Dofins. Protectors i salvavides.

El dofí és un animal bastant present en l’art minoic, i podria haver estat tan important com la serpent, el brau o el colom. En aquells temps ja corrien les històries de com aquests animals ajudaven a humans en perill de mort, o de com guiaven i protegien les naus nedant al seu costat.

 

Megarón de la reina Cnossos.

Aquestes històries van donar a aquest mamífer una aura benefactora i protectora pròpia, i al món romà passaren a ser un element que protegia de les adversitats a mariners, vaixells i ciutats portuàries, per la qual cosa era representat en tot tipus de decoracions, estàtues i com a amulet.

Altres associacions mitològiques el relacionen amb Venus, deessa de l’amor (pel que sembla, els dofins son monògams), que va néixer de l’escuma del mar, potser per protegir-la. De fet, el dofí, com el brau i el cavall, eren animals consagrats a Neptú, rei dels mars. Tanmateix, les nereides o nimfes d’aigua, filles del rei del Mar, els usaven habitualment com a muntura. 

Mite d'Arió. Estamno d'Etruria (M.A.N. Madrid).

Un d’aquests mamífers va salvar Dionís d'un naufragi i va ser immortalitzat com la constel·lació del Dofí. A Arió, poeta de Lesbos, li ocorregué que, després de guanyar un certamen a Sicília i mentre tornava a casa –evidentment, en vaixell- la tripulació va decidir tirar-lo per la borda per quedar-se el premi. Arió demanà com a última voluntat que el deixessin cantar per darrer cop però, en caure a l’aigua, fou recollit per un dofí enviat per Apol·lo. Aquest l’acostà a les platges de Corint, on informà de l’assumpte al tirà Periandre, que va ordenar la detenció i l’execució dels pirates. Telèmac, fill d’Ulisses, fou salvat de morir ofegat gràcies a uns dofins, per això aquest animal formava part de l’escut del seu pare. 

Amb aquests antecedents, no ens estranya que el cristianisme associés aquesta criatura amb la resurrecció, potser per la seva semblança amb la balena de Jonàs (aquest personatge bíblic va romandre al seu ventre tres dies, abans de tornar a la vida, com Jesús va estar tres dies a la tomba abans de ressuscitar).

Però, com altres cops, les llegendes mitològiques tenen alguna cosa de reals. Actualment, es comptabilitza que cada any els dofins rescaten uns 1500 nàufrags i bussos. Així doncs, el relat de Plini el Vell sobre el noi que cada dia creuava el llac Lucri per anar a l’escola a lloms d’aquestes nobles criatures se’ns fa més creïble.

 A la nostra zona, en ciutats marineres com les antigues Iluro o Baetulo, tenim diverses restes arqueològiques on podem trobar testimonis de la predilecció dels romans pels dofins. Tant al museu de Mataró com al museu de Badalona podem trobar figures de Venus Anadyomene amb dofins (o així ho sembla, en el cas de Badalona), així com mosaics als paviments de cases benestants amb figures d’aquest animal i, per descomptat, pintures murals.

A la casa dels dofins de Badalona podríem imaginar-nos els dofins, dibuixats amb tessel·les, a l’impluvi, movent-se al ritme de la pluja que, sacsejant-se entre les onades de l’aigua i la resta de la decoració geomètrica del fons, transferia vida a l’espai i, qui diu que no, fins i tot protegia la sala i l’entrada de la fascinant domus.

Mosaic de la casa dels dofins de Badalona. Detall.

Les investigacions actuals apunten que, amb el seu sistema de radar, els dofins identifiquen els humans com una forma de vida mamífera que els resulta semblant. Amb el seu sistema d’ultrasons descobreixen una forma òssia similar a ells mateixos, sense espines, amb caixa toràcica i pulmons, però també si l’ésser humà en qüestió és una dona embarassada (gràcies als batecs del segon cor).

 Casos actuals de rescats de dofins.