossos domèstics són de fa 12.000 anys.

Hi ha una hipòtesi que explica que els llops es van domesticar per si sols, quan van començar a freqüentar les deixalleries dels humans, perdent-los la por, mentre guanyaven qualitat de vida i facilitat d’alimentació. També hi ha qui creu que la domesticació del llop salvatge va començar amb el rapte o la captura de cadells, per tal de poder ensinistrar-los per al transport de  càrregues o de persones, com sabem que passava a l’Amèrica del Nord prehistòrica o encara avui dia amb els trineus dels inuit. El més improbable és que els llops fossin capturats ja adults per domesticar-los, precisament quan són més perillosos. Així doncs, queda clar que l’interès per la domesticació del llop era un interès força pràctic, molt llunyà dels sentiments amb els quals ens vinculem amb les nostres mascotes avui dia, sobretot quan pensem que, segurament, quan l’animal ja no era útil passava a ser font de proteïnes.

Fa 6.000 anys ja es donà per absolutament domesticat el caràcter propi dels llops, que esdevingueren uns animals molt més dòcils i sociables que els seus avantpassats. Amb l’aparició de les primeres civilitzacions ja s’aprofità el talent dels gossos per a la cacera a Egipte, Mesopotàmia, el Sàhara, Escandinàvia, l’actual Alemanya Oriental i Hongria. De fet, a Egipte es pot documentar el gos llebrer.

Al 3.000 a.C. trobem a l’Àsia el molossus, raça de la qual parlarem força en les properes línies.
Entre el segon i primer mil·lenni abans de Crist, eren representades cada cop més races diferents, en diferents cultures: l’egípcia, la fenícia i la xinesa, però també trobem les primeres representacions d’escenes de cacera i de guerra amb gossos. Ben segur que la proliferació de noves races correspon a la selecció forçada, mitjançant entrecreuament dels individus més hàbils o amb característiques més útils per dur a terme les tasques que els destinaven els humans.

A Sítula de Bolonya, a Itàlia, trobem una representació d’un molossus portat d’Orient Mitjà pels romans. De moment, ja podem dir que aquesta mena de gos s’assembla molt a l’actual Dog de Bordeus.

A Grècia, Aristòtil enumerà: els gossos de Lacònia, el molossus, el melita (avantpassat del bichon maltès ) i l’epirota, gos pastor gran i robust. Des de Macedònia, Alexandre el Gran arribà a l’Índia amb els seus molossi. Al món romà, Ovidi anomenà diferents races i Varró enumerà cinc tipus de gossos més importants: el gos de guarda, el gos de cacera, el gos falder, el mastí i, com no, el molossus.

Entre els romans, és fàcil pensar que tampoc tothom tindria un gos a casa, perquè era car de mantenir. Recordem que les classes populars consumien poca carn precisament perquè era especialment costosa. En canvi, molts gossos eren alimentats amb pa, cosa que sabem per alguns textos que parlen de qui donava el pa dels gossos als captaires. Tenir un gos a una casa pobra, dins una ciutat, era segurament una despesa absolutament innecessària, però no hem de menysprear l’escalfor que proporcionaven a l’hivern, ni que en condicions de penúria les puces prefereixen el cos pelut del gos al dels humans. A pagès, en canvi, el gos ja era una eina útil. A les cases benestants els gossos també tenien altres funcions, inclosa la de donar prestigi social o com a mascota-joguina (delícia) dels més menuts.

Comencem a parlar del ja mil cops esmentat molossus, raça de gos gran de tipus mastí força polivalent, entrenat per la guerra, com a gos guardià de les cases i també com a pastor. Virgili deia que amb ells no calia tenir por dels lladres de mitjanit ni de l’atac dels llops. Una molt bona descripció del molossus és la de Varró... “de cap gran, orelles caigudes, potes amples, cua espessa, lladruc profund... Ha de dur un collar de cuir reblonat amb claus per protegir el coll. Un llop un cop ferit, serà menys probable que ataqui un altre gos, fins i tot un que no porta collar.”






Aquesta raça també es podia ensinistrar per aconseguir els canes pugnaces, gossos de guerra. Musculosos, pesants, ben dirigits i vestits amb arnesos de punxes, feien veritables desfetes en la sempre perillosa cavalleria enemiga.









El vertragus era el gos llebrer romà: molt àgil i veloç. Marcial diu d’aquest animal que... “no caça per a ell, sinó per al seu amo, i li portarà la llebre il·lesa a les dents.”

Per últim, parlem dels gossos com a mascotes, ara sí, com el canis melitae, ja esmentat per Aristòtil, el gos falder blanc que ara en diem maltès -però el d’aleshores era un xic més gran. El nom sembla no venir de Malta, sinó del mot malat o port, on segons sembla originàriament hi caçaven rates.

Els gossos, com totes les mascotes i els esclaus, només tenien un nom, i es recomanaven noms curts. Columella prefereix els de dues síl·labes que corresponguin a alguna característica de l’animal: Asbolo (Sutge), Ferox (Ferotge), Lupa (Lloba), Leuco (Blanc) Pirra (Pellroja) Celer o Velox, com el protagonista de la novel·la curta d’Anastassia Espinel Souares Velox, El perro legionario, Premi Nacional de novel·la curta 2012. Es tracta d’una ficció històrica altament recomanable, narrada des de la visió d’un gos de guerra present a la desastrosa batalla de Teotoburg.






Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada